Entrevistes | Revista 1512/03/2004

Jaume Juanpere Estivill, lo Jaume Manco

"Fer de Jutge de Pau és una feina en que passes algun rato malament, però entre tots ho hem de fer tot"

No sabríem dir del cert els motius que fan que un poble decideixi atorgar a algun dels seus ciutadans, durant cert temps, la responsabilitat d’ésser garant d’algunes de les seves institucions públiques o privades. Però, després de conversar de forma distesa i amigable, amb Jaume Juampere Estivill (1922), més conegut per Jaume Manco, Jutge de Pau (1986-93), President de la bassa de La Vila des del 1994 i home arrelat al món del teatre de la nostra vila, sí que podem afirmar que el sentit comú, la solidaritat, la responsabilitat, el sentit de l’humor, la serenor i la bonhomia que es desprèn de les seves paraules, del seu talant i de la feina ben feta que ha dut a terme fins ara, faciliten, i molt, la confiança que un dia li van dipositar.


Jaume, avui volem parlar de la teva feina com a Jutge de Pau, de la teva llarga afecció al teatre de Vilaplana i de la teva tasca al davant de la comunitat de regants de la bassa de la Vila. Però, anem per pams, i comencem per l’aigua.

Per l’aigua ens ofegarem!

Sabries dir-nos quan es va fer la bassa de la Vila i els recs que canalitzen l’aigua d’aquesta?

Ui, la bassa de la Vila potser fa dos cents anys que està feta. Es féu perquè el poble tingués dret a l’aigua en un cas d’incendi. Primer eren els horts, abans que es fes el rec que hi ha ara. Però el rec que avui trobem cobert en bona part per la vorera, passava descobert amb lloses.

Hem sentit a dir que hi ha una llarga tradició que ha anat passant de pares a fills en quant als dies o a les hores d’aigua que cada regant té per dret com a usufructuari d’aquesta. Qui i com es van organitzar aquests horaris per a regar?

És una cosa que els horaris no sé com els van fer. Si que sé que als qui tenien més aigua els hi van donar l’aigua a la nit. Els cinc regants més grossos la tenien a la nit i els altres ho van repartir anant baixant: a Cal Bové, a la Rosalia o a Ca l’Angelina, a Cal Càndido i al Ponet. Els hi donaren l’aigua correlativament, al mateix dia, perquè com que està tan repartida hi ha horts que només tenen una hora o una hora i mitja d’aigua. Doncs si per una hora o una hora i mitja han d’anar allà a tapar i a aviar ja no els hi paga la pena. En canvi d’aquesta manera, si s’ajunten els dos o tres regants, llavors ho poden fer junts i així els hi arriba més l’aigua al tros o l’hort.

Des de quan ets responsable d’aquesta comunitat de regants?

Després de l’aiguat de 1994, vam fer una reunió per donar comptes i es veu que ens tenen tanta confiança que no va venir ningú. Me n’encuido des de les obres del 94. Perquè d’aquella reunió en sortí una junta i a mi em va tocar ser el president.
Fins ara hem estat el Feliu, el Sebastià Gori i jo els responsables.

I abans qui ho feia?

No n’hi havia hagut mai cap. Va ser més que res perquè vam haver de donar papers conforme havíem rebut la subvenció. El que hi ha hagut sempre és una gent que se n’encuidava. L’Anton Torres, mon germà l’Isidro i el Ramon Càndido anaven a netejar el rec, a fer la brossa i a arreglar algun desperfecte, si és que hi era. Però de junta , que jo sàpiga, no n’hi havia.

Heu tingut algun tipus de problemes per tirar endavant la vostra comunitat i com funciona a nivell de finances?

En general la cosa ha funcionat bé. Però amb l’aiguat del 94 que ens va prendre part del rec, vam demanar una subvenció i ens van donar bastants cèntims. Però com que ens ho vam fer nosaltres, a jornal nostro, si ho hagués fet algú de fora, enlloc de cobrar 6.000 pessetes per dia com ho fèiem nosaltres, n’hauríem hagut de pagar 8.000 o 10.000. Llavors la diferència aqueixa la vam deixar en un dipòsit i per això ens van sobrar cuartos de la subvenció. Encara n’hi ha uns quants.

Tu saps si a Vilaplana a més de la bassa de la Vila, hi ha altres comunitats de regants que depenguin d’altres basses o d’altres fonts fluvials?

A més de la bassa de la Vila, hi ha la Balandra. I les altres aigües són de pocs propietaris, la font del Sec per exemple, que és de set o vuit, ja molt particular.
A la Balandra hi ha un president i l’Alfredo de ca l’Olla que és l’aiguader. A la de la Vila no n’hi ha d’aiguader, cadascú se n’encuida de la seva. A la Balandra hi ha un aiguader perquè cal repartir l’aigua. Ara, amb la bassa nova, no hi és aquest problema, però abans havien de repartir l’aigua i si n’hi havia poca, al que tenia una hora a lo millor només li donaven un quart. L’aiguader ho controlava. Ara, com que no es fa tanta horta, hi ha més aigua . Amb la Balandra nova quasi que tenen aigua de sobres.

Ara, canviem de tema, i explica’ns una mica la teva experiència com a Jutge de Pau de Vilaplana. Quants anys vas fer aquesta feina i a qui vas substituir?

Durant set anys. Des del 1986 fins al 1993, l’any que va néixer la Soraia, una de les meves nétes. Em va cedir el càrrec el David Cavallé. Va ser l’etapa en que l’Agustí Ferré feia d’alcalde.

Com va anar, perquè fossis tu l’elegit?

Quasi que es pot dir que va ser a dit. A mi m’ho van dir l’Agustí i el Còbit. Em van dir: "Noi, no trobem a ningú". Perquè, és clar, no és gens bonic això de trobar-te amb els problemes de la gent del teu poble, eh? Jo els vaig dir que uns quants anys sí, però per no gaire temps. Hi vaig ser set anys. Els primers quatre anys no vaig cobrar res i encabat sí, però molt poca cosa. Una de les coses que m’agradava menys era fer casaments.

Per què no t’agradava?

Coi, perquè tenia un cunyat capellà i li prenia la feina.

Va fer alguns casaments, doncs?

Sí, el xiquet del Mallol, l’Humbert i una parella de fora.

A banda dels casoris, en què consistia la feina de Jutge de Pau?

La feina més pura i més dolenta que té el jutge és quan hi ha raons amb alguna família i hi has d’anar a posar pau al conflicte. Un dia en una casa hi vaig anar amb el mossèn i hauríeu d’haver vist com volaven els boscalls per aquella entrada. Aquell dia va ser serio, la canalleta en un racó esporuguida. Heu de pensar que jo no en bec mai de conyac i quan vam sortir d’allí vam anar cap a Cal Rito, que hi havia de cafeter l’Antonio, i vam fer una copa de conyac.

En casos així l’alcalde l’acompanyava?

No, no, això era qüestió del jutge sol.

Però a banda d’aquest cas particular, en general, es pot dir que no et vas trobar amb grans problemes.

No, però vaig tenir algunes topades amb algú que fins i tot em va treure el ganivet. Però no va passar d’aquí.

Havies d’anar als Plens de l’Ajuntament a passar comptes de la feina?

No. El que donava més feina de paperassa eren els accidents. Hi ha molts accidents que aquí al poble ni te n’enteres, però calen els papers per l’assegurança i els ha de firmar el jutge (els atestats). És una feina que passes algun rato malament, però entre tots ho hem de fer tot. No és gens bonica ni agradable i s’ha de repartir.

Si no anem mal encaminats, el teu successor com a Jutge ha estat el Josep Pàmies (Pepe Xacó).

Sí, sí, i encara ho és.

Jaume, per acabar, parlem de teatre. Quan vas començar a fer-ne?

De petit fent els Pastorets fins que vaig tenir 60 anys. Llavors vaig dir : « No en puc fer més perquè no tinc memòria". Feia anar malament a tothom, no em sabia mai el paper. Com que jo per desgràcia o per sort no callava mai, eren els altres que rebien. I deien :"Al costat del Jaume Manco no s’hi podia anar".

Des de quan hi ha hagut afecció pel teatre a Vilaplana.

De tota la vida ja, perquè quan es va fer el "Martiri de Sant Sebastià" que es va fer a la Plaça, deu fer 150 anys, el jaio Dionisio de Cal Fabià va fer de Sant Sebastià i el jaio Torero també hi treballava. I amb un rotllo hi diu:

Las viejas matarlas todas
que si bien lo reparas
todas hacen malas caras.
Ahora las jóvenes no
Que por algo sirven

Era en castellà?

Sí.

En quina sala es feia?

Es van començar a fer els Pastorets a la sala del darrera de Cal Rito, als anys 30, abans de la Guerra. Encabat se’n va fer a la Sala Parroquial i després al Casal.

Qui feia de director?

Primer el Cisquet del Pa. Més tard el Josep Masdeu i ara el Jordi Mateu.
També hi va haver una companyia que es deia "Del Pinillos" que el director era el Jaume Secano i aquesta la formaven el David, l’Octavi, l’Isidro, el Mario, la Maria Olla, la Maria Manana, la Pepita Ganxins, l’Encarnación i la Trini de Cal Teodoro que en sabien molt. Nosaltres de cop només podíem fer obres de nois sols o de noies soles, no es podia barrejar. Encabat sí que actuàvem nois i noies i vam començar fent-ne una que es deia "L’oncle Rector".

Junt amb quins actors vas treballar?

Amb el Còbit, l’Eugeni, l’Ezequiel, el Sebastià Masdeu, el Sebastià Victo, el Serres i el Feliu. També en van fer poc o molt, el Pep Sastre i el Josep Maria Sibines.

I les dones qui eren?

La Maria Planot que n’entenia molt, la Maria Rufina, la Montserrat Joaquim, la Carmeta Justa que també tenia molta traça i que fent "Les joies de la Roser" es van enamorar ella i l’Albert. Ves si us parlo d’anys! Ella feia de Roser i van lligar.
També n’entenien molt la Bàrbara i la Montserrat Meliton que feien alguns sainets bons.

Avui l’afecció encara dura i quan el Grup de Teatre fa una obra hi va tot el poble a veure-ho.

Hi ha afició, sí. Sempre n’hi ha hagut. Quan al poble hi havia dues societats: El Sindicat i Ca la Narra, a casa meva eren del Sindicat i el meu germà gran ja va fer una obra de teatre que es deia "Reixes enfora" amb la Maria Màlia i la Rosalia Manyana.
Hi ha hagut alguna època que ha decaigut però ha tornat a emprendre.
Jo xalava molt.

Dolors Joanpere i Pitxi



+ Publicar el meu comentari