La Guerra Civil Espanyola en la mirada dels infants (3/5)

TERCERA PART

1. DESCRIPCIÓ DE LES ENTREVISTES

1.1. Guerra
Dit això, ens endinsem en el fet històric transcorregut entre els anys 1936-1939. Pel que fa a la informació extreta de les fonts orals, hi ha diversitat d’opinions i de com van viure la guerra civil, però en general coincideixen en un aspecte, el de que no n’eren massa conscients del que estava passant, eren petits i es distreien. Però tot hi així hi ha matisos força interessants a destacar, com el cas de la mare de l’Anna Rosa, de Tarragona. La Joana Huguet, de Vilaplana i de família molt humil, destaca que:

El jovent no se’n va adonar molt de la guerra civil [...], no se’n van adonar de que van passar els nacionals. [...] Va ser després a la repressió i les conseqüències de guerra que vam patir més. (1)

En Joan Juanpere, de Vilaplana, comenta que:
No es va viure una guerra aquí al poble. [...] A casa si que es parlava de la guerra, l’anàvem seguint amb els pares, però no al dia a dia ja que no disposàvem de ràdio. [...] Però no ho saps tot quan ets petit, tens por perquè sents els bombardejos, però et distreus. (2)

Hi ha hagut testimonis que la recorden de forma més impactant i negativa, ja sigui per les condicions de vida que els va tocar viure, ja sigui per imatges guardades a la memòria, o bé per algun record trist. La Pilar Capafonts destaca que :

El dos de setembre del 1937 van agafar el meu cosí germà presoner, de 26 anys i molt catòlic i carlista. Mentre el buscaven, a mi em van amenaçar de mort apuntant-me amb una escopeta. [...] La mateixa nit el van agafar i el van matar a la paret del Parc Samà de Mont-roig. (3)

La Rosa Alabart, de Mont-roig i amb una memòria del tot clara recorda que:

Jo tenia set anys i com que tiraven moltes bombes vam decidir marxar cap a Mont-roig, que ja no tiraven bombes. [...] Recordo molta gent plorant, vaig veure morts al terra i recordo que em va agafar un trauma, un atac de nervis. [...] A casa en parlàvem de la guerra, la mare era franquista i ajudava a un soldat refugiat a casa.(4)  

La Mercè Simó, també recorda la guerra com un fet dolent i impactant en a seva vida, però d’ una altre manera que la Rosa Alabart i la Pilar Capafonts:
Nosaltres a casa meva ho vam passar molt malament, durant la guerra va ser molt pesat perquè tots els homes eren a la guerra i a casa les dones ens havíem de buscar la vida. [...] Recordo molta pena, pobresa, i sense família propera que ens ajudés a tirar endavant.. [...] A casa no en parlàvem de la guerra, prou feina teníem en poder menjar. [...]No vaig poder anar a col·legi durant la guerra perquè havia de guanyar-me la vida per ajudar a la mare a casa, i quan vaig poder anar, la mestra em pegava i em castigava per roja.(5) 

Un cas similar, és el del Josep Prades, un home provinent de família humil i molt treballadora, i que des de ben petit ja va haver d’ajudar a la família. Ell comenta que:

Per un desacord amb l’amo, el meu pare va decidir que tota la família marxés cap a Tortosa, i allí ens vam trobar amb el front. [...] Vam fer cap al tros i ens hi vam quedar nou mesos a viure. No teníem temps de pensar en què volíem ser de grans, a mi de ben petitet [6 anys] ja em van fer anar a treure carbó. [...]Recordo que plegàvem garrofes al tros i les bales ens passaven per damunt. [...] A casa si que en parlàvem de la guerra, era el plat de cada dia. Només pensàvem quan s’acabaria [...]. (6)

Podem afirmar que la guerra civil va afectar de forma diferent a cadascun dels testimonis, ja sigui per el nivell de vida, per els fets ocorreguts en les seves vides, per la mentalitat, per els records,... Hi ha molts factors que influeixen en el discurs de les persones, però en línies generals podem dir que eren nens, i com tots els nens, es distreien, pensaven en jugar, en anar a l’escola i en córrer pels carrers del poble. Però que sabien que el país estava en guerra, tot i que per a Vilaplana no hi va passar, l’ambient general era de guerra. I un altre factor que ha incidit molt en el fet de patir més o menys el període de guerra civil, ha estat el nivell de vida.

En Josep Prades i la Mercè Simó recorden la guerra civil com un fet molt dolent, angoixant i que van patir molta gana. L’ambient familiar era trist, només pensaven en el dia a dia. En canvi, la Matilde Mestre recorda que:

Si que es va patir a la guerra, les famílies es barallaven per la guerra. [...] Pel poble, vaig veure tancs. I quan els nacionals estaven pressionant, baixaven soldats de la muntanya morts de gana i de set, i jo els donava menjar. (7)

Vist aquest darrer testimoni, l’ambient familiar i el nivell de vida eren diferents, es trobaven en una situació més còmode o bé “privilegiada”, però això no vol dir que no tinguin un record dolent de la guerra o que no la patissin.

Seguint amb la Matilde Mestre:

Els rojos van tancar a la mare a la presó durant dos mesos, poc abans d’acabar la guerra, quan ja hi havia els nacionals “traient el cap”, perquè deien que escoltaven la radio nacional de l’altre bàndol. [...] Hi va haver un combat d’avions a les Valls, els dos avions van caure i van morir, i això ho vaig veure i em feia por, semblava que fossin damunt nostre, però eren a les valls. [...] Que mai més vingui una guerra civil [...]. (8)

Un cas molt diferent a tots els que tenim, és el de la mare de l’Anna Rosa (9) . Va néixer l’any 1931 i va ser molt feliç fins que va esclatar la guerra.
Ella tenia sis anys en aquell moment, i quan al 1937 van començar a bombardejar Tarragona, l’envien a Tortosa a casa dels seus avis paterns. El seu record és trist, frustrant i angoixant per la separació familiar.
L’Anna Rosa sí que pensa que hi ha hagut un trauma, i ho evidencia en la figura de la seva mare, però està tant arrelat a les persones que aquestes no el reconeixen.
Amb això, vull dir que cada subjecte té la seva experiència de vida, i ja sigui per una cosa o una altre, aquests guarden un record més o menys intens, en la seva memòria de la guerra civil.


1.2. Postguerra
Un cop acabada la guerra, i vistes les diferents experiències de vida, en el tema de la postguerra, tots els testimonis segueixen un mateix discurs principal; durant la postguerra es va patir més que durant la guerra, ja sigui per repressió, per violència o per falta de menjar.

La Mercè Simó destaca que:

A la Postguerra encara ho vam passar molt més malament, érem una família molt pobre. Havia d’anar al tros a treballar i després a un lloc a trencar avellanes i ametlles, perquè no ho havia homes a casa. El pare era a França i la mare al càrrec de quatre fills. [...] Vam treballar molt [silenci]. (10) 

La Roser Rom, de Barcelona i filla única comenta que:
Durant la postguerra vam patir més, i en tinc més consciència ja que era més gran. (11)

O bé la Joana Huguet, que ens explica el següent:
El jovent no se’n va adonar molt de la guerra civil. Va ser després a la repressió i les conseqüències de guerra quan vam patir més. (12) 

En Josep Prades diu que:
La postguerra va ser dolenta aquí al poble de Vilaplana, en canvi la guerra no la va conèixer, aquí [a Vilaplana] no hi va haver tirs, a Tortosa sí. (13)

Finalment, l’Anna Rosa ens explica que en els anys de postguerra, la mare va anar a buscar a la mare de l’Anna Rosa a Tortosa, i quan van arribar a Tarragona aquesta no va trobar ni reconèixer la seva casa, i això va provocar un gran impacte en la nena.

Els anys de postguerra, ens comenta l’Anna Rosa, van ser més durs, ja que durant la guerra al pobles anaves menjant, però a la postguerra es va passar molta gana, no hi havia aigua corrent. S’havia de treballar molt per a poder assolir un nivell mínim de vida.

L’Anna Rosa ens comenta:
La casa es va convertir en una casa trista [...]. (14)


1.3. Fam
La gana ha estat un factor important en el relat dels testimonis. Aquesta, segons com i de quina manera es pateix, acaba marcant de forma més profunda o més superficial a les vides de les persones que ho pateixen. En Josep Prades comenta amb la mirada perduda que:

Vam estar durant nou mesos al tros. [...] No teníem sal, i el pare va anar al mar amb un carro que li va deixar el seu cosí, i pujava aigua salada. La posava al sol d’aquesta manera aconseguíem una mica de sal. [...] Matrimoni i sis fills per mantenir; ja la vam passar negre [silenci]. (15)

La Matilde Mestre ens explica que:
En temps de la guerra a Vilaplana no es va patir gana, perquè la gent tenia un tros. La meva mare anava a Reus a buscar el pa, que l’intercanviava per una garrafa d’oli. (16)

Aquest testimoni, recorda els seus anys d’infantesa durant la guerra civil de forma pejorativa, però no per falta de menjar, sinó per altres aspectes que van acabar marcant a la persona, com ara el fet de que tanquessin a la seva mare a la presó poc abans de que acabés la guerra o bé, pel combat d’avions que va presenciar i la por que li va fer.

En Joan Juanpere, que sempre ha format part d’una família pagesa, comenta el següent:

Durant el primer any de guerra encara hi havia reserves, però a partir del primer any i durant tota la guerra, no massa. [...] Si tens un hort/tros i poques boques per alimentar, encara pots anar tirant, però si has d’alimentar masses boques..., molta gana. (17)

La Pilar Capafonts Ferratjes, del poble de Mont-roig, i tieta de la Rosa Rom Ferratjes diu que:

Era de família pobre, i vam tenir poc menjar tant a la guerra com a la postguerra. (18)

En canvi, la seva neboda Rosa Rom, de Barcelona, va tenir una situació diferent a la Pilar, comenta que:

No vaig patir, era filla única i el poc que teníem m’ho donaven, a més a més no menjava massa. No vaig patir gana, però els meus pares segur que si. [...] No érem de poble, però teníem un hort i això ens va permetre no passar tanta gana . (19)

La falta de menjar va ser un tema important en el dia a dia de les famílies amb pocs recursos. Aquesta pobresa es va accentuar a l’esclatar la guerra civil, ja que les reserves i l’economia baixen considerablement, i la diferència entre uns i altres encara es fa més evident.

Considero important fer un reconeixement a la terra, a aquesta font de recursos que tenim al nostre abast, i que si la cuides i la conrees degudament, pots extreure’n molts beneficis, ja siguin aliments o intercanviant i venent els excedents per cobrir altres necessitats. I sembla que per als testimonis, durant aquests anys durs de guerra i postguerra, la terra va ser un recurs important, ja que els que no en tenien ho van passar molt malament, i els que si, van poder tirar endavant sense tantes penúries.