Opinió on line25/12/2004

Juan David Morgan G.

PRESENTACIÓ:

Juan David Morgan, natural de Panamà, és un prestigiós advocat internacional i un escriptor absolutament reconegut a centre i sud Amèrica que, lamentablement, encara no ha cercat editorial a l’estat espanyol.

Defensor a ultrança de la fauna i la flora verge del seu país, el Dr. Morgan, de vegades amb el pseudònim de “Jorge Thomas”, ha publicat diversos llibres de novel•la històrica i contemporània, poesia i assaig (a més a més de relats curts i innombrables articles periodístics), sempre amb gran èxit de vendes a Panamà i a la seva veïna Colòmbia; sobre tot pel que fa el seu darrer llibre “Amb ardents fulgors de glòria”, que ha arrasat i, fins i tot, se n’ha fet una versió per a la televisió. La seva ploma senzilla, clara, directa i, alhora, sensible, n’és la responsable.

A finals de setembre d’enguany va visitar Barcelona per representar el seu país a la XXII edició de la Fira Internacional del Llibre (LIBER).

La passada primavera vaig estar autoritzada a reproduir el seu article “El millor regal”, curosament triat per a la ocasió pel mateix Sr. Morgan, que va publicar-lo a la premsa panamenya el passat Nadal, però degut a la seva temàtica he pensat que seria més adient posar-ho a la web avui. Penso que la reflexió que hi descriu la podrien subscriure, perfectament, la majoria de vilaplanenques i vilaplanencs que ja tinguin una determinada edat. Per això he pensat que podria interessar als lectors.

Seguidament, doncs, l’article que he esmentat, no sense abans agrair al Dr. Morgan la seva gentilesa, la qual ens ha permès donar a conèixer el seu estil entre els que (com em van dir en una ocasió) “compartim dèries i fal•leres per aquest trosset del Baix Camp, que és Vilaplana”.

------------------------------------------------------------------------------------------------------


"El millor regal"
per Juan David Morgan


"Hi ha matins en els quals ens aixequem amb l’ombria convicció de que la vida no és més que un rutinari i inexorable caminar rera la petjada de les nostres persones més grans, rumb a la fi de l’existència. Són dies en els que la injustícia que preval en el món i el malestar general d’avui oprimeix l’esperit a la humanitat, conspiren per sembrar pessimisme a la ruta de l’esdevenidor. Dies en què el món se’ns assembla a un immens riu humà que flueix irremissiblement cap aqueix mar comú on tot acaba. Dies en els que tan aviat sortim del llit ens preguntem si val la pena l’esforç permanent en busca de l’excel•lència, tot sabent de que al final acabarem tots a mans de la gran igualitària.

Dies muts, sense paraules; dies de sondejar la profunditat de les nostres angoixes, en els que una endèmica desgana ve a recordar-nos que la infantesa, l’adolescència i la joventut s’allunyen més cada dia i que som molt més amos del passat que del futur. En aqueixos dies obscurs és necessària una vareta màgica que sigui capaç de dissipar nuvolots i ubicar, de nou, en el nostre firmament el Sol de l’esperança i de l’optimisme renovats, que ens indiqui amb claredat que la nostra jornada terrenal no va ser en debades. Per fortuna, jo soc amo no d’una, si no d’onze varetes màgiques que en les imprevisibles ales de la felicitat van començar a arribar fa set anys a les llars fundades pels meus tres fills grans. Onze personetes que van ocupant el seu lloc en el món, que s’han convertit en el centre de l’atenció i de l’estimació de tots els membres de l’eixam familiar, i que, màgicament, han poblat de rialles la llar.

Havia escoltat tant sobre la delícia que són els néts que els vaig esperar amb molta impaciència i una mica d’aprensió, per allò de que ser avi ens condemna a viure permanentment al lloc més vell de l’escala familiar –a no ser, és clar, que arribem a besavis-. Avui els observo mentre van estrenant gestos i somriures i de sobte caic en el compte de que realment som llavor i que encara després que ens submergim en el mar del més enllà, alguna cosa perdurarà en les faccions o en els gestos dels néts i besnéts i, que tal volta algun dia, algú altre exclamarà: Com ens recorda al seu avi !. Hi ha, potser, una altra manera millor d’aspirar a la immortalitat?

Quan ens sabem llavor que ha germinat, quan comprenem que les característiques i gestos dels nostres pares i avis perduren en nosaltres, i que així mateix alguna cosa nostra perdurarà en els nostres fills i néts, llavors la vida recobra la plenitud del seu sentit i el nostre quotidià bregar es transforma en un camí diàfan rera noves albades. Aquest és el millor regal al que podem aspirar en aquest Nadal de tants incerts senyals, un regal permanent, a l’abast d’aquells que com jo tenim la sort de creure que no tot acaba aquí, i que el naixement del nen que celebrem avui, aqueix orfebre de l'amor quotidià, va sembrar en nosaltres una esperança que dia a dia reverdeix, que es renova com tenaç primavera i que ens permet desitjar a tots els que llegeixen aquesta columna, amb profunda convicció cristiana, un Nadal desbordant de fe, de comprensió, de pau i de tendresa."
Raquel Virgili



+ Publicar el meu comentari