Assaig | Revista 4408/06/2011

La crònica del PP

Clatell
El clatell és la part posterior del coll i té la funció primordial d'unir la carabassa amb el tronc per la part del darrere, malgrat que en té d'altres, com veurem tot seguit. Se'l coneix també per bescoll, clotell, batcoll, nuca, clatellera i -sembla un tecnicisme- occípit. Això en la forma diríem estàndard. Si volem augmentar o reduir-ne el tamany hi ha una colla de variants del mateix mot, heus-ne ací uns quants: clatellàs, clatellarro, clatellet, clatellatxo, clatellel·lo, clatelleu, clatellí, clatelló, clatelliu, etc, i té, com déiem, d'altres funcions força interessants, per exemple: determinar la qualitat de la raça o les prestacions intel·lectuals de llurs amos/mestresses. Així doncs, el qui és net de clatell és molt intel·ligent, per això solien dir: i que n'és de net de clatell aquell al·lot (en mallorquí), diu que a l'escola ja no li poden ensenyar res més perquè sap més que el mestre... En canvi, tenir llana al clatell vol dir que l'individu en qüestió és un barrufell, és a dir, un albat, un ésser càndid i innocent que s'ho creu tot. I és ben sabut que hom cau de clatell en rebre una nova molt impactant i inesperada. Aquesta nobilíssima part de l'anatomia humana és també receptora (el meu n'era força) d'aquells tant nostrats clatellots, coneguts també com clatellades, bescollades, bolets, pinyes, pinyacs, carxots, miquels, calbots, sabots o collades.... Mare de Déu, i s'extranyen que els de la meva generació sortíssim mig beneits... Que en tenia de raó en Serrat, ¿què se'n podia esperar d'un personal tan clatellejat? Però aquest òrgan té més propietats, algunes d'elles diuen molt de l'individu portador, com ara ésser un “clatell d'estelles” (o que té els dos tendons ben sortits) vol dir que l'individu en qüestió és un fanàtic, un dogmàtic i més tort que un rabassó. Per altra banda, tenir els ulls al clatell vol dir que el seu poseïdor és un negat que no trobaria aigua a mar, i per tant li hauríem de treure les ruques del clatell per tal de deixondir-lo, espavilar-lo. I per aquells remeiers que no toquen gaires vores hom diu que curen el clatell a qui té mal de turmell. I, en la línia de les dites: "Home clatellut, gamarús o barrut" i, un pèl masclista però molt gràfic: "El porc ben clatellut i la dona ben mamelluda"... En fi, ja veuen que aquesta part de l'anatomia dóna molt de sí... i això només és una petita part. Els diré però una curiositat. Ningú no ha sabut mai l'origen etimològic de la paraula “clatell”, no se sap d'on ve; no és llatina, no és àrab, no és celta, ni és vasca, tampoc no hi ha cap evidència que sigui ibèrica..., de moment és un misteri.

Esquena
Aquesta part, encara noble, de l'anatomia humana (o no humana) també és molt profitosa. La podem localitzar entre el clatell, suara estudiat i les anques. Si filem prim, veurem que està dividida longitudinalment en dues parts pel rosari de l'esquena, simètriques gairebè sempre -amb perdó dels geperuts, cada cop més escassos, per cert-. Aquesta part tant vital de la persona acumula, com veurem més endavant, un munt de funcions, si fa no fa com el clatell. D'acord amb la seva mida i trets específics, el mot pot prendre diferents formes, totes elles força expressives, així vegem: esquenassa, esquenarra, esquenota o esquenot, esquenetxa, esquenel·la, esqueneua, esqueniua, esquenona, esquenoia i esquenarrina. En contrast amb el misteriós clatell, de la paraula esquena sí, que en sabem la procedència. Podria semblar una paraula vasca, com esquerra, però no, ve de la germania, exactament de “skina”, i vol dir “os prim” i també “post”. Des del punt de vista utilós, s'ha de dir que els va com l'anell al dit als penques, a aquells que tenen un musell que se'l trapitgen o un fetge com una rajada, perquè els serveix per tirar-hi qualsevol atuell engorrós o matèria que impliqui una certa responsabilitat o compromís... No tindríem prou espai ací per recollir totes les al·lusions, locucions, expressions o refranys relatius a la paraula esquena. N'hi ha però, de força curioses; a tall d'exemple: tenim l'esquena de peix, que és la part superior de les carenes dels horts, llur coronació, anguliforme, perquè escupi l'aigua cap als costats i, l'esquena d'ase, que descriu una protuberància o bony. Anatòmicament, entre pit i esquena hi tenim el païdor, que és on hom deposita allò que s'ha crospit. Per altra banda tothom sap què és viure amb l'esquena dreta, donar l'esquena o viure d'esquena a algú/quelcom i també en podem lligar un parell d'esquena a esquena, però potser algú no sap què és passar el gat per l'esquena d'algú.., doncs es veu que és una expressió antiga del Camp de Tarragona que voldria dir aplicar un càstig o punició i que potser s'assembla una mica a la més moderna “fotre l'esquena com una retxa” a algun pobre Làssaro (Llàtzer), és a dir, atonyinar (o estovar) algú de valent o fer-li pagar un preu abusiu per alguna feina o servei... De refranys n'hi ha tot un reguitzell. Heus-ne ací un de procedència potser pastoril: “La manta i la berena no l'amollis de l'esquena” . Un altre de ben curiós: “A l'esquena d'en Pau, en Pere s'hi escalfa”. I encara un altre, d'origen valencià però molt estrambòtic: “Llarg de cames i curt d'esquena, fuig faena” i el no menys estrany: “Home esquenallut, home collonut”.

Cul i talons
El cul (amb perdó) i els talons seran objecte d'un segon estudi, perquè em caldria, pel cap baix, ocupar una altra plana, amb la qual cosa, a més d'ultrapassar el meu espai assignat, suposaria abusar de la paciència dels lectors. Sempre he pensat que un acudit dolent és acceptable, però si a més de dolent és llarg la cosa es fa del tot insuportable... Recuperant el fil, algú es preguntarà com és què passo per alt algunes àrees del mapa anatòmic posterior del cos humà, com són el darrere de la cuixa (el múscul femoral folrat de pell), la sofraja (un racó que no serveix per a res) i el panxell o tou de la cama (una protuberància integrada pels músculs bessons, també enbolcallats de pell). Doncs bé, no he estat jo, de fet, qui els ha obviat. Es veu que aquests no són òrgans capitals del cos humà, ans molt secundaris, al marge, és clar, de la seva funció locomotiva. El fet que aqueixos elements secundaris estiguin integrats en un tot més general, extremitat inferior o la cama, explica que el saber popular els hagi transcendit i hagi dipositat la cultura secular en allò que ha tingut per essencial, ja saben, Vox populi, vox Dei. I ja n'hi ha prou per avui, no em vull estendre més. Abans, però, d'acomiadar-me de vostès, soferts i amables lectors, i de desitjar-los de tot cor molt bon estiu, voldria fer-los cinc cèntims del perquè d'aquesta crònica o, si volen, astracanada. Doncs vet-ho ací, m'he complagut en recordar i provar d'interpretar el misteri de “les darreries de l'home” que, d'acord amb les ensenyances de l'oncle Pep Silet (que Déu l'hagi ben perdonat), eren quatre: Clatell, Esquena, Cul (amb perdó) i Talons.









Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari