Opinió - La nostra gent - Articles - Records | Revista 88

Isidro: L’home que em va ensenyar a “huir” de missa

“Mossan Isidro” no deixava indiferent. D’alguna manera ha format part de la nostra vida i, per a bé o per a mal, la instrucció que vam rebre quan érem petits i parlo de l'escola, de l'església i la repressió del moment, ens el va colar, potser sense voler, entre les “caniques” i els primers enamoraments.

Tampoc passava desapercebuda tan prominent presència, amb aquella indumentària negra, sobreabundant i ampul·losa, que mai vam saber què amagava. Ni el seu posat servil cap a l’autoritat, a qui potser devia alguna cosa. Ni aquell català tan perfecte, desconegut aleshores per tots naltros, quan encara traduíem els títols de les cançons de l’anglès al castellà.

Eren temps de fer coses d’amagat, de pors, de pecats, de festes de precepte i de “destape”.

Els que vam ser escolans seus, ara pagaríem per reviure de nou aquella etapa! I, mal m’està el dir-ho, però tant la litúrgia de les celebracions religioses com l’entorn que feia sustentar tot el dispositiu eclesial, han generat un nombre gairebé infinit de records i anècdotes dignes de ser esmentades.

Vam arribar a ser dotze escolans i ens repartíem les tasques de la missa i les “professons”, al mateix ritme que els diners dels casaments i batejos, però quan vaig descobrir que n’hi havia que ribotaven els ingressos de passar el Full dominical per les cases ja va ser massa tard! I que bones que eren les hòsties i el vi de missa!!! Molt més que la mona de Pasqua o la barra de torrons de Nadal que s’entestava en fer-nos per premiar la nostra servitud! En aquelles visites a l’Abadia, al mateix temps que descobríem el racó del vi ranci i de la mistela, vam poder comprovar que fumava (ell deia que el paquet de Ducados que ens feia anar a comprar a cal Teodoro era per si venia algú...) Sempre amanit amb aquell “Neeeeeens, no toqueu res!” de la senyora Elisa. Però la nostra graduació/consagració va esdevenir en unes mini-colònies que es va entestar a fer a Puigcerver”! No tenim prou espai aquí per descriure la quantitat d’anècdotes, vivències i experiències, en general, que estic segur que ell mai hauria previst!

Sempre he tingut un record molt especial quan fèiem d’apòstols per Setmana Santa: veure com et rentava el peus (que ja portaves nets de casa!) esdevenia un bany d’ego perquè experimentava una mica allò del món al revés...

D’ell també vaig descobrir què era escriure i llegir en català: Mentre a missa cantàvem “alaluya” i al missalet hi posava al·leluia, ell pronunciava amb veu de baríton un “al--la--luia” tan marcat, que acabava geminant les dues eles de la paraula!

Però la seva part més vistosa no era res de tot això. Heu de saber que mai va acabar de trobar el ritme adequat de les “professons”: sempre li semblava que havia d’agilitzar-la amb un “seguidet, seguidet!” o frenar-la amb un “a poc a poc!” que feia pujar i baixar l’escolà de torn, des del seu lloc al tàlem fins als cirials del capdavant, sense assolir mai l’equilibri i uniformitat idoni!

Quan a l’escola ens tocava “religión” o quan anàvem a “dotrina”, en un (de ben segur) intent de portar-nos pel camí, d'allò que ell anomenava ser un bon cristià, només en  recordo aquelles històries que explicava del nen que estava, en pecat mortal a punt de morir! Quina angoixa! O de les angúnies de seure segon o tercer (el primer sempre estava reservat!) al banc dels cantaires, quan fèiem “dotrina”, en funció de si et sabies més o menys les virtuts teologals o els manaments de la llei de Déu.

No obstant, tots tindreu present la seva imatge, assegut presidint la missa, examinant per sobre de les ulleres tot el que passava a baix als bancs i fent aquell moviment amb les mans juntes i fent girar els dits polzes entre ells. O quan, finalment va aconseguir treure’s el carnet de conduir després d’innombrables intents, intentava que el Seat 850 (que va acabar cremant) li fes una mica de cas...

En qualsevol cas, estic segur que tots d’alguna manera l’hem acabat recordant quan ens hem assabentat de la seva mort. Suposo que ell també representava una mica la seqüela d’una època, el producte d’un temps amb moltes ombres, mancances i errors. Jo no li puc pas agrair gaire cosa més que em posés de tercer nom el del patró de la pagesia. Només (i fent cas al títol d’aquest article) i permeteu-me la llicència agençada amb calçador: Si alguna cosa va aconseguir que aprengués, va ser que en lloc d’oir missa, em fes “huir” (Ups: castellanisme!) de missa!

Pep Mestre



+ Publicar el meu comentari