La Faula del Tió

Al poble de la Plana s’explicava cada any per Nadal un conte.

Tots el sabien de memòria, però quan arribava el moment els més petits de la casa el demanaven.
-- Mare!! m’explicaràs la llegenda del Tió? li deia Otto estirant la faldilla de la seva mare que estava acabant de preparar el sopar.
-- Però si ja la saps. En tot cas tu me l’hauries d’explicar a mi. (Li diu la mare fent un somriure i provant el caldo).
-- Però a mi m’agrada més que l’expliquis tu. Replicava ell.
-- D’acord, després quan vagis a dormir.

Otto aquella nit va sopar sense dir ni piu i quan la seva mare el va portar al llit estava desitjant escoltar de nou la història.

Arraulidet i sense pestanyejar l' Otto estava a l’espera. La seva mare es féu una mica la despistada i abans de començar a explicar, endreçà la seva habitació mentre el seu fill s’impacientava.
-- Mare!, comença d’una vegada!.

Per fi la mare va seure a la capçalera del llit i començà la història.

Conta la llegenda que hi havia una nena que vivia en una caseta a dos quilòmetres del poble més proper i cada dia a l’anar a l’escola, passava per un bosc de frondosos arbres. N’hi havia un en particular que li cridava l’atenció. Al principi feia com si res, però al final es va decidir i es va fer la seva amiga. Cada dia ja fos d’anada o de tornada s’acostava a ell i el saludava. Al principi solament era una salutació, però cada cop li anava explicant més coses. Com li havia anat l’escola, els deures que havia de fer, com el mestre l’havia renyat o l’havia felicitat pel treball ben fet... en fi totes aquestes coses que s’expliquen els amics. Fins i tot si tenia una mica de temps més, s’asseia i reclinant-se sobre el seu tronc, feia els deures. Tenia la convicció que allí li sortien millor que a casa.

A l’estiu quan estava de vacances anava allí i sota la capçada de l’arbre jugava. Al costat del gran arbre n’hi havia un que a la nena també li feia gràcia, era petit com ella, però tenia un bon tronc, i pensà “Igual és el seu fill?”

Un bon dia quan estava asseguda i repenjada en el seu tronc, l’arbre li va parlar. Faltava poc per Nadal i feia molt de fred, ella s’havia posat una gorra de llana. Va tindre un gran ensurt i pensà que potser eren imaginacions seves, que era el soroll de l’aire que feia aquest efecte, i al portar les orelles tapades li devia semblar. Però no, no era l’aire.
-- No t’espantis, sóc el teu amic l’arbre, a qui véns cada dia a saludar i a parlar, i vull que tinguis quelcom de mi. Tu fins ara m’has donat companyia i amistat i jo solament la meva presència i a l’estiu la meva ombra. S’acosta Nadal i et faré un regal, un que faci que no t’oblidis de mi. Aviat me n’aniré i no tinc massa temps, així que te’l donaré ara.

Mira, veus aquest petit arbre que ha crescut al meu costat, doncs serà per a tu, emporta-te’l a casa i treu-li totes les fulles. Cuida’l i mima’l com has fet amb mi, en ell està el meu orgull i el meu cor... També dóna-li de menjar i beure i també tapa’l. És màgic i necessitarà tot això perquè la Nit de Nadal sota el seu mantell et portarà regals. Això sí, únicament aquest dia. Passat el Nadal ell també se n’anirà i tornarà puntualment l’any vinent, així em recordaràs i la nostra amistat serà eterna.

La nena s’abraçà al tronc, només a una part d’ell, ja que era molt gros i es va acomiadar del seu bon amic.

Quan es va aproximar al petit arbre, aquest va sortir de la terra i com pesava molt i no podia arrossegar-lo, s’aixecà i va començar a volar, la nena només el va haver d’agafar d'una de les seves fulles i portar-lo a casa.

A l’arribar, els pares van veure el que portava i ella els va explicar la història de l’arbre i el que li havia dit. Entraren l’arbre i li tragueren totes les fulles, i va quedar un formós tronc; el van tapar amb una manta perquè no passés fred i li donaren de menjar i beure. Cada dia la nena veia que s’ho havia menjat tot i ella n’hi portava més.

A l’arribar la Nit de Nadal tot era alegria i felicitat. La nena, que li agradava molt la música, havia composat una cançó per cantar-li també al tronc, al qual ella li deia TIÓ, com si es tractés d’un membre més de la família que havia vingut a celebrar les festes amb ells. Quina sorpresa va tindre quan, a l’aixecar-li la manta, va veure que hi havia regals per a ella! Tal i com el seu amic l’arbre li havia dit diverses vegades.

La nena estava contentíssima i al dia següent, a l’aixecar-se, va anar corrents a explicar-li al seu amic l’arbre, però va veure que ja no hi era. Se n’havia anat. En el seu lloc hi havia una enorme forat. No pogué evitar que les llàgrimes sortissin dels seus ulls i allí es va quedar una estona recordant-lo.

Al tornar a casa se’n va recordar que tenia el seu tronc del TIÓ i això la posà contenta i la va fer somriure; el seu amic havia estat molt generós regalant-l'hi, tant com ho havia estat ella entregant la seva amistat, sense demanar res a canvi.

Passat el Nadal, el TIÓ també se’n va anar, tornant cada any uns dies abans de la Nit de Nadal.

La mare va acabar la seva història i mirant el seu fill, aquest s’havia quedat adormit, ella va somriure i es va reflectir ella mateixa uns anys enrere, quan era una nena i la seva mare també li explicava la mateixa història.

Faltaven pocs dies perquè de nou es revisqués aquell moment, ara a través del seu fill, amb la seva innocència i tota la il•lusió que això implicava. Després d’ell vindrien els seus néts, perquè la màgia és aquesta, poder ajuntar els més petits i grans i tota la família al costat del tan estimat, anhelat i esperat TIÓ.