Recerca - De cinema | Revista 89

La Guerra Freda VI - La fi

El destí, sempre capriciós, ha volgut que aquesta sèrie que ha relacionat Guerra Freda i cinema conclogui coincidint amb la recent mort de Mijaíl Gorbachov, el darrer líder de la Unió Soviètica i, en la meva opinió, un dels protagonistes del segle XX amb tots els clarobscurs que es poden debatre al voltant de la seva figura. Clarobscurs més lligats a la seva obra i llegat que no pas a la pròpia persona.

La Guerra Freda va acabar amb ell i això va significar la caiguda del bloc soviètic, un bloc que geopolíticament s'estenia a nivell global. No només això, la mateixa Unió Soviètica va quedar desmembrada en diverses repúbliques, sent Rússia la reconeguda oficialment com a hereva de l'herència soviètica.

D'aquells fets se'n deriven moltes preguntes que avui en dia encara són ben vigents pels fets que vivim. Era inevitable la caiguda del bloc soviètic? Se'n va aprofitar occident? Gorbachov era una persona benintencionada, pragmàtica o venuda a interessos estrangers? I en aquesta línia no pararíem i entraríem en els famosos What if? històrics, exercicis teòrics d'anàlisis i suposicions ben interessants per amants de la història en un bon sopar o amb un cafè al davant.

El fet és que quan Gorbachov va arribar al poder, cap al 1985, es trobava un país amb una economia totalment estancada. Vet aquí el problema de l'anàlisi. La Unió Soviètica no estava en recessió, però alguns estudis diuen que aquest era el seu fat. Havia perdut la carrera a la Lluna, però encara meravellava al món amb les seves gestes espacials, com les seves estacions orbitals. Militarment, competia directament amb els Estats Units i fins i tot els superava en camps claus, però a costa de destinar ingents recursos econòmics que l'endarrerien en altres camps també importants com ara l'industrial i empitjoraren la vida d’uns ciutadans cansats de privacions.

Heus aquí el perquè alguns han parlat de Gorbatxov de poc menys d'un traïdor a la pàtria similar a la traïció que deien havia patit Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial, encara amb capacitat de combatre i amb les fronteres intactes, però molt debilitada i després destrossada pels tractats de Pau que al final, amb factors econòmics, van portar al nazisme al poder i a l'apocalipsi de la Segona Guerra Mundial. Esperem que la història no es repeteixi.
Però centrem-nos en aquest final, segurament sobtat per la majoria dels que ho vàrem viure, encara que fóssim joves.
Els soviètics s'havien empantanegat en una guerra com abans havien fet els nord-americans. Afganistan fou batejat com el Vietnam soviètic. El passeig militar es va convertir en una guerra de desgast que els soviètics no podien suportar i malgrat que no tingueren el problema de la premsa, gràcies a la censura, la societat soviètica l'odiava. Comencem a posar exemples cinematogràfics.

Em disculpo per començar amb una pel·lícula com Rambo III (1988), però no puc evitar incloure-la per l'escenari, per la implicació nord-americana proporcionant armes als afganesos i, sobretot, per la ironia històrica de qualificar als combatents afganesos com a lluitadors de la llibertat quan algunes faccions eren la llavor dels futurs talibans i aleshores ja rebien ajuda d'uns senyors que acabarien estavellant avions contra edificis. La història té girs més sorprenents que la millor de les pel·lícules.

Sobre l'ajuda nord-americana a la guerra, val més la pena La Guerra d'en Charlie Wilson (2007), una divertida dissecció de la política nord-americana dels vuitanta i com es va produir la implicació en el conflicte asiàtic, gairebé més per iniciativa privada que per una planificació.

Si ens centrem en cinematografia feta al propi país afectat, cal mencionar La novena companyia (2005), cinta bèl·lica que narra les peripècies d’uns joves soldats en la darrera gran batalla de la guerra. Del mateix gènere és Última Misión en Afganistan (2021). Com en el cas nord-americà, un cop mig digerida la desfeta, el cinema nacional intenta recuperar batalles o actes heroics per tal d’enaltir els valors patris, minimitzant els crims contra la població civil i estereotipant els adversaris.

Així doncs, donem-li una oportunitat als afganesos d'explicar la seva història amb Parwareshghah (2019), una cinta molt interessant, expressada des dels ulls d'un nen que intenta sobreviure venent pel·lícules de Bollywood i que ens situa just a la retirada soviètica i la incipient pujada dels radicals.

Gorbachov va tenir en herència una guerra i, a sobre, va trobar un altre problema i ben gros. El 26 d’abril de 1986 es produïa l'accident nuclear de Txernobyl.
L'accident era conseqüència directa de tots els defectes del sistema soviètic i recordava les velles tendències que encara no s'havien acabat, ja que la notícia fou amagada diversos dies i això va disminuir la confiança amb el nou líder. La crisi va costar una fortuna a les castigades arques soviètiques, per no parlar de tota la crisi humanitària resultant.

Evidentment, la minisèrie Chernóbil (2019) en fa referència. Són només 5 capítols i és aclamada com a una de les millors de tots els temps, descrivint els fets –amb algunes llicències dramàtiques- amb tot detall.

Val la pena que la mireu, però si voleu veure el veritable realisme, cal que veieu el documental Kolokol Chernobylya (1987), que podeu trobar gratuïtament a Youtube. Per la data, ja veieu que fou filmada immediatament a l'accident, centrant-se en els treballadors i les conseqüències immediates. I, per cert, si veieu una menor qualitat d'imatge, rugosa i rudimentària, és a causa dels mateixos efectes de la radiació.

Malgrat tot, la Perestroika avançava tot i que no tothom hi estava d’acord, i la fi de la nostra història estava ja a prop. Gorbatxov no ho tenia tot lligat i no seria possible una via a la xinesa. Curiosament, l’any 1989 marcaria els dos règims comunistes.

La revolta de Tiananmén era esclafada sense miraments amb milers de morts i assentava les bases perquè la Xina fes una transició a economia de mercat, sense que el Partit Comunista perdés el poder. Uns mesos després i a uns milers de quilòmetres, el Mur de Berlín, aquella barrera que durant dècades havia estat impenetrable i el millor dels símbols de la Guerra Freda, queia sense violència.

Les imatges són poderoses i allò era un fet històric que no trigaria a traduir-se en històries del cinema. La simpàtica Good Bye Lenin (2003) representa bé aquells canvis. Una mare, comunista fervent, cau en coma i es desperta un cop el mur ja ha caigut. El seu fill li farà creure, no amb pocs esforços, que res ha canviat per tal que no pateixi un nou atac.

Una altra comèdia sobre el tema és Bornholmer Straße (2014), tot un èxit a Alemanya quan es va estrenar, però amb escassa repercussió internacional. En aquest cas, detalla els fets des del punt de vista dels guardes de frontera. Devia ser ben curiós per a ells veure que allò que havien defensat durant dècades ara queia com si res.

El camí ja estava fet i tota l'Europa oriental s'alliberava, amb més o menys violència, del domini soviètic. Una època acabava, l'època on el món havia viscut polaritzat sota l'amenaça de la destrucció mútua. Gorbatxov era engolit per les seves pròpies reformes i, finalment, la bandera soviètica baixava per darrer cop el dia de Nadal de 1991 i un nou món, ple d'incerteses, iniciava les seves passes. Però aquesta... aquesta és una altra història.