Vilaplanencs exteriors | Revista 2713/03/2007

Josep Aragonés Salvat, informàtic

El nostre convidat actual és un personatge ben peculiar. La gent l'anomena amb noms diversos ('Pep de Tortosa', 'Pep Ros'...). Ell es defineix com a pagès, tot i que l’he conegut a través d’una activitat ben diferent:

“Jo sempre dic arreu que sóc de Vilaplana i tothom que em coneix ho sap. Vaig néixer al carrer de l’Era i això marca. Ara ja fa uns 25 anys que hi estic empadronat i la veritat és que em sento un més del poble.”

Ets un dels “Vilaplanencs Exteriors” que els caps de setmana és al poble. Però tu vius a Tortosa. Com és la vida a la capital de les Terres de l’Ebre?
Suposo que, com en altres llocs, la vida durant els dies de treball no canvia molt: la feina, la família, els fills... A Tortosa, això sí, s’hi viu bé; tens l’avantatge de viure en un poble gran -o ciutat petita-, on quasi tothom es coneix i tot és molt prop. Tens els serveis d’una ciutat i la complicitat d’un poble.

A la teva etapa d’estudiant, què vas fer? Vas estudiar enginyeria informàtica?
Jo d’enginyer, res de res. I d’informàtic ben poc. Quan vaig estudiar a Barcelona vaig començar enginyeria industrial (3 mesos) i medicina (3 mesos més), després vaig acabar l’any treballant amb el meu tiet Eladi. Un cop tornat a Tortosa, el meu pare em va obligar a tenir algun títol i vaig treure’m el de pèrit mercantil, que és l’únic que posseeixo. Una vegada amb el títol a la mà em vaig dedicar a fer de pagès, que és lo meu, i aquí sí que vaig estudiar; vaig llegir i vaig conèixer tot aquest món fins que ho vaig tenir controlat. A casa teníem molta terra amb arbres fruiters: ametllers, presseguers i tarongers a Tortosa i, és clar, avellaners a Vilaplana. Vaig fer de pagès durant 17 anys, fins que em vaig casar amb la Carme, ja que aquell mateix any a casa vam vendre la finca de Tortosa i vaig tenir l’oportunitat de començar una altra experiència professional: la informàtica.

Ja fa temps que tu i un quants joves de les Terres de l’Ebre vàreu muntar una empresa, i així va néixer l‘Ateneu Informàtic. És complicat tirar endavant una societat que té diversos propietaris?
Sí, molt complicat. Vam començar l’any 1995 i ara ens dediquem majoritàriament a empreses i professionals oferint-los un servei integral informàtic, el coneixement de noves tecnologies i solucions a les seves necessitats.

Dels quatre primers socis que vam fundar l’Ateneu només hi quedo jo; dels altres quatre més que s’hi van incorporar, només queda Sisco, o sigui que és molt difícil que tanta gent pugui tenir uns objectius comuns i que aquests durin. També s’ha de dir que si tot va bé, és més fàcil; el fotut és quan no va tan bé, llavors surten els problemes. De totes maneres estic molt content i orgullós que finalment els que hem quedat ja portem una empresa amb onze anys d’existència i amb un bagatge i coneixements que ens donen prestigi.

La informàtica és un món en constant moviment. Tot just s’acaba d’aprendre una cosa, que ja n’ha sorgit una altra. Com ho fas per estar permanentment al dia?
Això ho porto molt malament ja que, pagès com sóc, no estic avesat al fet que les coses canviïn tan ràpidament. A més, em supera. És pel que m’ha passat més d’una vegada pel cap deixar aquesta feina. Sort que el company que tinc és més racional que jo i no fa cas de tantes novetats. Com diu ell, la novetat fins que no està provada i funcioni millor que l’existent, no és una novetat i en això de la informàtica és millor el que va bé que no el que pot anar millor. És la nostra feina, provar les noves tecnologies per si val la pena, o no, incorporar-les als sistemes existents.

Ja he dit abans que, els caps de setmana, véns a Vilaplana. Què té el poble que no tingui Tortosa?
Tot. És el meu poble. Hi són tots els meus orígens, tant de pare com de mare. Jo sempre dic arreu que sóc de Vilaplana i tothom que em coneix ho sap. Vaig néixer al carrer de l’Era i això marca. Ara ja fa uns 25 anys que hi estic empadronat i la veritat és que em sento un més del poble. Suposo que hi ha fet molt que la meva infantesa i joventut la compartís entre els dos pobles i en fer de pagès, tant a Tortosa com a Vilaplana, he passat molts dies treballant i al mateix temps compartint inquietuds amb la gent del poble. Això fa tenir amics aquí i allà i que els amics d’aquí vagin allà i els d’allà vinguin aquí. És un goig.

La Carme, la teva dona, i els teus fills són tortosins, acostumats a viure a ciutat. Com els has de convèncer perquè vinguin cada setmana amb tu al poble?
No cal convèncer ningú, tots estem molt bé a Vilaplana. La Carme de bon començament s’hi va trobar a gust. De segur que ella coneix més gent que jo, ja que li agrada el poble i s’interessa per la gent i pel que passa. La canalla també s’ho passa pipa; aquí poden sortir sols, vénen a casa a menjar i a dormir i això els encanta. No cal barallar-nos gaire per venir.

Aparentment véns a Vilaplana a descansar, però no et quedes quiet a casa. Participes en els projectes culturals del poble?
Jo de cultural no és que en sigui gaire. M’agrada la cultura, la història, el paisatge i tot el bo que queda per al futur. Per això, si puc ajudar en alguna cosa interessant de les que es fan al poble, aquí em tenen. Però el meu és més la cultura agrícola. En aquest sentit m’ha agradat molt ser l’instigador de la reconversió del cultiu de l’avellaner en ametller i promoure societats de pagesos, com vam fer al fundar amb altres amics la SAT de serveis agrícoles de Vilaplana.

Desconnectes quant véns al poble? De la mateixa manera que deus portar problemes de la teva feina a Vilaplana, també t’endús ‘feina’ de Vilaplana cap a Tortosa?
Quan arribo al pont gran se m’obliden totes les cabòries tortosines, com si visqués sempre a Vilaplana. Quan arribo a Tortosa em passa el mateix a l’inrevés. La desconnexió és total i això m’ajuda molt a viure intensament en ambdós llocs.

Un bon dia un grup de gent inquieta del poble van decidir portar a terme el projecte de ‘Lo Pedrís’, en el qual tu participes activament de manera destacada. Com va ser la teva implicació en el butlletí del poble?
Quan va sortir el primer Pedrís em vaig sentir orgullós de la capacitat de treball i la voluntat de ser vilaplanencs que tenia molta gent del poble. També vaig pensar que la revista era una cosa gran i que en el futur això no es podia deixar de fer i que a més, com estava involucrat en les noves tecnologies, podia fer alguna cosa perquè encara fos més gran. A l’Ateneu Informàtic ens vam posar a treballar i en poc temps vam tenir el web. Que no creguis que no xalo poc, jo, quan a algú li ensenyo el que fem a Vilaplana: tothom es queda parat. Això a un poble gran com Tortosa no es pot fer, ja que no existeix la voluntat de ser, com hi és aquí.

Com explicaries què és lopedris.com, perquè sigui comprensible per qui no entengui d’informàtica?
És una base de dades de tots els articles que surten a la revista classificats per temes i que des de qualsevol lloc del món es pot consultar. A més hi ha dues parts actives: la d’opinió, perquè qualsevol pugui dir-hi la seva i la de premsa, perquè coneguem què diu el món de naltros. No sembla res, però és molt.

La informàtica cada dia va sent una eina més indispensable. Però hi pot haver qui no pot creure-la necessària. Què els diries a qui encara són poc inclinats a conèixer-la?
Que no cal que es maregin molt, que sense informàtica també es pot viure, però que no es queixin. Si volen saber més i al moment, vulguin o no, hauran de caure en aquest parany; però si no ho necessiten, millor.

Gràcies a gent inquieta de Vilaplana, es va crear aquest butlletí que cada trimestre tenim a les mans. Gràcies al Josep, es va crear Lo Pedrís digital, una 'finestreta' a Internet, a través de la qual, tothom que ho vulgui, pot veure què es diu a Vilaplana des d’arreu del món. A pesar del què ell comentava abans, penso que la seva iniciativa és un fet cultural molt important per al poble.