Assaig | Revista 3630/05/2009

La cultura popular

Pierre Vilar, que és un dels principals historiadors de l’Europa contemporània, deia que no tot és intel•lectual en la noció de cultura. I posava de relleu que si un Estat no pot suprimir un problema nacional negant-lo, és perquè existeixen cultures profundes, en el sentit sociològic, i cultures conscients, en el sentit d’opció intel•lectual. La cultura catalana és, precisament, una d’aquestes cultures profundes. Una cultura amb gruix propi. Una de les cultures constitutives d’Europa. I és igualment una cultura conscient, conseqüència d’una tria no sempre fàcil per part de moltes generacions que mai no s’han resignat a tenir una cultura imitativa. Tota cultura és un univers de sentit, una visió i una interpretació de la realitat. La llengua és l’expressió més ben travada del nostre univers de sentit. Però no és pas únicament per mitjà de la llengua que els catalans hem generat i mantenim una cultura pròpia. També en són manifestació altres formes d’expressió més tradicionals en què no sempre ni necessàriament intervé la paraula.

En la cultura popular i tradicional s’hi dipositen, encara que de vegades no en siguem prou conscients, bona part de les nostres experiències col•lectives. Per això, aquesta cultura tradicional pot explicar sovint molt millor les coses que no ho faríem amb paraules o amb idees, ja que les formes que tradicionalment ha adoptat la vida col•lectiva constitueixen un conjunt simbòlic que resulta indispensable per comprendre’ns a nosaltres mateixos i per comprendre, alhora, la diversitat en què pot expressar-se la convivència humana. Avui entenem per cultura popular i tradicional el conjunt de les manifestacions, els coneixements, les activitats i les creences, passats i presents, de la memòria col•lectiva. Aquest llegat va començar a interessar tot just quan va irrompre en la vida quotidiana la consciència de la història, és a dir, la consciència d’un temps que deixava de ser circular i regulat pels rituals i els tocs de campana i es convertia en un temps viscut com una cadena de seqüències que progressen des del passat al futur sempre en línia recta. La cultura tradicional i popular va suscitar un gran interès en el segle XIX, amb l’esperit romàntic, nascuda possiblement del sentiment de pèrdua d’un món pautat per la tradició.

Allò que el poble havia creat i havia mantingut de manera anònima, va començar a estudiar-se, com sol passar des que va començar a haver-hi la inquietud que aquest patrimoni, aquest gran pòsit de referents culturals, es podia perdre per sempre més. L’estudi de les tradicions i de les manifestacions de la cultura popular creix en paral•lel a l’estudi de les formes dialectals i a l’estudi de totes aquelles singularitats amenaçades per una tendència a la homogeneïtzació que no ha parat de créixer fins avui per més que, ara, aquells signes de diferenciació ja no siguin vistos com una amenaça al progrés sinó justament com el signe d’un contrapunt necessari.

En la Catalunya de la Renaixença i del Modernisme, el folklore, com s’anomenava en paraula anglesa, era considerat fruit de la passió. Així ho deia Maria Aurèlia Capmany, que era filla i néta de folkloristes tant destacats com Aureli Capmany i Sebastià Farners. Deia la Maria Aurèlia: “De la passió envers el poble vilipendiat. De la passió envers la Pàtria perduda. De la passió per la Natura. De la ingenuïtat. De la passió per la Veritat en majúscula”. Maria Aurèlia Capmany denunciava tot seguit que va ser precisament el refredament d’aquesta passió allò que, també en aquest camp d’estudi, havia representat el Noucentisme. La Ciència, el Mètode, l’Erudició, el Document Escrit, tot en majúscules, es converteixen en un ritual. I de totes les activitats que els homes de la Renaixença havien dut a terme, poesia, novel•la, teatre, cant coral o excursionisme, és precisament el folklore el que en surt més mal parat.

Aquesta és una apreciació de la Maria Aurèlia que no puc compartir del tot. Perquè és evident que el Noucentisme es va aplicar amb un rigor impecable a recollir, inventariar i estudiar molts documents històrics que haurien desaparegut si no els haguessin salvat precisament aquells apassionats que van voler combinar l’emoció de l’excursionista amb el treball de camp científic, encara que fos, sovint, el del científic aficionat. Gràcies al Noucentisme, i a la Mancomunitat, que va planificar la nostra cultura en clau moderna, es va crear, al 1915, aquell utilíssim Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya que tant havia de fer per la nostra cultura popular i tradicional. I no hauríem d’oblidar tampoc el paper pioner en aquest camp de Josep M. Batista i Roca, que va obtenir a Anglaterra el seu títol d'antropòleg, el primer que hi va haver, no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. Tanmateix, cal destacar la important contribució en aquest camp del filòsof Tomàs Carreras i Artau, propulsor del Museu d’Indústries i Arts Populars, on va fer tan bona feina Ramon Violant i Simorra, una altra de les grans personalitats de l’etnologia catalana.

En aquella època, que s’afanyava en la recerca i l’ inventari del patrimoni folklòric, l’Obra del Cançoner Popular va aplegar, entre 1921 i 1936, un recull extraordinari del nostre patrimoni de cançó i instrumental en incomptables missions investigadores arreu dels Països Catalans. El pare Josep Massot i Muntaner publica ara, d’una manera rigorosa i sistemàtica, tots aquells fons. En aquella immensa obra, dirigida pel mestre Francesc Pujol, hi va col•laborar també el mallorquí Baltasar Semper, que va exercir de crític musical a “La Publicitat” i del qual el pare Massot, precisament, va aplegar en un volum ara fa una vintena d’anys els seus estudis sobre la cançó popular. De tot aquell patrimoni de cançó popular, què en queda en la vida quotidiana dels catalans d’avui? Molt sovint, ben poc més que un record. Hi ha gèneres que han desaparegut del tot en desaparèixer les activitats i les vivències a les quals anaven lligats. I això no té res d’estrany. Però d’altres, sortosament, es mantenen. Especialment els que estan relacionats amb alguns dels rituals o de les festes que encara es celebren.

Pensem també en la revitalització d’aquest patrimoni de cançons que va representar el grup de folk, de Pau Riba, Jaume Arnella i d’altres. O bé la reutilització de tonades i motius populars que van fer alguns grups, com ara la Trinca. O, encara més recentment, alguns dels grups de rock en català. Permeteu-me que doni ara testimoni de com una d’aquelles cançons tradicionals ha perviscut en una composició moderna. Em refereixo a una de les més conegudes cançons del grup musical Els pets, que té com a tornada allò de “Tarragona m’esborrona, Constantí em fa patir” i que té una relació directa amb una cançó popular de la Guerra dels Segadors: “Tarragona la bribona/ Constantí el bon fadrí./Vila-seca l’han cremada/ i els de Reus volen fugir”. No tot el patrimoni etnogràfic ha perdut avui la seva funció, ben al contrari. Pensem en l’ interès que, des de finals dels anys vuitanta, ha suscitat el moviment al voltant de Tradicionàrius, un moviment que no para de créixer. I encara podríem parlar de les havaneres i la seva impressionant expansió, o de la sardana, que és una de les més belles herències de la cultura grega, talment com els castells humans, els castellers, que constitueixen una herència autènticament romana. I és que, com deia el filòsof Josep Ferrater i Mora,“una cultura ho inclou tot: la literatura i la ciència, les formes de creença religiosa i les maneres d’organitzar-se econòmicament, la música més exquisida i la cançó popular”.

La Catalunya del segle XXI és un país que en els darrers cents anys ha més que doblat els seus habitants i que, tot i aquesta transformació, allò que podríem anomenar el nucli bàsic de la catalanitat, amb la seva llengua i tots els seus valors, inclosos els tradicionals, han continuat donant sentit a la nostra convivència. És innegable que Catalunya ha canviat molt al llarg d’aquest darrer segle. Però Catalunya és també una realitat que ha mantingut, i això és molt important, la consciència de la seva personalitat. La consciència de comunitat nacional. La consciència d’ ella mateixa. Superat el franquisme, a partir dels anys setanta, hem assistit a un fenomen esclatant d’exaltació de la festa com una manifestació de caràcter participatiu i de cohesió social, de joia i de celebració d’un sentiment de comunitat sense el qual no existiria. A cada poble, a cada vila, a cada ciutat hem assistit a aquest procés de recuperació i d’enaltiment de la festa com una manifestació de caràcter participatiu.

L’oci, com ha fet notar Jean Bruillard, no es limita a ser el fruit d’una necessitat de repòs, sinó que és definit com a consum de temps improductiu, i, en aquest sentit, no té res a veure amb la passivitat; ans al contrari, és una activitat, una mena de prestació social obligatòria: el temps no hi és pas lliure, sinó sacrificat; despès, esdevé el temps social fort i marcat, productiu de valor; una dimensió pròpia no pas de la supervivència econòmica, sinó de la salvació social. En aquesta interpretació de Jean Bruillard hi ha dos aspectes que són crucials per entendre la festa, en la seva dimensió més profunda. Primer, el concepte de donació, de gratuïtat, que suposa tota participació en una festa popular i, segon, el concepte de temps lliure com un temps que pot ser socialment productiu.

M’agradaria que ho examinéssim més de prop encara que sigui breument. La gratuïtat és una virtut que es dóna en correspondència amb la generositat. És una actitud vital oposada a l’ absolutarisme i al pragmatisme, que més aviat sembla voler-nos induir a no fer mai res de res, cosa que la festa desmenteix ja que dóna una nova dimensió a les parts aparentment menys rendibles de la nostra existència, com ara la contemplació admirativa o el fet de saber perdre el temps de manera creativa, fins si d’aquesta disposició d’ànim no s’acaba de veure cap realitat tangible.

D’una banda, doncs, la festa com a expressió d’allò que millor se’ns manifesta com a do o com a gràcia, en la seva més pura gratuïtat; de l’altra, la festa en tant que contribució enormement positiva a la regeneració constant de la identitat de grup entorn de les seves celebracions. De manera que, si d’un cantó, és un temps lliure connectat amb el temps de la tradició, de l’altre, la festa ens projecta cap a un espai relligat per un fort sentiment de comunitat, un sentiment bàsic que abans, molt més que no pas ara, venia revestit d’una explícita vivència d’allò que ens transcendeix o, si voleu, d’allò que és sagrat.

Si les festes populars –i un aplec és una festa-, siguin o no de tradició antiga, es mantenen vives, no és pas per cap mena de servitud respecte al mite ni perquè representin un patrimoni cultural ni, menys encara, per les seves funcions vertebradores de la comunitat. Si tantes festes populars es continuen conservant no és, ni de bon tros, perquè siguin peces mortes del patrimoni comú ni objectes de museu ni simple matèria d’estudi dels etnòlegs i els psicòlegs, sinó perquè encara mantenen unes funcions comunitàries que no han pogut substituir ni els espectacles esportius ni la televisió ni el consumisme ni les modes. És un fenomen tan i tan mediterrani, que és precisament un dels nostres principals signes d’identitat, un fenomen caracteritzat, no tant per la consciència de l’excepcionalitat, com s’ha dit sovint, sinó i, sobretot, perquè referma la consciència de la normalitat. Allò que la festa aporta de més específic, el seu sentit més profund, és aquesta vivència de la celebració com a pauta del temps en un espai en què, sense aquesta reiteració de les cadències, la comunitat ja no tindria la mateixa consciència de ser el que és.
En aquest sentit, és evident que un Aplec com el de la Mussara, ara sortosament recuperat, revifa la consciència de pertinença. I sentir-nos part d’un grup humà és, abans que qualsevol altra cosa, una necessitat.