Recerca - Història - Història - De cinema | Revista 88

La Guerra Freda V – Vietnam

Continuem el nostre viatge per la Guerra Freda, des de la perspectiva del cinema, fent un petit repàs a dues guerres que qüestionaren el poder, a priori omnipotent, de les dues grans superpotències. Aquest article el dedicarem al Vietnam.

Els Estats Units van heretar la desfeta francesa a Indoxina. Vietnam aleshores fou dividida i mentre al nord s’establí un règim d’òrbita comunista, al sud ho feu un govern amb façana democràtica, però extremadament corromput. Així doncs, i salvant les diferències, semblava una solució semblant a la coreana. La història no fou la mateixa.

L’escenari vietnamita va atreure cada cop més recursos nord-americans per tal de salvaguardar la posició del seu govern titella i a la vegada condicionava la seva política interna. Això va passar en els governs de Kennedy, Johnson i Nixon.

Podem iniciar el repàs cinematogràfic d’aquell escenari amb Quan érem soldats (2002), recreació del primer gran enfrontament entre els dos exèrcits a la vall del Drang. És una notable recreació bèl·lica, ben executada, si bé centrada en els deures i valors militars i sense fer-se altres preguntes més profundes.

Als antípodes, podríem considerar l’aproximació feta per Kubrick a La jaqueta metàl·lica (1987). Res d'enaltir els valors militars, res d’heroisme, només cruesa i la comprovació de com es converteix un ésser humà en una eina capaç de matar.

Però si un cineasta ha estat fascinat per l’època, aquest és Oliver Stone. Fascinat pels anys seixanta, el director va visitar el conflicte en una trilogia desigual que començava amb la magnífica Platoon (1986), guanyadora de l’Oscar. Aquí ja podem veure una imatge del soldat que tenim més interioritzada. I és que quan ens imaginem el militar nord-americà, a Vietnam, ens ve al cap el soldat desmoralitzat, obligat, irrespectuós i, sí, “fumat”. Si tenia valors o voluntat els ha perdut en aquelles jungles sense fi i en una guerra sense sentit.

Certs esquemes eren repetits a Nascut el 4 de juliol (1989), però en aquesta ocasió podem veure molt més de la societat nord-americana de l’època i com, a poc a poc, gira l’esquena a una guerra i a uns veterans que no entén. El protagonista, d’una posició patriòtica i bel·licista, canviarà la seva visió en un viatge pels inferns en l’àmbit físic, però sobretot, psicològic.

Els mitjans de comunicació jugaren un paper crucial i curiosament no a favor dels Estats Units. Mostraren, al televisor de cada llar nord-americana, la cruesa de la guerra i l’aparença que ells eren els agressors del conflicte i atacaven un poble més endarrerit i empobrit. Tot i que no els faltava la raó, la realitat era més complexa i Vietnam només era una altra peça en el joc de la Guerra Freda. La Unió Soviètica i també la Xina no dubtaren a ajudar els vietnamites d'Ho Chi Minh.

D’ençà d'aquella experiència, els diversos governs del món, i els nord-americans en especial, han après que cal controlar els mitjans per així controlar l’opinió pública com vàrem veure, per exemple, a l’Iraq i el fals casus belli de les armes de destrucció massiva.

El tríptic d’Oliver Stone quedava completat amb El cel i la Terra (1993), segurament la més fluixa de totes i un fracàs de recaptació. Una llàstima, perquè en aquesta ocasió se centrava en una protagonista vietnamita i de com pateix la violència de tots els bàndols. I és que, finalment, és el poble el que pateix els estralls d’una guerra i, encara més, les dones. Però en aquest cas, Stone no va estar igual de brillant que en altres ocasions, però sempre està bé fer-ne un visionat.

I és que les xifres amaguen tots els sofriments que hi ha en un conflicte armat. Si els Estats Units aportaven l’armament modern, els vietnamites hi contraposaven les vides humanes. Cap dels dos van tenir reticències a prendre-les o donar-les, de manera voluntària o obligada. Les víctimes es comptaren per centenars de milers i la barbàrie encara ens ve al cap amb imatges inenarrables.

La guerra acabava, almenys pels nord-americans, amb el Tractat de París del 1972. Nixon havia endegat una campanya de bombardejos massiva i de nou les parts s’asseien a negociar. Si bé els nord-americans deien que els atacs aeris havien estat claus, els vietnamites s’asseien sense canvis substancials a la seva posició d’anys. I així va ser. El tractat donava via lliure a la retirada dels Estats Units amb suposats honors, però deixava els aliats del sud, abandonats. Enrere deixaven uns 60.000 morts.

El resultat d’aquell tractat fou que el nord s’imposaria poc després, unificant tot el país, sota la bandera vermella d’estrella groga. El sud, sense els Estats Units, no era res per si sol. El món veia com aquella nació del sud-est asiàtic havia triomfat sobre la superpotència, per a sorpresa de tothom.

Fou un fet traumàtic i la prova són les nombroses pel·lícules sobre Vietnam que encara no hem mencionat. Tot un subgènere que inclou títols de la categoria d’Apocalypse Now (1979), La Colina de la Hamburguesa (1987), El caçador (1978), Good Morning, Vietnam (1987) o Cors de ferro (1989), que ens tornen a portar a la deshumanització total de la guerra i als traumes creats, no només als individus sinó a tota una societat. I encara ens en falten moltes més que toquen aquell conflicte, directament o indirectament, i que ens proporcionaran una visió d’aquella guerra, tot i que des del punt de vista nord-americà, és clar.
Si bé van haver de fer una catarsi com a societat, els nord-americans van sobreviure. La següent parada de la Guerra Freda ens portarà a l’Afganistan, on alguns historiadors no dubten a situar la fi de l’imperi soviètic. Però això és una altra història.

Joan M. Rovira Rojals



+ Publicar el meu comentari