Opinió - Articles | Revista 68

Jo també tinc un somni

Encara avui puc recordar el maleït dia que em va despertar la veu enfadada del meu pare de mà de la veu del locutor de ràdio anunciant que Bush havia declarat la guerra a l’Iraq. Jo encara no entenia molt bé com funcionava tot això del capitalisme, la política i els interessos.

Aquells mesos va començar una campanya molt potent contra la guerra de l’Iraq, jo anava feliç a la manifestació amb el meu adhesiu amb el quadre Guernica i sempre de la mà dels meus pares. La veu de tots nosaltres cridant “No a la guerra” s’enlairava al cel amb ànim d’arribar a les orelles d’algun dolent com deia jo en aquella època, o almenys, de tots aquells nens i nenes que com jo, només tenien ganes de jugar i no pas a matar.

Sembla que amb el pas dels anys cadascú segueixi el seu camí, tot queda tan “lluny”, i encara que no vulguis, creus que són vides paral·leles i que mai es trobaran. Doncs segueixes anant al teatre, al cinema, viatges al nord d’Europa amb la idea de trobar aquesta Europa fortalesa de que parla Saskia Sassen i t’emmiralles trobant una Alemanya rica i bonica, visitant Bruges i el seu bonic riu, Zwyn. També et trobes pujant a la torre Eiffel sense pensar que si obrissis bé les orelles i la ciutat s’aturés per un moment, des d’allí gairebé podries sentir els trets que, anunciats aquell matí de fa anys a la ràdio de la cuina, segueixen matant persones a l’altra banda del Mediterrani.

Sense saber per què, o potser sabent-ho massa, et decideixes a anar a veure què és això que passa i que surt a la televisió, tot i que sorprenentment, sempre dura pocs segons per donar temps al gol de Messi o al canvi de parella de Cristiano Ronaldo.

Homes que han arribat sols a Atenes i que no tenen forces ni per anar a buscar el dinar a la cuina de l’squad, homes amb auriculars mig destrossats que han pogut fer arribar de Síria per connectar amb el seu país, t’ensenyen la foto del seu germà avui, mort, i ahir, orgullosos, guapíssim. Gairebé no s’immuten. Els voluntaris preparem una truita de patates i els fem baixar tots al pati per poder xerrar i divertir-nos una mica, quan un d’ells et diu que des que està a Grècia és el primer dia que és feliç. Un arquitecte em comenta que passava nits senceres estudiant i fent projectes de la universitat quan vivia a casa seva, Síria. Em recorda una amiga meva de Reus que estudia arquitectura. Però ella encara té pares, i segueix estudiant i no ha de dormir al carrer a ple hivern. Ell, en canvi, ja només té una motxilla amb dues mudes i cap parent que l’esperi a la nit amb el sopar a taula.

Un vespre, estem prenent alguna cosa a la plaça d’Exarchia quan una amiga voluntària s’espanta pel soroll d’un petard i ells somrient li contesten “Tu no has estat a Síria, els nens veuen els avions i els assenyalen somrient, i no saben el que els espera…”

El més dolorós és posar noms. Posar noms a aquelles persones que jo pensava que em sentien de lluny quan cridava tímidament “No a la guerra” de petita i anava a la manifestació de la mà dels meus pares. Ells també volien jugar, però només van poder jugar a la foscor, a la foscor de la guerra, a la foscor dels búnquers on s’amagaven, a la foscor d’una infància desinfantilitzada i a la foscor de la mort dels pares, que jo em pensava que sempre t’agafaven de la mà. A Iraq, a Síria i a molts altres països els nens gaudeixen poc temps de la mà dels seus pares i mares, i aquests de la mà dels seus fills i filles, i tot i sentir els nostres crits plens d’amor de “No a la guerra” segueixen sols fent el trajecte cap al Nord fins que sense saber com, te’ls trobes davant teu, explicant-te les seves històries, amb aquella bomba que davant meu va matar els meus sis germans, el meu pare i la meva mare, i comencen a plorar sense parar, t’abracen i penses que avui dia encara no acabes d’entendre això del capitalisme, la política i els interessos. I només tens ganes de fer alguna cosa, has de poder fer alguna cosa per ells! Però com? La primera idea és posar punt i final a la guerra, ja que els més vulnerables són els que senten aquests “petards” cada dia com a despertador, els tenen a totes hores i tu no pots aturar el temps, ni la barbàrie, no està a les teves mans, tant de bo.

La impotència és brutal però finalment coneixes el poder del somriure quan t’agraeixen una i una altra vegada la teva estada. Com diu el grup musical El diluvi, l’alegria és la vida, i l’alegria de les persones (refugiades) és la vida.

Tot conversant amb un noi de 20 anys, em va dir que el seu somni era arribar a Alemanya o a algun país on trobar feina i poder acabar els seus estudis de Farmàcia. Després, em va preguntar quin era el meu somni i em vaig quedar en blanc. Tot i així, crec que ara tinc la resposta: aixecar-me ben aviat al matí amb la veu alegre del meu pare de la mà de la locutora de ràdio anunciant que la guerra ha acabat.