Entitats - Mussagats | Revista 87

HISTÒRIES DE MUSSAGATS 3

Quina peresa de tornar-me a posar a recordar i explicar coses, ara que ja fa tant de fred i s’està tan bé a l’escalfor, dormint. Dormint dins de l’armari, damunt la roba toveta de la Cèlia, mentre a fora bufa el vent dolent.

Érem quan em vaig escapar. Érem que jo estava arraulit a un cau d’herba, i dormia enyorant la mare. Dic dormir, però allò no era dormir, allò només era tancar els ulls i plegar les potetes. Ara que sé què és adormir-se del tot, us puc dir que jo no havia dormit des que em van prendre de la mare.

Allí, al cau me’n vaig donar compte que ja no cridava la mare. Sí que ho havia fet, però només una vegada i fluixet, molt fluixet. Aquella maquineta, aquell deliri de cridar-la, que se m’havia engegat a la casa de les dues potes, s’havia aturat. I en comptes del meu soroll, tots els sorolls de la nit. Les orelles m’anaven d’ací d’allà i els sorolls dels moixons em baixaven per la gola fins al ventre. Me’l movien, m’hi feien mal.

Tenia gana. Però ja no pensava en la lleteta de la mare ni en el menjar pudent de la dues potes. Volia la panxa calentona d’un moixó. O millor, d’un ratolí. Era l’olor, estaven ben a prop, però cap soroll, els ratolins devien estar quiets dins dels seus caus per por de les meves urpes. I els moixons, els dolents, ben lluny. Llavors vaig veure que m’havia fet gran, perquè tenia unes urpes que feien por i ja no cridava la mare.

Vaig pensar que podria viure allí, caçant tots els ratolins porucs i enfilant-me als arbres perquè cap dues potes em pogués caçar a mi.

Però la gana...

Al matí una papallona va passar-me per davant del morro. Estava preparat per saltar-li al damunt. Vaig saltar amb les urpes obertes. Se’n va anar volant, negre i groga, com si se’n fotés de mi. Les barres em van començar a tremolar i un he, he, he, em va sortir per la boca. Vaig pensar que si no menjava aviat, estaria tan fluix que no podria caçar res ni enfilar-me als arbres.

No recordo si us vaig parlar de la gana l’altra vegada. La gana és dolenta. La gana és quasi com morir-se, perquè també et quedes quiet. Però sí que vols fer coses. Vols fer una cosa: menjar.

Mireu si tenia gana que enyorava la lleteta i el menjar pudent que em portava la dues potes dolenta. Mireu si tenia gana que vaig anar-me’n del lloc bonic que m’havia fet, sota els arbres i damunt els ratolins. Me’n vaig tornar a les cases, a buscar menjar.

Shhhhh, shhhhh, shhhhh.

Abans d’arribar-hi ja la vaig sentir. A la dues potes i l’olor del menjar d’ella. Pernilet. Pernilet gustós, tendre, tovet, per clavar-li les dents i engolir-lo. Cap a la panxeta.

Shhhhh, shhhhh, shhhhh.
Me la mirava ben amagat i ella no em veia. La panxa em volia fer sortir, però les potes se’m clavaven a terra. Hi havia, més forta que l’olor del pernilet, l’olor d’ella, i l’olor d’ella era la pudor d’estar tancat; una cosa molt dolenta que se m’havia posat a l’arrel de la sang i que era la por.

Vaig pensar. Ja marxaràs. Perquè quan la shhhhh em portava menjar al meu cau de por, a casa seva, sempre me l’acabava deixant en un plateret i quan jo ja no sentia cap soroll, espavilat i silenciós com soc, sortia del meu amagatall i me’l cruspia.

La vaig veure parlar amb uns dues potes petits que feien una olor molt bona. Ara sé que eren nens i nenes. Com la Cèlia que és una nena i no em diu res si dormo al seu armari. Però llavors no ho sabia i mai havia vist dues potes petits, que eren com els grans, però amb el cap més gros i la veu més fineta. I també van començar a fer shhhhh, shhhhh amb les seves veuetes i amb el pernilet als dits. Però no vaig sortir fins que no van marxar tots. I uns gats grans i bufadors se’m van menjar tot el pernil que els nens m’havien deixat damunt una pedra. Ffff, ffff, ffff.

Vaig pensar, em moriré. No soc un gat gran, només soc un gat petit sense mama. Sense lleteta, sense la mare que bufava fort i llarg i espantava a tots els gatots que ens volien prendre el menjar. Tan petit i bonic com soc, em moriré de gana.

Mireu si tenia fluixesa que ni esma de tornar al lloc bonic. Vaig llepar la pedra per trobar-hi la substància del pernilet, i em vaig quedar sota un cotxe, mig endormiscat de tanta llum com hi havia aquell dia, potser esperant que tornessin els nens, que em fessin el seu shhhhh, shhhhh suavet i em donessin menjar.

Dic potser perquè llavors no ho sabia, però el shhhhh dels nens havia trencat una cosa dins meu. Aquella ràbia, aquelles ganes d’esgarrapar als dues potes, de fugir-los, s’havien fos amb ells. M’havia amansit.

Els nens em van treure de la gana; em portaven pa sucat en llet, pernilets de moltes menes, i altres coses que eren una porqueria, però que llavors em semblaven els menjars més bons del món. Em volien tocar, però jo no em deixava. La dues potes gran venia de tant en tant i llavors jo m’amagava molt, per por que em tornés a prendre. També venia l’altra dues potes de les mans esgarrapades. La de Mussagats que ens va dibuixar a mi, la mare i els germanets, tan ben dibuixats l’altra vegada.

Aquesta dues potes no tenia gens de por de mi, tanta que en tenia jo d’ella. M’acostava les mans, plenes d’esgarrapades, i les mans li feien bona olor; més enllà de l’olor de menjar, una olor feliç i confiada.

Per ella i pels nens em vaig quedar a viure sota els cotxes, encara que de vegades vinguessin els gats bufadors i la shhhhh robadora. També una miqueta pel menjar, tot i que ja em sentia revifat per caçar. Les llaunetes que em portava la Mussagats em tenien captivat, i també els seus ditets, que eren com a deu llengüetes toves al clatell, a un lloc on només la mare m’havia tocat, perquè tot i que m’arribo a netejar per tot arreu, al clatell, per molt que m’hi esforci, no m’hi arribo.

Quan ella em tocava se m’engegava una altra maquineta a dins, una maquineta més fonda que el he, he, he, que us he dit abans i que el cridar a la mare. Era un soroll que fèiem jo i els meus germanets quan mamàvem lleteta, run-run, ru-run, run-run.

Va tornar a ser una altra vegada de nit. L’olor dels ratolins i dels ocells i d’aquella papallona negra i groga que se m’havia escapat em cridava. Llavor la Mussagats run-run va venir amb una llauneta.

Molta atenció al que vaig explicar-vos ara, perquè no us ho creureu, però és de veritat. De veritat de la bona.
Va venir amb una llauneta i en comptes de donar-me-la tota, va fer que la seguís, un miqueta aquí, una miqueta allà, ditets, shhhhhs, una altra miqueta. I la seva olor que ja us he dit que era tot el revés de la por, feliç i confiada, més forta que l’olor dels ocells i dels ratolins i de la papallona.

I la vaig seguir fins als contenidors. Aquells que estan a la vora dels col·legits. I una altra Mussagats run-run, havia fet seguir la mare.

Eh, que sembla que no pugui ser? Doncs va ser. Allí, als contenidors, ens vam retrobar la mare i jo. Ella, grisa i gran, amb una orelleta caiguda i jo, petit i atigrat, però molt menys petit que quan em van prendre d’ella.

Devia ser més gran del que volien les meves ganes de llengüeta i de lleteta perquè la mare no en va voler. O potser la meva olor ja era la d’un gat gran que ha sabut escapar-se d’una casa i viure al món gran. No sé si ens en vàrem anar junts a l’hort com a mare i fill o com a una altra cosa, però hi vam anar. Junts. A l’hort de les bones olors i de la mare. Junts.

Queda encara explicar-vos la nit de la por grossa i com vaig arribar a viure en una casa, però ara ha arribat la Cèlia i tinc moltes ganes d’anar-li a refregar el morro al coll. Ja ho faré en el proper número de Lo Pedrís, o en l’altre.

Mussagats



+ Publicar el meu comentari