Escola | Revista 5202/06/2013

La meva visió de l’Educació Secundària

Reconec que treballar amb adolescents no és fàcil, mai ho ha estat, com no ho és treballar amb persones, amb les seves característiques personals, amb els seus problemes...amb tot allò que ens fa únics a cadascú de nosaltres per bé o per mal.

Però malgrat la proliferació de notícies negatives (i algunes catastrofistes)sobre agressions a l’escola, bullying entre alumnes, estrés i desànim del professorat, resultats negatius en proves PISA i anàlisis de tota mena sobre el fracàs escolar- dades que malauradament formen part de la trista realitat del nostre dia a dia- no m’agradaria que aquest fos un article més per instal·lar-nos en la queixa i en la impotència que sovint ens acompanya als que ens dediquem a educar en aquesta etapa tan complexa per a l’ésser humà. Si ens quedem instaurats en la queixa, en l’ autocompassió i els sentiments d’impotència, no tirarem endavant, tot i que aquests sentiments és fàcil que ens acompanyin degut a les múltiples dificultats que acompanyen el nostre dia a dia: les dificultats a l’aula amb determinats alumnes ja sigui per passotisme, mal comportament, manca d’atenció,etc.; les dificultats amb els qui estan al capdavant de les lleis d’ensenyament amb canvis de lleis d’educació constants segons el color polític del govern que mani en aquell moment (mai una democràcia ha patit tants canvis de lleis i plans estudis en tan poc temps), les dificultats amb el tracte i la desconfiança dels pares cap als educadors (hem passat del pare que li diu al fill “Què has fet?” al pare que li diu al professor o professora “Què li ha fet al meu fill?”) , i les dificultats que ens imposa una societat on els valors que predominen són diametralment oposats als valors que es volen potenciar des de les escoles i instituts d’ensenyament secundari (amb el desavantatge que a l’escola només hi passen 6 hores de les 24 que té el dia...), per no parlar de la múltiple paperassa (programacions,i documentació vària) que inunda cada dia més el professorat. Però és clar, l' única cosa que veuen molts des de fora són les llargues vacances del professorat. Obliden que la nostra jornada laboral diària no acaba com en altres feines quan marxem de l’escola (les hores de classe són només la punta de l’ iceberg), sinó que continua durant moltes hores cada dia (cal corregir, preparar classes, fer programacions, preparar activitats vàries, fer formació....).

Però tal com deia en començar,no voldria instal·lar-me en la queixa. El pitjor que ens pot passar com a educadors és deixar-nos endur per la por al fracàs i el desànim i que això ens paralitzi i no ens deixi avançar.

La nostra tasca no és fàcil, però tot i les múltiples dificultats abans esmentades, també té els seus moments bons .

A diferència d’altres feines, la nostra satisfacció i el bon resultat de la nostra feina no es veu al moment, sinó que cal esperar. De vegades dies o mesos i de vegades anys. Però quan arriba penses que totes les penalitats que has passat han valgut la pena perquè no hi ha satisfacció més gran al món que veure que aquell alumne s’ha superat a si mateix i se n’ha sortit. De què?Doncs de la matèria que suspenia, de les dificultats de relació amb els companys, d’adquirir més autoestima....o de mil i una situacions més. He vist canvis sorprenents en joves dels que no s’esperava gran cosa a 1r d’ ESO i que a 4t han millorat considerablement, tant a nivell personal com en rendiment acadèmic.

I és que penso que malgrat és comprensible que determinades circumstàncies poden fer que els nostres alumnes es desanimin i puguin pensar a tirar la tovallola, els que els eduquem no l’hauríem de tirar mai. Crec que és important que els educadors demostrem que creiem en ells malgrat que no sempre sigui fàcil- perquè no oblidem que som humans - .

Al meu entendre,el professor de secundària avui dia ha de ser algú que tingui la capacitat de fer-se “seus” els alumnes perquè sap escoltar-los, que sap captar les seves necessitats personals i afectives, captar el que veritablement s’amaga darrere les seves actituds, el seu llenguatge verbal i corporal. No és un súper-home ni una súper-dona, no és infal·lible, però sap ser sensible a les necessitats dels seus alumnes, o si més no, fa tot el possible per ser-ho i per fer el que creu millor per a ells,p er ensenyar-los a trobar-se a si mateixos i seguir el seu camí. En aquest sentit van prenent força conceptes com el de “aprenentatge cooperatiu” o el treball per “intel·ligències múltiples”, un concepte aquest darrer que, en resum, busca que l’alumne pugui desenvolupar les seves habilitats personals (siguin aquestes plàstiques, musicals, matemàtiques, etc... ) valorant-les totes per igual i amb una manera de treballar que integri diverses habilitats .

El professor mai no ha de substituir els pares en aquells aspectes que els han de ser propis. No podem pretendre que l’escola ho solucioni tot ni responsabilitzar-la de l’educació (o manca d’educació) dels nois i noies. Crec que la tasca educativa ha de ser compartida entre família i escola, tots dos a una en benefici de l’alumne. I la implicació dels pares comença per confiar en el centre i en els educadors, i continua per fer un seguiment periòdic (més o menys sovintejat segons es pugui, però periòdic) de la vida escolar del seu fill o filla.

Costa lidiar amb una generació que anomenem “zapping” poc acostumada a tenir paciència, a saber esperar, a esforçar-se per obtenir resultats. D’altres alumnes, massa acostumats a sentir que no fan res bé , acaben creient que no són capaços de fer res i acaben abandonant... malauradament sovint això els porta a cridar l’atenció de manera més o menys molesta durant la classe o a casa. Cada cas és un món, però sovint valorar-los allò que fan bé enlloc de recordar-los constantment que són un desastre acostuma a ajudar força. Tot i així, en alguns casos, és obvi que per bo que sigui el qui educa (sigui pare, mare o professor), no podrà educar quan el noi o la noia no vol que l’eduquin .

El professor de secundària ja no hauria de ser un simple transmissor de coneixements, sinó que ha de ser una mena de guia o acompanyant que orienta l’alumne en la matèria que ell imparteix, que l’ajuda a seleccionar la informació i a aprendre a ser crític i alhora a valorar la matèria que ensenya. En un món on la informació es pot trobar ràpidament i en abundància, el que cal ensenyar és a fer tria d’aquesta informació, aprendre a pensar, a ser crític, a comunicar-se més que no pas limitar-se a memoritzar o adquirir coneixements.

I és fruit d’aquest acompanyament en coneixements, però sobretot en valors i actituds, que el professor es guanya l’estima i l’apreci del seu alumnat i esdevé líder. No té sentit un lideratge guanyat per la por i en canvi no té preu aquell lideratge fruit de l’admiració i l’estima del teu alumnat. A diferència de l’alumnat d’infantil o primària que acostumen a idealitzar i estimar el i la mestra de la seva classe de forma natural, els i les adolescents d’entrada avaluen molt més durament els seus professors i professores per decidir si mereixen o no el seu apreci personal.

Ens trobem davant un alumnat sovint més mancat de afecte, valors i d’altres aspectes fonamentals com el respecte, l’empatia,etc... que no pas mancat de coneixements (tot i que també), però aquests darrers poden assolir-los amb molta més facilitat que anys enrere i, en canvi, l única manera d’assolir els primers és mitjançant la convivència amb altres companys i la guia d’un professor que a la seva manera els apreciï i sobretot estimi la seva feina. És el que només un professor amb amor i autèntica vocació per la seva feina pot aconseguir. I és aquesta vocació la que li dóna forces per continuar malgrat el passotisme, la desconfiança, els canvis continus de lleis per part de l’administració i totes les altres dificultats que hem esmentat abans.


Ester Pasqual



+ Publicar el meu comentari