Literatura - Assaig | Revista 90

Històries de Mussagats 4

La nit de la por grossa. M’ha costat recordar-la perquè ara ja no en tinc mai de por. Mireu si soc valent que, enguany, al començament de la calor, quan hi ha tant de soroll fort i curt, no em vaig amagar a l’armari, ni darrere el sofà. La Cèlia no ho sap perquè només estava per mirar-se als miralls, al gran de la seva habitació i al petit que parla. I després se’n va anar amb les amigues. Vaig mirar-la marxar pel balcó, i llavors vaig veure que amb el soroll hi havia llums, com molts estels petits espantats. I em va venir el record.

Estàvem a casa, la mare i jo. La nostra casa era l’hort. Mireu-nos a la foto, que bonics érem. Hi havia també una gata rossa i un gat negre, però a la mare no li agradava la gata rossa i a mi no m’agradava el gat negre. Gens. Era molt gran, amb el coll fort i la cua curta, amb cicatrius de les moltes baralles, lleig i malhumorat. Jo havia marcat un racó i ell va marcar al damunt, en vaig marcar un altre i ell damunt. Xulo. Jo me’l mirava, per aprendre a ser com ell, però no em feia gens de cas. Ni ell, ni la gata rossa, ni quasi la mare. I no hi havia cap germanet per jugar.

Corria un airet bo, tebi, carregat de moltes olors. Olors de ratolí, de moixó, de llangardaix, d’escarabat... coses bones per la cacera, però estàvem esperant el menjar. Van venir els dues potes. No els dolents que havien matat els germanets sinó els bons; la Mussagats run-run de les mans esgarrapades i un que sempre ens portava llaunetes i que anava amb la shhhhh que feia pudor de tancat.

Després, van passar molts dues potes petits, però la mare em va dir: no t’hi acostis. No m’hi vaig acostar, perquè m’agradava estar a l’hort, darrere la reixa, i la mare m’havia deixat menjar per a mi. I més tard, ni que ja no tingués lleteta, podria dormir entre les seves metes, sentint-li el soroll compassat del cor. Notant com li creixien, dins la panxa, germanets nous.

Tenia raó la mare. Un dues potes petit va apropar-se a la reixa i va passar una cosa petita i encesa per un forat. Un foquet que després va esclatar a l’hort en un soroll sec i una llum molt forta. I després d’aquest soroll i aquesta llum en van vindre més. Pum, pum, pum! No va ser com quan van matar els germanets, que la mare m’havia amagat. La mare havia de cuidar els germanets de la panxa i jo l’havia de cuidar a ella. Vaig tirar les orelles enrere, els bigotis se’m van adreçar, vaig arquejar l’esquena amb tots els pèls eriçats. Estava a punt per saltar. I vaig saltar, però els sorolls em seguien. Pum! Pum! I vaig córrer, vaig córrer, vaig córrer més que quan em vaig escapar de la casa, vaig córrer amb les meves potes de gat gran, ràpid, molt ràpid. Tot es movia de pressa davall meu, però per molt que m’impulsés amb les potes, amb l’esquena, semblava no moure’m de lloc, perquè a dalt, sempre Pum, Pum!

Quan es van acabar els espetecs jo encara corria, i quan vaig poder parar era molt lluny de casa. Estava cansat, assedegat i mort de vergonya d’haver deixat la mare sola, amb la panxa plena de germanets. Estava en un lloc desconegut, perquè encara no sabia que a prop, molt a propet, hi havia la casa de la Cèlia, els seus ditets com a llengüetes, els seus shhhhh bonics. Encara no sabia que tornaria al poble, però aquesta història ja us l’explicaré un altre camí.

Tot això pensava al balcó, mentre la Cèlia no em mirava. Després em vaig adormir al raconet de l’armari, i va passar l’estiu.