La nostra gent - Records | Revista 96

La font del Llop

Publiquem el text de la Carme Sabater i les fotos que ens ha fet arribar sobre aquesta font tan volguda.

LO QUE NO SE CUENTA, ES COMO SI NO SE HUBIERA VIVIDO

Quan sortíem en cotxe de Reus cap a Falset, a uns 6 km girant cap a la dreta: Maspujols, l’Aleixar i després, Vilaplana.

A mesura que pujàvem, els camps d’avellaners plantats ben ordenats dibuixaven els conreus tarragonins i ens acompanyaven durant el camí fins a arribar on començava el bosc de la Mussara.

Agafàvem aquesta carretera quan anàvem d’excursió a passar el dia a la font del Llop.

Dins dels cotxes, les persones petites i grans anàvem entatxonades; si era necessari ens posaven cistelles entre i damunt de les cames.

La pujada per les corbes de la carretera ben conegudes, era per recordar; sort que sempre a, mig viatge, hi havia un remei per l’estómac barrejat. Mai no faltava el terròs de sucre sucat amb "Aigua del Carmen” o olives, per passar el mareig.

En un últim revolt arribàvem i aparcàvem just al davant dels tres esglaons estrets i petits.

En el camí a la font, quasi podria recordar les pedres. Els meus peus s’entrebancaven, però portava també al cor l’alegria compartida amb tots els que pujàvem per un dia d’esbarjo.

A l’esplanada hi havia dues fonts que rajaven tot l’any. Una era de la meva germana Chon i una altra, era la meva. Jo sospito que el pare ho havia decidit així perquè no ens baralléssim.

Dalt, a la petita esplanada, també hi havia la taula i els bancs de pedra que feien l’àpat més confortable. Es parava taula amb estovalles i tovallons de roba vermella i blanca, gots, plats i coberts, tot ben endreçat dins una maleta de vímet. Les carmanyoles on s’hi transportava el menjar ja cuit... eren de llauna.
A les piques de les fonts es refredaven el meló i les ampolles de vi. L’aigua hi quedava estancada abans de sobreeixir muntanya avall.

El meu germà Josep (1925- 2010) va escriure a la nostra germana Chon i al seu marit Paco Villarejo que hi havia pujat, l’any 2002. Explica que els pins, les alzines i les cireretes de pastor que ell va plantar el 1965 havien crescut moltíssim.

«De la fuente mana poca agua, creo que se pierde más arriba porque todo está muy verde y crecido. La mesa de papá la han arreglado “uns amics de la FONT”. Papá estaría muy contento, bebí de esta agua y creo que también me tragué alguna lágrima que se me escapó.

Entre los amigos que nos acompañaban: en Pep Gros de Vilaplana, l’oncle Pau Casses y el Capitán de la Guardia Civil que se quedó tieso cuando llevaste a papá una bomba de mano que habías encontrado en la cueva más cercana.»

UNA LISTA GRANDE DE SOMBRAS QUE SONRIEN A MI RECUERDO

Vaig néixer a Marsella el 1937 a l’exili. La mare es va morir a Barcelona després de tornar, quan jo tenia 3 anys. El pare va morir-se 5 anys després.
Els pares havien comprat la Font del Llop abans de la guerra, perquè els meus germans grans fessin salut.

Josep, Loloy, Chon i Carme, cadascú hi ha tornat de més gran, perquè són vivències joioses d'un dia a l’aire lliure.

La muntanya, va fer-me-la estimar el meu pare. Recordo veure’l caminar content i somiador amb el bri de fonoll a la boca. També vaig aprendre lo que era la farigola i el romaní de la mà dels grans.

A la foto, els meus germans viuen la tristor a les seves cares. Segurament era el primer cop que tornaven sense la mare.

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

21/12/2025Passatemps, Portada

La font del Llop

Nou usuari

Usuari registrat