I ara què? Doncs ara endavant!

Ja hem votat. Ja hem passat una altra data històrica en el procés de construcció d’un estat propi. Vam esperar el 27-S amb una barreja de neguit i esperança que finalment s’ha saldat amb un resultat que, al meu entendre, és nítid i incontestable. Hem sortit de les eleccions amb un mandat clar que legitima la creació de la República Catalana. Aquesta afirmació pot sobtar vistes algunes interpretacions (interessades) que s’han fet de l’escrutini. Provaré de donar algunes dades, al meu parer incontrovertibles:

1. La victòria de les forces explícitament independentistes ha estat de dimensions històriques. Vora 2 milions de vots cap a formacions que portaven en el seu programa la creació d’un nou estat. La suma dels tres partits més nítidament unionistes (C’s, PP i PSC) és inferior als vots totals de Junts pel Sí ( 1.620.973 davant 1.605.563). Això sense comptar els vots de la CUP.

2. Aquests resultats s’han donat en unes eleccions que han tingut un grau de participació enorme, desconegut al nostre país. Pràcticament mai hi havia hagut un 77% d’assistència a les urnes (només en eleccions espanyoles dels inicis de la transició s’hi havia estat a prop). Amb aquesta dada es desmunta el mite unionista de la “majoria silenciosa”. Doncs bé, ara ja sabem que no és tan silenciosa i, sobretot, no és majoria. Després de la consulta fallida del 9-N vam haver de sentir allò que el 70% dels catalans havien donat l’esquena a la independència, fent un ús obscè de l’abstencionisme. Doncs bé, ara ja sabem que l’unionisme quan es mobilitza no aconsegueix anar gaire més enllà del 40%. I diuen que no estem legitimats!

3. I tot això encara té més mèrit en el context d’una campanya de la por engegada des de tots els poders de l’estat amb la connivència de poderosos mitjans de comunicació del “règim”. Ha estat vergonyós assistir a l’espectacle de desinformació que han perpetrat els mitjans de comunicació d’àmbit estatal amb la inestimable col·laboració d’alguns de ben nostrats. Algun dia haurem d’analitzar amb rigor el paper de diaris com El Periódico i La Vanguardia i la seva obscura relació amb els poders fàctics i l’IBEX-35.

4. Més encara quan l’Estat ha usat tots els ressorts imaginables per dificultar el triomf sobiranista. Des de les estranyes maniobres de la Junta Electoral Central amb el marcatge a la televisió pública catalana al vergonyós ultratge fet als residents a l’exterior, exclosos del procés electoral per la impudícia d’un estat predemocràtic.

Doncs sí, amb tot això hem guanyat, i ho hem fet de forma clara. I ara què? Doncs, honestament, crec que no hi ha altre camí que recollir el mandat democràtic de les urnes i tirar endavant la construcció de l’estat propi. Com es fa això? Evidentment caldrà posar l’Estat contra les cordes, portar-lo a un carreró sense sortida tirant endavant totes les iniciatives que tendeixin a substituir la legalitat espanyola per una de catalana. Sense cap renúncia, caldrà molt de coratge per part de la classe política. Cal convertir Catalunya en un focus d’inestabilitat política al Sud d’Europa que obligui les autoritats europees a intervenir si no volen que el tema se’ls escapi de les mans.

Espanya és un enorme problema de futur per la Unió Europea, amb un deute desbocat que només és suportable per la baixada dels tipus d’interès. Aquest deute és impagable si Catalunya surt de mala manera de l’Estat Espanyol i no es fa càrrec de la part corresponent. Europa sap que tard o d’hora haurà d’intervenir i ho haurà de fer per defensar els seus interessos, però sense oblidar que hi ha d’haver un compromís amb la democràcia i els drets fonamentals. I aleshores no es podrà menystenir la veu dels catalans. De sortides n’hi pot haver moltes, des d’un referèndum pactat amb l’auspici internacional a una separació gradual i acordada, també tutoritzada per la Unió. Qui sap on arribarà tot el procés. Tampoc és descartable que no arribi enlloc. Si és així, que no sigui per la covardia de no haver-ho provat, que sigui per la decisió lliure dels ciutadans exercida a les urnes.