La Guerra Civil Espanyola en la mirada dels infants (2/5)

El que em proposo fer és estudiar principalment l’època de la guerra civil espanyola vista pels ulls d’un infant, i el desenvolupament de l’estudi es basarà en la lectura prèvia d’articles per tal de dotar-me d’informació bàsica i situar-me historiogràficament, i posteriorment procedir al treball de camp el qual s’ha basat en les fonts orals. Després realitzar un buidatge de dades, i finalment fer la descripció i la discussió de les dades que hagi recollit.

La informació que he extret a partir de les entrevistes em permet fer una classificació per temes, i els que han sorgit són els següents:
1. Guerra
2. Postguerra
3. Gana
4. Refugiats
5. Represàlies
6. Por
7. Sobre els dibuixos

Les entrevistes s’han realitzat des d’un principi amb la intenció de que el testimoni estés el més còmode possible i creant un ambient de tranquil•litat i comoditat per ambdues persones; l’entrevistat i l’entrevistador. Després de varis models d’entrevista, i amb l’ajut de la tutora, vaig arribar a la conclusió de que havia de fer poques preguntes i deixar que el testimoni poc a poc anés explicant la seva vivència durant aquests tres anys de guerra civil, de tal manera que desemboqués a un discurs narratiu.

L’elecció del lloc de l’entrevista va ser sempre a la casa particular dels testimonis, per dues raons, en primer lloc, perquè són persones d’edat avançada, i moltes d’elles tenen dificultat per caminar. En segon lloc; vaig pensar que estarien més còmodes a casa seva, i que l’ambient ajudaria a la persona i la dotaria de confiança.

La principal premissa que tenia per fer les entrevistes era que totes les persones entrevistades tinguessin de vuitanta/vuitanta-quatre anys en amunt i que actualment tinguin un estat mental clar que els permeti fer una narració dels fets.

L’explicació és la següent; volia que en el període de la guerra civil tinguessin la suficient edat com per recordar el que va passar i com es van sentir ells mateixos. El testimoni més petit que he entrevistat té vuitanta-quatre anys, és a dir, a l’ època de la guerra civil tenia 6 anys.

Els testimonis han estat nou, dels quals set són dones i dos són homes, i la majoria són del meu poble, Vilaplana, excepte quatre dones que dues són de Mont-roig, una de Barcelona, i l’altra de Tarragona. El fet de no centrar-me només en Vilaplana m’ha donat un ventall més ampli de com van viure la guerra, sent uns nens/es, i d’aquesta manera enriquir el meu coneixement a partir de la diversitat d’opinions i vivències.


El nom dels testimonis són: Joana Huguet Ferré, Josep (Pepito) Prades, Matilde Mestre, Joan Juanpere Cabré, Mercè Simó Gomis, aquests del poble de Vilaplana, la Rosa Alabart Alzina i la Pilar Capafonts Ferratjes de Mont-roig, la Roser Rom Ferratjes de Barcelona i finalment la mare de l’Anna Rosa, de Tarragona. La majoria d’ells, han estat receptius a explicar la seva experiència de vida, però hi ha hagut dos casos concrets que han limitat la seva narració, és a dir, han explicat la seva experiència en la guerra, però en alguns aspectes no es van mostrar tant predisposats.


Els objectius que m’he proposat pel que fa al treball i a les entrevistes són:
- Fer un reconeixement al moviment de la memòria històrica.
- Intentar aproximar-me el màxim possible a la realitat de les persones.
- Fer una microhistòria o història local, però a la vegada comparativa i connectada.
- Conèixer una part de la història que no es té tant en compte: dones, vells, malalts i nens.
- Ser el més objectiva possible en el treball de les fonts.
- Considerar els dibuixos com a una eina important d’estudi i d’extracció d’informació dels testimonis, sobretot de sentiments.


1.1. Introducció sobre la interpretació dels dibuixos.

El dibuix, igual que el joc, és una activitat que sorgeix de forma espontània durant la infància i que ens permet conèixer diferents aspectes del desenvolupament infantil. Per a un infant, el dibuix és un mitjà d’expressió i, al mateix temps, un llenguatge del pensament. De la mateixa manera que no trobem dos nens iguals, un mateix nen difereix de si mateix a mesura que va creixent i que percep, comprèn i interpreta el medi que l’envolta.

A través del dibuix, l’infant expressa els seus pensaments, els seus sentiments i els seus interessos, demostrant al seu torn el coneixement que posseeix de l’ambient i de tot allò que l’envolta.

El dibuix és una activitat agradable, per això podem dir que es relaciona estretament amb el joc. D’altra banda, és una forma d’imitació de la realitat, per la qual cosa posseeix característiques semblants a la imitació diferida; això implica l’existència d’un model mental intern. Des d’aquest punt de vista, el dibuix té un important component cognitiu, ja que reflecteix la comprensió que l’infant té de la realitat, la seva representació espacial, i de quina manera concep les coses.
Igual que en el joc simbòlic, en el dibuix l’infant representa tot allò que li interessa, el motiva o el preocupa.


1.2. Un reconeixement als Quàquers

Considero molt important fer una referència als Quàquers, ja que gràcies a aquesta societat i a la seva tasca, hem pogut conèixer els dibuixos que molts nens van fer durant les colònies escolars i que jo em proposo estudiar. La influència principal dels Quàquers és a Nord- Amèrica, principalment a Filadèlfia, lloc on estan exposats els dibuixos.

Es tracta d’una comunitat religiosa d’amics fundada al segle XVII a Anglaterra i aquesta té un caire pacífic i te congregacions arreu del món.

Segons la tesis doctoral de Rosa Serra Sala, hi ha quatre principis bàsics que regeixen la comunitat quàquera: la prioritat de la guia i ensenyança de Crist, l’absència d’edificis especials per a temples, no disposar de ministeris ordenats ni ordres religiosos i l’aplicació de l’ensenyament de Crist a la totalitat de la vida.

Les orientacions generals de l’ajuda quàquera són clares:
- Actuar en ambdós bàndols enfrontats a través d’una actuació políticament neutral, és a dir, aproximar posicions entre els dos bàndols enfrontats.
- Ajudar als infants refugiats en el lloc on hi havia el problema.
- Establir mecanismes de fons econòmic per mantenir als treballadors quàquers.
- Cercar donatius d’aliments i de roba i enviar-los cap a zones més castigades per la guerra.

Roser Serra defineix als quàquers com un grup d’ajuda eficaç i d’acció, i d’entre totes les orientacions generals d’ajuda que van dur a terme, hi ha el de mantenir mecanismes de recollida de fons econòmics per mantenir als treballadors quàquers i, fer front als seus desplaçaments, estades i per l’adquisició d’aliments per als refugiats.

L’ajuda quàquer es va generalitzar a mesura que la guerra civil anava avançant. Un dels canals d’ajuda era la creació, col•laboració i recolzament de les colònies pels quàquers. Veiem que l’obra assistencial dels quàquers es va manifestar en la creació i atenció a les colònies infantils, entre d’altres ajudes. El treball de les colònies es va ampliar, més i més, perquè va rebre molta ajuda econòmica de persones col•laboradores i es va consolidar com un projecte desenvolupat pels quàquers anglesos.

Tornant als dibuixos, aquests es van dur a terme a les colònies escolars que es van impulsar durant la guerra, i la seva transcendència, dels dibuixos, ha estat molt gran. Van ser recollits a les colònies i se’ls emportaven a diferents països d’Europa i Amèrica. Els quàquers van veure l’exposició a València i van creure que l’impacte que provocava podria servir per despertar la solidaritat i el recolzament econòmic per a les colònies infantils. Per tant queda clar l’interès que els quàquers van tenir per als dibuixos: la denúncia, la propaganda, la difusió, la solidaritat internacional i els recursos en diners.