Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Assaig | Revista 36

La cultura popular

Pierre Vilar, que és un dels principals historiadors de l’Europa contemporània, deia que no tot és intel•lectual en la noció de cultura. I posava de relleu que si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és perquè existeixen cultures profundes, en el sentit sociològic, i cultures conscients, en el sentit d’opció intel•lectual. La cultura catalana és, precisament, una d’aquestes cultures profundes. Una cultura amb gruix propi. Una de les cultures constitutives d’Europa. I és igualment una cultura conscient, conseqüència d’una tria no sempre fàcil per part de moltes generacions que mai no s’han resignat a tenir una cultura imitativa. Tota cultura és un univers de sentit, una visió i una interpretació de la realitat. La llengua és l’expressió més ben travada del nostre univers de sentit. Però no és pas únicament per mitjà de la llengua que els catalans hem generat i mantenim una cultura pròpia. També en són manifestació altres formes d’expressió més tradicionals en què no sempre ni necessàriament intervé la paraula.

En la cultura popular i tradicional s’hi dipositen, encara que de vegades no en siguem prou conscients, bona part de les nostres experiències col•lectives. Per això, aquesta cultura tradicional pot explicar sovint molt millor les coses que no ho faríem amb paraules o amb idees, ja que les formes que tradicionalment ha adoptat la vida col•lectiva constitueixen un conjunt simbòlic que resulta indispensable per comprendre’ns a nosaltres mateixos i per comprendre, alhora, la diversitat en què pot expressar-se la convivència humana. Avui entenem per cultura popular i tradicional el conjunt de les manifestacions, els coneixements, les activitats i les creences, passats i presents, de la memòria col•lectiva. Aquest llegat va començar a interessar tot just quan va irrompre en la vida quotidiana la consciència de la història, és a dir, la consciència d’un temps que deixava de ser circular i regulat pels rituals i els tocs de campana i es convertia en un temps viscut com una cadena de seqüències que progressen des del passat al futur sempre en línia recta. La cultura tradicional i popular va suscitar un gran interès en el segle XIX, amb l’esperit romàntic, nascuda possiblement del sentiment de pèrdua d’un món pautat per la tradició.

Allò que el poble havia creat i havia mantingut de manera anònima, va començar a estudiar-se, com sol passar des que va començar a haver-hi la inquietud que aquest patrimoni, aquest gran pòsit de referents culturals, es podia perdre per sempre més. L’estudi de les tradicions i de les manifestacions de la cultura popular creix en paral•lel a l’estudi de les formes dialectals i a l’estudi de totes aquelles singularitats amenaçades per una tendència a la homogeneïtzació que no ha parat de créixer fins avui per més que, ara, aquells signes de diferenciació ja no siguin vistos com una amenaça al progrés sinó justament com el signe d’un contrapunt necessari.

En la Catalunya de la Renaixença i del Modernisme, el folklore, com s’anomenava en paraula anglesa, era considerat fruit de la passió. Així ho deia Maria Aurèlia Capmany, que era filla i néta de folkloristes tant destacats com Aureli Capmany i Sebastià Farners. Deia la Maria Aurèlia: “De la passió envers el poble vilipendiat. De la passió envers la Pàtria perduda. De la passió per la Natura. De la ingenuïtat. De la passió per la Veritat en majúscula”. Maria Aurèlia Capmany denunciava tot seguit que va ser precisament el refredament d’aquesta passió allò que, també en aquest camp d’estudi, havia representat el Noucentisme. La Ciència, el Mètode, l’Erudició, el Document Escrit, tot en majúscules, es converteixen en un ritual. I de totes les activitats que els homes de la Renaixença havien dut a terme, poesia, novel•la, teatre, cant coral o excursionisme, és precisament el folklore el que en surt més mal parat.

Aquesta és una apreciació de la Maria Aurèlia que no puc compartir del tot. Perquè és evident que el Noucentisme es va aplicar amb un rigor impecable a recollir, inventariar i estudiar molts documents històrics que haurien desaparegut si no els haguessin salvat precisament aquells apassionats que van voler combinar l’emoció de l’excursionista amb el treball de camp científic, encara que fos, sovint, el del científic aficionat. Gràcies al Noucentisme, i a la Mancomunitat, que va planificar la nostra cultura en clau moderna, es va crear, al 1915, aquell utilíssim Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya que tant havia de fer per la nostra cultura popular i tradicional. I no hauríem d’oblidar tampoc el paper pioner en aquest camp de Josep M. Batista i Roca, que va obtenir a Anglaterra el seu títol d'antropòleg, el primer que hi va haver, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. Tanmateix, cal destacar la important contribució en aquest camp del filòsof Tomàs Carreras i Artau, propulsor del Museu d’Indústries i Arts Populars, on va fer tan bona feina Ramon Violant i Simorra, una altra de les grans personalitats de l’etnologia catalana.

En aquella època, que s’afanyava en la recerca i l’ inventari del patrimoni folklòric, l’Obra del Cançoner Popular va aplegar, entre 1921 i 1936, un recull extraordinari del nostre patrimoni de cançó i instrumental en incomptables missions investigadores arreu dels Països Catalans. El pare Josep Massot i Muntaner publica ara, d’una manera rigorosa i sistemàtica, tots aquells fons. En aquella immensa obra, dirigida pel mestre Francesc Pujol, hi va col•laborar també el mallorquí Baltasar Semper, que va exercir de crític musical a “La Publicitat” i del qual el pare Massot, precisament, va aplegar en un volum ara fa una vintena d’anys els seus estudis sobre la cançó popular. De tot aquell patrimoni de cançó popular, què en queda en la vida quotidiana dels catalans d’avui? Molt sovint, ben poc més que un record. Hi ha gèneres que han desaparegut del tot en desaparèixer les activitats i les vivències a les quals anaven lligats. I això no té res d’estrany. Però d’altres, sortosament, es mantenen. Especialment els que estan relacionats amb alguns dels rituals o de les festes que encara es celebren.

Pensem també en la revitalització d’aquest patrimoni de cançons que va representar el grup de folk, de Pau Riba, Jaume Arnella i d’altres. O bé la reutilització de tonades i motius populars que van fer alguns grups, com ara la Trinca. O, encara més recentment, alguns dels grups de rock en català. Permeteu-me que doni ara testimoni de com una d’aquelles cançons tradicionals ha perviscut en una composició moderna. Em refereixo a una de les més conegudes cançons del grup musical Els pets, que té com a tornada allò de “Tarragona m’esborrona, Constantí em fa patir” i que té una relació directa amb una cançó popular de la Guerra dels Segadors: “Tarragona la bribona/ Constantí el bon fadrí./Vila-seca l’han cremada/ i els de Reus volen fugir”. No tot el patrimoni etnogràfic ha perdut avui la seva funció, ben al contrari. Pensem en l’ interès que, des de finals dels anys vuitanta, ha suscitat el moviment al voltant de Tradicionàrius, un moviment que no para de créixer. I encara podríem parlar de les havaneres i la seva impressionant expansió, o de la sardana, que és una de les més belles herències de la cultura grega, talment com els castells humans, els castellers, que constitueixen una herència autènticament romana. I és que, com deia el filòsof Josep Ferrater i Mora,“una cultura ho inclou tot: la literatura i la ciència, les formes de creença religiosa i les maneres d’organitzar-se econòmicament, la música més exquisida i la cançó popular”.

La Catalunya del segle XXI és un país que en els darrers cents anys ha més que doblat els seus habitants i que, tot i aquesta transformació, allò que podríem anomenar el nucli bàsic de la catalanitat, amb la seva llengua i tots els seus valors, inclosos els tradicionals, han continuat donant sentit a la nostra convivència. És innegable que Catalunya ha canviat molt al llarg d’aquest darrer segle. Però Catalunya és també una realitat que ha mantingut, i això és molt important, la consciència de la seva personalitat. La consciència de comunitat nacional. La consciència d’ ella mateixa. Superat el franquisme, a partir dels anys setanta, hem assistit a un fenomen esclatant d’exaltació de la festa com una manifestació de caràcter participatiu i de cohesió social, de joia i de celebració d’un sentiment de comunitat sense el qual no existiria. A cada poble, a cada vila, a cada ciutat hem assistit a aquest procés de recuperació i d’enaltiment de la festa com una manifestació de caràcter participatiu.

L’oci, com ha fet notar Jean Bruillard, no es limita a ser el fruit d’una necessitat de repòs, sinó que és definit com a consum de temps improductiu, i, en aquest sentit, no té res a veure amb la passivitat; ans al contrari, és una activitat, una mena de prestació social obligatòria: el temps no hi és pas lliure, sinó sacrificat; despès, esdevé el temps social fort i marcat, productiu de valor; una dimensió pròpia no pas de la supervivència econòmica, sinó de la salvació social. En aquesta interpretació de Jean Bruillard hi ha dos aspectes que són crucials per entendre la festa, en la seva dimensió més profunda. Primer, el concepte de donació, de gratuïtat, que suposa tota participació en una festa popular i, segon, el concepte de temps lliure com un temps que pot ser socialment productiu.

M’agradaria que ho examinéssim més de prop encara que sigui breument. La gratuïtat és una virtut que es dóna en correspondència amb la generositat. És una actitud vital oposada a l’ absolutarisme i al pragmatisme, que més aviat sembla voler-nos induir a no fer mai res de res, cosa que la festa desmenteix ja que dóna una nova dimensió a les parts aparentment menys rendibles de la nostra existència, com ara la contemplació admirativa o el fet de saber perdre el temps de manera creativa, fins si d’aquesta disposició d’ànim no s’acaba de veure cap realitat tangible.

D’una banda, doncs, la festa com a expressió d’allò que millor se’ns manifesta com a do o com a gràcia, en la seva més pura gratuïtat; de l’altra, la festa en tant que contribució enormement positiva a la regeneració constant de la identitat de grup entorn de les seves celebracions. De manera que, si d’un cantó, és un temps lliure connectat amb el temps de la tradició, de l’altre, la festa ens projecta cap a un espai relligat per un fort sentiment de comunitat, un sentiment bàsic que abans, molt més que no pas ara, venia revestit d’una explícita vivència d’allò que ens transcendeix o, si voleu, d’allò que és sagrat.

Si les festes populars –i un aplec és una festa-, siguin o no de tradició antiga, es mantenen vives, no és pas per cap mena de servitud respecte al mite ni perquè representin un patrimoni cultural ni, menys encara, per les seves funcions vertebradores de la comunitat. Si tantes festes populars es continuen conservant no és, ni de bon tros, perquè siguin peces mortes del patrimoni comú ni objectes de museu ni simple matèria d’estudi dels etnòlegs i els psicòlegs, sinó perquè encara mantenen unes funcions comunitàries que no han pogut substituir ni els espectacles esportius ni la televisió ni el consumisme ni les modes. És un fenomen tan i tan mediterrani, que és precisament un dels nostres principals signes d’identitat, un fenomen caracteritzat, no tant per la consciència de l’excepcionalitat, com s’ha dit sovint, sinó i, sobretot, perquè referma la consciència de la normalitat. Allò que la festa aporta de més específic, el seu sentit més profund, és aquesta vivència de la celebració com a pauta del temps en un espai en què, sense aquesta reiteració de les cadències, la comunitat ja no tindria la mateixa consciència de ser el que és.
En aquest sentit, és evident que un Aplec com el de la Mussara, ara sortosament recuperat, revifa la consciència de pertinença. I sentir-nos part d’un grup humà és, abans que qualsevol altra cosa, una necessitat.









Joan Maria Pujals i Vallvé




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Què passa, Activitats, Notícies, Portada

Demografia Necrològiques 2022

Defuncions 2022 Maria Huguet Mestre, 90 anys, 11 de febrer Jesús Marín...
Què passa, Notícies, Portada

Demografia Casaments 2022

Casaments 2022 Cristina Solé Aragonés & Jordi Pellicé...
Què passa, Activitats, Portada

Demografia Naixements 2022

Naixements 2022 Cel Boqué Cabré (1 de maig) Teix Franch Valls (19 de...
Recerca, Natura, Portada

Contraportada: Els moixons del terme, PINS€

Pinsà comú (Fringilla coelebs) Autor foto: Josep M. Toset
Què passa, Notícies, Portada

Pulsòmetre

Puja Ja tenim metge i el Casal ja torna a tenir cafeters. S'han solucionat dues...
Història, Història local, Portada

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís, núm. 89, va sortir el pany de la porta del número 1 del Carrer...
Entitats, Jubilats, Portada

Excursió a Vall-de-roures

El passat 27 d'octubre, organitzat pel Consell Consultiu de la Gent Gran, vam anar a...
Què passa, Activitats, Portada

Lo Pedrís pel Món

L'Eva Aymamí i el Miquel Duran, a Colmar, Alsàcia.
Recerca, Cuina, Portada

Per Nadal, receptes fàcils

Ja hem fet una altra volta al Sol, i Nadal ja és aquí, amb ganes de fer receptes de...
Història, Masos, Portada

Ca l'Estudiant

SITUACIÓ És una casa aïllada. Queda per sobre de l’arrencament...
Història, Masos, Portada

Ca l'Estevenet

SITUACIÓ És una de les cases situades en la renglera de...
Què passa, Activitats, Notícies, Portada

La Festa Major en imatges - 3

Què passa, Activitats, Notícies, Portada

Festa Major en imatges - 2

Què passa, Activitats, Portada

La Festa Major en imatges - 1

La nostra gent, Què passa, Efemèrides, Notícies, Portada

Pregó de la Festa Major de Vilaplana 2022

Alcalde, regidores, regidors, vilaplanenques i vilaplanencs, moltes gràcies per haver-me...
Opinió, Editorial, Portada

Lo Pedris 90 (desembre 2022)

Nota de record per a aquestes festes: S’ha de comprar tot el que fa falta (si sobra,...
Recerca, Natura, Portada

Educació canina

L'article anterior, el vaig acabar amb aquesta frase: “Si voleu que els vostres gossos...
La nostra gent, Literatura, Records, Poemes, Portada

Un poema dedicat a l'amic Oleguer Huguet

(PRIMERA PART) ET IN ARC511ADIA EGO... (I) (A l’amic O. Huguet, Premi de...
Literatura, Assaig, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules

La tercera paraula de la mort secreta és alego. Alego és un terme ben...
Recerca, De cinema, Portada

REC22

VA DE CINE Com sempre, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona arrenca amb...
Què passa, Esports, Portada

Els pobles de la Serra de l'Argentera - Pradell

Aquesta és una excursió pensada per començar o acabar amb tren....
La nostra gent, Efemèrides, Homenatges, Portada

La Quimeta fa cent anys

CENTENARI DE JOAQUIMA AYMAMÍ AGUSTENCH Ens complau felicitar l’aniversari de...
Opinió, Articles, Portada

Perquè la Marató sigui diària

Bum, Bum, la Marató sempre batega. Batega per ajudar cada any unes persones diferents, uns...
Què passa, Notícies, Portada

Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones

El dia 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència...
Opinió, Articles, Portada

Invisible

Què se n’ha fet d'aquells metges, infermeres i sanitaris que tant vàrem...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

"L'ALZINA RODONA", 50 anys fent Grup de Colònies

Al llarg d’aquest any hem celebrat el 50è aniversari del Grup de Colònies...
Què passa, Activitats, Portada

Taller de Cistelleria

Egrave;xit rotund del Taller de Cistelleria que vam fer a Vilaplana!!!! Tot va...
Opinió, Articles, Portada

És el Full Parroquial?

No sé si us ha passat a molts de vosaltres, però a mi, darrerament, quan llegeixo...
Entitats, Escola, Portada

Tallers Interactius en Anglès

Aquest curs, per segon cop, els alumnes de l’escola de Vilaplana reservem una tarda a la...
Història, Història local, Portada, Fem memòria

Pelegrinació a Montserrat

Aproximadament, cap als anys 1949-1950, un bon grup de persones de Vilaplana van anar a fer una...