Recerca - Història - Història local - Medicina | Revista 81

La Grip Espanyola, la pandèmia dels nostres avis.

La situació creada per l’actual crisi sanitària derivada de l’extensió de la Covid-19 (malaltia lligada al virus SARS-CoV2) és insòlita en els nostres temps. Els avenços mèdics i científics ens havien fet pensar que una cosa així no podria passar a les nostres generacions. Però la Història demostra que les crisis sanitàries, lligades a grans epidèmies, són recurrents i que, tard o d’hora, el que està passant havia de passar. L’únic que podem esperar és que els avenços esmentats ens n’alleugin l’impacte i les conseqüències no siguin tan catastròfiques com en situacions precedents.

Les grans pandèmies provocades per malalties infeccioses han estat desgraciadament freqüents i han estat documentades pràcticament des de l’origen de l’escriptura. I també l’arqueologia ha pogut constatar fenòmens de mortalitat catastròfica molt antics. Alguns d’aquests episodis s’han fet famosos i han tingut gran incidència en els processos històrics, com ara la pesta que va acabar amb el gran líder atenès Pèricles durant la Guerra del Peloponès, l’anomenada Pesta de Justinià, que delmà la població del Mediterrani oriental en un dels moments de màxima esplendor de l’Imperi Bizantí i, sobretot, la Pesta Negra del segle XIV que va tenir conseqüències catastròfiques en pràcticament tots els territoris europeus i en molts d’asiàtics i d'africans. La primera onada de 1348 va ser terrorífica, però episodis posteriors van provocar buits demogràfics considerables en països com Catalunya, que va perdre al voltant del 50 % de la població en un segle. És cert que aquesta davallada també es va veure afavorida per altres factors, però la incidència de la pesta és innegable.

Pràcticament tots els segles posteriors van tenir les seves grans epidèmies, però cap de tan famosa i greu com la que acabem d’esmentar, que ha quedat fixada en l’imaginari col·lectiu com allò que podríem anomenar “la mare de totes les pandèmies”. Però fa poc més d’un segle, és a dir, en vida de molts dels nostres avis o besavis, la Humanitat es va haver d’enfrontar a una crisi sanitària que, almenys en xifres absolutes, va igualar o superar les morts causades per la Pesta Negra. Estem parlant de l’anomenada Grip Espanyola, una pandèmia provocada per un virus influença tipus A, subtipus H1N1, i que diverses estimacions calculen que va fer arreu del món entre 25 i 100 milions de morts (la majoria de fonts situen la xifra cap als 50 milions) els anys 1918 i 1919. Va ser una soca de grip especialment virulenta que va augmentar molt notablement el percentatge de mortalitat lligada a aquesta malaltia, especialment entre la gent jove. Es va observar que la mortalitat de la població entre 20 i 40 anys es va disparar. La grip “normal” en aquella època només solia castigar els col·lectius vulnerables, és a dir vells i nens, i la mortalitat era baixa, molt per sota d’altres malalties infeccioses com ara la diftèria o la verola.

Les circumstàncies històriques expliquen l’extensió de la malaltia i el seu nom peculiar. La majoria de fonts situen l’origen de la pandèmia als Estats Units, a finals de 1917 o inicis de 1918. Ens trobem doncs en plena I Guerra Mundial, en un moment en què aquest país havia declarat la guerra a Alemanya i es disposava a participar activament en el conflicte. Els primers llocs on aquesta grip es documenta són diversos aquarteraments militars nord-americans on milers de soldats eren concentrats i preparats per ser enviats als camps de batalla de França. Quan aquests soldats arriben a Europa amb ells arriba la malaltia. Però, curiosament, el primer país europeu que reporta i alerta davant l’expansió de la nova grip és l’Estat Espanyol, que es va mantenir neutral en aquesta guerra. La fèrria censura militar dels països contendents feia que la premsa passés per alt aquest tema, prou desgràcies tenien ja amb una guerra tan cruenta per afegir més motius de desànim a la població. D’aquesta manera aviat va fer fortuna l’expressió Grip Espanyola, que malgrat les evidències, l’origen geogràfic era un altre.

Com moltes de les grans pandèmies, aquesta es va donar en diverses onades que van atacar de manera diferent la geografia, tant espanyola com mundial. A Espanya es van observar tres grans onades:

La primera va tenir lloc a finals de la primavera i va afectar especialment Madrid (sembla que es va propagar moltíssim amb els actes de la festa major de Sant Isidre) i les zones més properes de Castella.
La segona, a l’octubre, va ser la més virulenta i va afectar tota la geografia estatal.
La tercera va tenir lloc a l’hivern, es va donar per acabada a primers de març. En general va ser més suau, però com veurem, a Vilaplana va ser la que va causar més víctimes mortals.

A Catalunya i al Camp de Tarragona l’episodi més greu d’aquesta grip va ser el que va tenir lloc al mes d’octubre. La ciutat de Barcelona va estar greument afectada. Es parla de 150.000 infectats i 6.400 morts en menys d’un mes. Al Camp i a l’Ebre les xifres no van ser tan alarmants i l’afectació va ser menor, però en algunes poblacions la situació va ser molt complicada: el diari “La Cruz”, de Tarragona, informa que el dia 20 d’octubre hi havia a l’Ametlla de Mar més de 1000 contagiats. Altres poblacions com El Masroig o Montbrió també van tenir xifres molt elevades de malalts. A Tarragona i a Reus, l’epidèmia sempre va estar més o menys sota control i els diaris locals van minimitzar les informacions sobre la malaltia. Els tres diaris de Reus, que en aquell moment eren el “Diario de Reus”, “Las Circunstancias” i “Foment”, sempre citen els efectes de l’epidèmia com un breu, molt per darrere de tot l’espai que dediquen a les informacions dedicades a la Gran Guerra, que en aquells moments estava en la fase decisiva. Tot i això podem observar com les xifres de morts durant tot l’octubre són alarmants i apareixen publicades diàriament. També abunden les esqueles: entre les víctimes de la pandèmia trobem la jove M. Dolors Mayner i Boule, filla d’una de les famílies més influents i acabalades de la ciutat.

Malgrat això la vida a la ciutat continuava sent aparentment normal i no falten els anuncis de funcions teatrals i espectacles diversos. Tots els cafès oberts i només algun comunitat de l’Ajuntament cridant els veïns a ventilar i desinfectar les cases.

Vilaplana apareix repetidament com una de les poblacions afectades per aquesta fase de l’epidèmia. Durant l’octubre les xifres de contagiats fluctuen entre la quarantena i la seixantena, però només es reporta un mort, un home de 26 anys (veiem com la pauta d’edats joves és insistent). Les dades del Registre Civil semblen abonar aquesta xifra, tot i que la mortalitat al poble el 1918 va ser bastant més alta que els anys precedents, de fet és el doble de l’any anterior. Un fet curiós és que el diari “La Cruz” informa que, a mitjans octubre, una comissió de Vilaplana visita el “Governador Civil” demanant un nou metge, ja que el que tenien s’havia mort. No sabem si aquesta mort fou deguda a la grip o a altres circumstàncies.

En canvi, es pot observar que avançat l’hivern l’epidèmia torna a atacar el poble i, en aquesta fase, es disparen les víctimes mortals. El Registre Civil mostra quatre persones mortes per causes clarament relacionades amb la grip, i una cinquena de dubtosa, entre mitjans de gener i primers de febrer. El cas més dramàtic és el d’una mare i una filla, de 30 i 3 anys respectivament, que van morir amb pocs dies de diferència. Sembla que això és degué segurament a un brot local, perquè la premsa de Reus i Tarragona no informa en absolut de la malaltia, tot i que el nombre de morts encara superaven clarament els naixements. En tot cas, a primers de març les autoritats sanitàries donen l’emergència per superada. I sembla que, efectivament, els efectes d’aquesta pandèmia desapareixen del territori, tot i que en altres llocs del món encara es van allargar fins al 1920.