Recerca - De cinema | Revista 96

La caça de bruixes

Joseph McCarthy
Ja abans del final de la Segona Guerra Mundial, molts veien als aliats soviètics amb profunda desconfiança i val a dir que motius no els hi faltaven amb el camarada Stalin. De fet, un cop derrotats els nazis, Europa va quedar dividida i nous conflictes esclataven arreu del món entre capitalistes i comunistes.

En aquest context, un tal McCarthy anava creixent en influència i poder. Era un senador de Wisconsin que va atribuir-se els valors nord-americans –us sona?- i, curiosament, va començar a perseguir conciutadans sospitosos de comunistes o, simplement, simpatitzants. Ho patiren membres del govern, militars i gent de la comunicació incloent, lògicament, al cinema.

Val a dir que no ho va iniciar ell tot i que en sigui el màxim representant històric. Ja a finals dels anys trenta s'havia creat el Comitè d'Activitats Antiamericanes i ell se'n va aprofitar. Com acostuma a ser habitual en els inquisidors, no era precisament un virtuós: aficionat a l'alcohol, jugador i va mentir en el seu historial militar.

No us penseu, òbviament avui en dia hi ha qui el defensa amb els nous vents polítics conservadors que bufen al món, començant pels Estats Units. Argumenten que ningú morí o fou empresonat per les seves accions. Obvien, però, que l'actor Philip Loeb va acabar suïcidant-se al ser apartat de la indústria cinematogràfica i molts altres foren proscrits, malmetent les seves carreres, relacions familiars i vivint amb la por de la denúncia en els anys del Terror Roig.
Chaplin (1992) i Oppenheimer (2023) són dos biopics de personatges històrics afectats per aquesta època obligats a migrar o apartats de la seva professió. Part d'aquestes pel·lícules ens mostren les ombres d'aquells anys i com el sistema focalitza tot el seu poder sobre l'individu per raons no només polítiques.

Però permeteu-me que ho exemplifiqui amb dos casos contraposats. Dalton Trumbo i Elia Kazan.
Trumbo va destacar com a guionista. No amagava les seves simpaties comunistes i de fet fou membre del partit. El 1947, ell i nou directors i guionistes van ser cridats davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes. Trumbo es va negar a col·laborar i fou empresonat onze mesos –això fou previ a les actuacions de McCarthy-.

Fora de la presó, va exiliar-se a Mèxic i no va poder signar la seva feina. En aquesta època, Vacances a Roma (1953) fou premiada als Òscars, però el seu nom no figurava als títols de crèdit. De nou guanyava l'Òscar per The Brave One (1956) i un cop més el seu nom s’amagava.

Finalment, uns valents Premminger, Kubrik i Douglas feien públiques les seves aportacions als guions d'Èxode (1960) i Espartac (1960), uns actes que en gran manera significaven la fi de la caça de bruixes.

Trumbo (2015) és un biopic sobre la seva vida interpretat per Bryan Cranston, el protagonista de Breaking Bad, que narra la seva vida i lluita durant l'època de la llista negra.

En aquest cas, el final de la història és relativament feliç, ja que Trumbo, tot i que a posteriori, va rebre els dos Òscars que li pertanyien, un el 1975 poc abans de la seva mort i l'altre, pòstumament, recollit per la seva vídua, el 1993.
Veiem l'altra cara de la moneda?

Elia Kazan fou un dels millors directors de la seva generació i potser el millor. Ell també va guanyar dos Òscars per les seves obres, concretament per Gentleman's Agreement (1947), una història sobre el racisme protagonitzada per Gregory Peck i probablement la més coneguda La Llei del Silenci (1954), una pel·lícula molt interessant per aquest article, ja que la majoria d'anàlisis la consideren una justificació dels propis actes de Kazan durant la caça de bruixes.

A la cinta, un majestuós Marlon Brando interpreta un delator penedit de les seves malifetes i que denunciarà els actes dels sindicats portuaris. I és que Kazan, al contrari que Dalton, sí que va prestar testimoni al comitè i no va dubtar a denunciar a companys. Per convenciment o per por?

Aquesta banda de la història també té el seu epíleg a la cerimònia dels Òscars. L’any 1999, l’Acadèmia li concedia a Elia Kazan un Òscar honorífic a la seva carrera... i la tempesta es desfermava. Recollia l’estatueta un home gran, fràgil, un geni com a artista, però una part important de l’auditori no es compadia, creuava els braços i es negava a aplaudir-lo. No oblidaven que, dècades abans, ell havia mantingut la seva carrera al preu de destruir la d’altres.

La pregunta és interessant: podem premiar a l'artista obviant els actes de l'individu?

Altres obres també fan referència a aquella època tot i que cal llegir entre línies. Per exemple High Noon (1952) –probablement la coneixereu com Sol davant el perill– on un xèrif és abandonat pel poble mentre s'enfronta a una amenaça mortal. També El crisol (1996) amb el sempre genial Daniel Day-Lewis i basada en l'obra d'Arthur Miller on es reflecteixen les injustes persecucions de bruixeria del segle XVII a Salem, on l'analogia amb l'època McCarthy és més que evident.

És clar que, més directa és la pel·lícula de George Clooney Good Night, and Good Luck (2005). Aquesta pel·lícula narra la història real del periodista Edward R. Murrow i l'enfrontament públic que va protagonitzar amb Joseph McCarthy. És una poderosa reflexió en blanc i negre sobre el poder dels mitjans de comunicació i la responsabilitat de desafiar l'abús de poder.

I ja que estem d'epílegs ho acabarem parlant novament del senador Joseph McCarthy. Quin final voldríeu per ell? Poseu-li vosaltres els adjectius a aquest breu resum.

El senador va començar a tocar-li el crostó a membres importants del govern i de l'exèrcit, la CIA i fins i tot al propi president Eisenhower i la resposta va ser treure-li tots els draps bruts possibles ja fossin reals, suposats o inventats. Va tastar la seva pròpia medicina.

A partir d'aquí tot va anar cap avall a la seva carrera i morí el 1957, amb només 48 anys i molt probablement a causa de l'alcoholisme.

Una figura controvertida que posa nom a una època fosca de l'administració i societat nord-americana, l'època en què es denunciaven amics per la seva suposada ideologia i es destruïen carreres, una època de por que hauríem de recordar per no repetir tot i que potser ja fem tard.