La nostra gent - Entrevistes | Revista 86

JOSEP MARIA CARDONA ANGUERA (73 anys, cuiner i pastisser jubilat)

“La necessitat et fa veure moltes coses, et fa apreciar els valors de moltes coses que en abundància no saps veure, perquè les tens”

Les necessitats de la vida et porten per camins mai imaginats. A vegades, els entrebancs esdevenen el punt d'inflexió necessari per fer vinclar una inèrcia negativa. El Josep Maria es va enganxar a aquest tren quasi sense pensar-hi i va marxar de Vilaplana per ajudar a casa. Al cap dels anys ha comprovat que la perspectiva li ha valgut la pena. Em sembla que no en canviaria gairebé res, tret potser de les hores que ha deixat de ser al poble. Ara se'l veu content i feliç amb els seus. L'acabarem convencent perquè ens il·lustri amb els secrets del seu bloc?

Què recordes de la teva infantesa al poble?
Recordo que, de petits jugàvem a la Font de la Vila. Hi fèiem un campament amb el Sebastià Joaquim, el Genís i el Sebastià Fulantí, aleshores jugàvem amb la imaginació. Ho teníem net com un jardí, com ara, que n'ha promogut la neteja l'Ajuntament. També recordo que hi anàvem a omplir la ferrada d'aigua per refrescar la fruita o fer litines...

Has estat molts anys fora del poble. Per què vas marxar?
Jo vaig haver de marxar perquè els pares no tenien diners i estaven necessitats. Ho vaig poder fer gràcies a moltes persones de Vilaplana, que van ajudar la mare en molts moments. Quan el pare va necessitar penicil·lina pel seu tractament, com que a casa no teníem seguretat social ni res, ni diners per poder-la comprar, la Matilde Domingo va poder aconseguir-ne, junt amb la col·laboració de la Creu Roja de Tarragona.

Era una altra època...
La necessitat et fa veure moltes coses, et fa apreciar els valors de moltes coses que en abundància no saps veure, perquè les tens. Però tant la necessitat com l'abundància no són bones per a ningú...
El pare va estar molt malalt i la mare va haver de lluitar molt per poder tirar la casa endavant. Érem dos germans i jo era el més gran. Aleshores una senyora del carrer, que es deia Teresa Aymat, va dir a la mare “Per què no busquem un lloc pel Josep Maria, per poder anar a treballar? Perquè a la terra, de pagès, no guanyarà gaire per poder ajudar una mica a casa”. Aleshores, junt amb el procurador, Sr. Elies, em van buscar dos llocs a Tarragona: Un era a l'hotel Astari, de botons, i l'altre, a la Universitat Laboral. I em van dir: “Tria el que vulguis, Josep Maria”. Però em van aconsellar que era millor el segon, perquè hi tenia l’allotjament, els àpats i la formació i “Pots fer moltes coses allí, amb el temps...,” em van dir.

Vas començar a treballar molt aviat...
El 1962, vaig entrar a la Universidad Laboral “Francisco Franco”, l'actual Complex Educatiu. Hi he estat 52 anys! He estat el funcionari més vell que hi havia a la província de Tarragona, ja que vaig entrar a treballar quan encara no tenia els 14 anys fets. Pensa que vaig marxar de Vilaplana que no havia acabat els estudis! Vaig haver d’acabar-los a l'Acadèmia Roig, de Tarragona. Treballava vuit hores a la Laboral, sis hores a la pastisseria i quan sortia anava a l'acadèmia, de 8 a 9, per acabar la primària. Recordo que quan anava a pagar la mensualitat, la Directora (la Sra. Conxita) em deia, “Com et puc cobrar, si ets l’exemple d'aquesta acadèmia!”

Devia ser bastant dur...
Sí, el pare va morir l’any 1966, quan feia 4 anys que era a la Laboral. Però, gràcies a això em vaig lliurar de la mili! El meu cosí Ceferino Bonet i el seu germà van fer les gestions perquè me'n lliurés, per ser fill de vídua. Després jo, en casar-me, vaig lliurar-ne al meu germà, pel mateix motiu.

Però en deus haver vist mil i una, i de molts colors, no?
Hi va haver dos senyors, a la Laboral, que van fer dos llibres. Jo també anava escrivint en un bloc les coses que em passaven. Una de les coses que recordo que hi vaig apuntar va ser una vegada que hi va haver una inundació: Es van trencar unes canonades i hi havia dues vàlvules grans que calia tancar per eliminar pressió i evitar que petés tot; una, que van tancar els tècnics i una altra, que calia accedir-hi per uns passadissos subterranis; els bombers no hi podien passar perquè era molt estret. Aleshores el Sr. Domènech (Cap de manteniment) em va dir si hi volia passar jo, perquè era més petitet (em deien el Cardoneta!). Era com una mina d'aigua; els vaig dir que sí i es va poder solucionar el problema. És una de les grans anècdotes que tinc d'aquell temps, que em va fer sentir important en la família del Complex. En tinc moltes!
També he viscut l'explosió del RAC de la DOW! Recordo que tots els nens van marxar, tal com se'ls havia dit al Pla d'Emergència, cap a la platja. Però un nen es va quedar adormit al dormitori sense que ningú se n'adonés (li “agradava molt el mam”!) No va ser fins a l'endemà que van trobar que faltava l'Albert. Quan van anar cap al dormitori per veure què havia passat, ell els va respondre: “No m'he adonat de res, m'heu despertat vosaltres”.

Com van ser els primers anys, a la Laboral?
Vaig començar de “pinxe” (aprenent), (l'escala anava de pinxe a ajudant de cuina, cuiner de segona, cuiner i xef de cuina) i vaig anar pujant fins a arribar a cuiner. Després vaig anar a treballar a Tarragona a la pastisseria Recasens Ventosa, al carrer Sant Agustí (on hi treballava una senyora que tenia família a Vilaplana, la Maria del Carme de cal Badó). A la pastisseria hi vaig ser 25 anys. Allí vaig aprendre l'ofici de pastisser.
A la Laboral, n'érem dos de Vilaplana, l’Eloi Manco, que era a les oficines portant tot el tema de la Seguretat Social, i jo.

En aquells primers anys, hi devíeu ser una gentada a la Laboral, no?
Pensa que era un poble! Un poble d’estudiants! A la Laboral hi havia 1600 alumnes, 300 professors i 80-90 treballadors: 25 persones a les oficines, 2 metges i 3 infermeres, 1 sastre, 1 sabater i 1 que s'encarregava de correus/telegrames i girs postals, que enviaven els pares als fills.

I els anys van anar passant...
I tant! Vaig estar 6 anys de pinxe de cuina. Vaig fer un examen allí mateix i vaig aprovar-lo per ser ajudant de cuina durant 8 anys. Després, em van fer cuiner i em van posar un barret alt, com a distinció de la categoria. Més endavant, l'any 1984, em vaig treure el carnet de pastisser. Això em va permetre impartir classes de pastisseria a les tardes, a alumnes amb necessitats, junt amb altres professionals de renom del ram. Recordo l'Antonio Cuadrado, que per a mi, era un dels millors cuiners d'Espanya! Treballava a l'escola de Cambrils. Feia autèntiques virgueries, però no li agradava que el filmessin; sempre desapareixia quan acabava!
Aquella formació recordo que va ser molt difícil i de molta responsabilitat! Els nens que feien els cursos, se'ls enduien a hotels i a restaurants a fer pràctiques, per acabar d'aprendre l'ofici. D'aquí, molts en van sortir amb feina. Això em va fer sentir molt orgullós. Van aprendre a netejar catxarros, el peix, la carn, a desossar i conèixer les peces de la carn, els tipus de peixos, les temperatures, les caducitats de conservació. També vam ensenyar-los a envasar al buit per aprofitar aliments que d'altra manera s'hagueren hagut de llençar.

Però realment, què és el que t’agradava més?
A mi m'agrada més la pastisseria! És més exacta, tot va pesat. A més, la pastisseria és molt neta. Sempre, però, que no et facis el teu formulari, buscant alguna innovació amb ingredients nous o coccions diferents... Quan vaig començar, em demanaven que fes els pesatges, fregar llaunes i piques... I jo, pel meu compte, ho memoritzava, me n’anava al lavabo i m’ho apuntava en paper de vàter i les passava en net, al meu bloc. Així és com en vaig aprendre! Tinc un munt de fórmules apuntades que m'han costat molt i que, com qualsevol cuiner, mai te n'explicaré ni el “puntet de la i”!

I com hi vas començar?
Vaig començar amb pastisseria salada, com a innovació i per crear una nova línia. Érem dues pastisseries a Tarragona que ho vam començar a fer. Va tenir molt d'èxit, perquè la gent venia a comprar dolç i acabava comprant també salat. Per Nadal i Cap d’Any, en quinze dies, vam arribar a facturar 1 milió de pessetes. També fèiem guateques, lunch i vins d'honor a l’Ajuntament. Això ens anava molt bé a tots, perquè ens trèiem un sobresou. Cada setmana en fèiem 3 o 4! Més endavant, van traspassar la pastisseria, va anar a menys i ens van anar acomiadant a tots, a poc a poc.
Després vaig entrar a treballar al restaurant “Delícias”. Hi anava al matí. M'aixecava a les 5, i hi feia les tapes, abans d'entrar a la Laboral. Recordo que tenien la concessió de la carn dels toros que es mataven a la plaça de toros; els dimecres venien molts viatjants a menjar l'estofat de toro amb rovellons. Se'n van arribar a vendre més de cent plats!

Déu n'hi do! Feies més hores que un rellotge! I ara que t'has jubilat, ho trobes a faltar?
Em vaig retirar el setembre de l’any 2013. De la Laboral és d'on he tingut més bons records i més bons companys. De les monges també en tinc molt bon record, perquè jo era molt petit i em van acollir, orientar i ajudar molt.
He viscut 38 anys a Tarragona. Però també vull parlar de Vilaplana: en tinc uns sentiments molt grans perquè en sóc fill i perquè sempre m’ha agradat la terra que em va deixar el meu pare. L’he cuidada mentre he pogut, potser ara no tant, perquè no em trobo massa bé. He de dir que hi he passat molts bons dies de la meva vida perquè m’han agradat els arbres, la terra i fer verdura. Sempre he admirat molt la pagesia de Vilaplana: per mi són els grans artesans que, juntament amb la resta d'oficis, han fet gran el poble de Vilaplana! Però no es parla mai de la gran pagesia, que ha estat la llum del nostre poble, dels arbres i de les terres centenàries. Com que el pare era picapedrer, moltes vegades quan passo per carrers de Reus que encara tenen adoquins, penso: “Mira! Potser l’ha fet algú de Vilaplana! Està enterrat aquí a terra i mira quin servei que fa i ningú se n'adona, ni li donen valor”. Tot això a mi m’omple de goig: aquesta gran artesania que hi havia a Vilaplana. Jo estic molt agraït a Vilaplana, al carrer i als veïns! Als matins, quan vaig a caminar, sempre miro cap a dalt de la muntanya, me'n recordo del poble i penso: “Mira, avui hi ha la boira del riu” o “Potser hi plourà...”. Sempre el meu record és allí dalt.

I ara que ja tens més temps, t'agradaria fer de mestre?
No, perquè estic delicat. M'han operat tres vegades i no podria. Tot i que ara estic millor, encara segueixo en tractament. Ara tinc més ganes de viure el moment, amb els familiars i els amics. He agafat respecte i m'ho prenc amb més calma. Viure amb els meus néts tot lo que pugui i en la natura, dia a dia. Ara començo a veure la llum i el sol, però han estat moments molt difícils, per a mi i la meva família!

I vist tot el que has viscut, què te n'endús de tot plegat?
Tinc 73 anys, sóc una persona que m'he fet gran perquè els anys no perdonen, amb molts coneixements, amb molta veterania, que he anat aprenent al llarg de la meva vida.
M'agradaria sempre pensar que la gent del poble em recorda com una persona que els he estimat molt, a tothom. No tinc cap enemic, i si el tinc, no el conec!
També trobo a faltar molt els veïns del carrer i la vida del carrer. Ara ja no queda quasi ningú...
Per cert, em permets una llicència? És que no voldria acabar l’entrevista sense aprofitar l'ocasió per desitjar a tot el poble de Vilaplana un Bon Nadal i un Feliç Any Nou!!!

Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari