Història - Història local | Revista 75

Història del Grup de Teatre de Vilaplana 4ª part

Del Cel a l’Infern... i no parlo de “Pastorets”

El més d’agost de l’any 1993 es comença a treballar en un ambiciós projecte. Ni més ni menys que La Passió, un objectiu amb més de 70 actors dalt de l’escenari. El diumenge de Rams de l’any 1994 aquesta gran producció veia la llum. Penso que el Grup de Teatre va fer un pas importantíssim portant a escena aquest titànic muntatge. La Passió, la repetirem els anys 1995, 1997 i 1999. Mentrestant, la normalitat no s’atura, doncs, a més de La Passió, aquests anys també s’estrenen obres de menys complicació. L’any 1995 El fill de son pare, el 1996 Deixa’m la dona, Cisquet... (d’Artur Casinos), aquesta, serà l’última obra com a tècnic del Josep Besora. A partir d’aquest moment la seva feina la duran a terme els germans Carles i Teodor Tost. L’estiu d’aquest any, però, el grup rep un fortíssim cop. Mor l’Eugeni Huguet. El 1997 es reposa per tercera vegada D’aquesta aigua no en beuré (Josep M. Folch i Torres) on abans de començar la funció es fa un petit homenatge en memòria de l’Eugeni. El 1998 La Corona d’espines (Josep M. De Sagarra), el 1999 Políticament incorrecte... (Ray Cooney), un dels grans èxits del grup.

L’any 2000 és dur, molt dur... Posen el punt i final a la seva trajectòria dins el Grup de Teatre el Josep M. Aymamí, la Maria Huguet, l’Albert Ferré i el Josep Martorell. Va costar molt trobar el lloc, molt. Començàvem a treballar una obra i al cap de dos mesos s’abandonava. Era com si de cop i volta trontollessin els pilars que durant tants anys havien aguantat el Grup de Teatre. Vaig intentar agafar el relleu en la direcció. L’any 2001 portem a escena l’obra d’Oscar Wilde La Importància de ser Frank, un dels fracassos més estrepitosos. El 2002 Diner Negre (Ray Cooney). A l’acabar els bolos d’aquest muntatge, la que havia estat durant tants anys la meva parella d’escenari, una de les actrius més grans que ha tingut mai el Grup de Teatre de Vilaplana, la Carme Serres, també decideix posar el punt i final... Ufff, I ara què? Ja no quedava ningú de la meva generació. Era un altre grup ple de gent jove i les seves prioritats, cosa normal per la seva edat, no eren les mateixes que les d’aquella gent amb les que jo havia treballat durant tants anys. Intentem tirar endavant com sigui. Ja no estrenem una obra cada any. El 2004 No em toquis la flor (Lluís Coquard), el 2006 No et vesteixis per sopar (Marc Camoleti). L’any 2009 portem a escena l’obra de Woody Allen Torna-la a tocar, Sam! on debuta en la direcció en Jaume Virgili. Una setmana abans de l’estrena mor el Josep M. Aymamí (Còbit). El dia de la funció, a l’acabar, se li fa un homenatge. El Josep Maria havia estat sempre tan compromès amb el Grup de Teatre que se l’estimava com una cosa seva.

L’any 2010 es torna a apostar per un muntatge clàssic, En Pólvora (Àngel Guimerà). Aquest va ser un gran espectacle amb unes interpretacions magistrals de tots els actors. Va ser un plaer dirigir-los. Sense desmerèixer ningú voldria ressaltar el gran treball que van fer el Jaume Virgili, la Maria Girona, l’Albert Badia i el Joan Serra que fins aquell moment només havia fet papers còmics i va deixar el públic clavat a les seves cadires interpretant un personatge dramàtic. Van ser molts mesos de feina I malauradament només vam fer una única representació, la de l’estrena. Alguna cosa havia canviat i molt dins el Grup de Teatre de Vilaplana.

L’any 2011 la cosa es refreda i no es pot dur a terme cap muntatge. Aquest any es commemora el vint-i-cinquè aniversari del Casal Vilaplanenc i es vol fer un festival d’estiu diferent. La Cecília Vilanova i la Tat Torruella contacten amb mi i em proposen la idea de fer un MAMMA MIA a la vilaplanenca. No em digueu el perquè, però va ser un èxit de públic, de feina feta i sobretot de bon rotllo, doncs traspuava a l’escenari el que vivíem fora d’ell. La Tat i la Ceci havien tingut una idea genial. Una cosa que s’havia creat per commemorar l’aniversari del casal i ens demanaven bolos de tot arreu. Com que el Grup de Teatre no tenia cap obra per a representar sortim del pas on se’ns reclama portant per diferents escenaris Mamma Mia. Aquesta injecció de gent nova em serveix per a tornar a pensar en un gran muntatge que feia molts anys em rondava pel cap. Per l’any 2012 proposo de fer un gir teatral. Un gran musical cantat en directe. Els hi parlo de Mar i Cel. Es fa el silenci. Alguns membres que portaven anys al grup em va tractar d’inconscient i de somiador. Fins i tot em van dir que no teníem la categoria suficient per a portar a terme un muntatge d’aquestes dimensions. Em van intentar convèncer per que féssim altres obres. Jo, però, tenia clar que aquest projecte podria funcionar.

El primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb en Francesc Garrido per tal que em digués com podíem aconseguir la banda sonora de l’espectacle. Ell va moure fils i al cap d’un mes rebia un correu electrònic de la companyia Dagoll Dagom on em deien que em cedien la banda sonora de Mar i Cel amb la condició que no en fes difusió ni la deixés a ningú. Quan vaig tenir l’element essencial per a poder fer la funció vaig intentar rodejar-me de gent que tinguessin facilitat pel cant com l’Albert Badia, la Maria Girona, el Gerard Juanpere, la Cecília Vilanova, la Soraya Àvila, la Clàudia Vilanova. Li reservava un personatge molt atractiu al Jaume Virgili, però aleshores ell treballava a Barcelona i no es podia comprometre. Quina llàstima! Estic segur que s’ho hagués passat genial! Altres actors, com el Raúl López, l’Anna Aymamí, l’Abel Guàrdia o el Sergi Mestre, quan els hi vaig proposar, em van dir que no tenien oïda pel cant, però ho van compensar amb les seves dots interpretatives i les immenses ganes de participar en una producció d’aquestes dimensions. La resta dels actors vam ser: Josep de las Heras, Jordi Roca, Eva López, Vanessa Aymamí, Aina Juanpere, Otger Espinosa, Pep Chaparro, Tat Torruella, Dulce Vendrell. Després de l’estrena es van incorporar la Judit Espinosa i l’Àlvar Fortuny. La selvatana Anna Pi va ser la persona que va obrar el miracle per fer-nos cantar. Gràcies al suport dels actors, que en tot moment em van fer confiança, i gràcies també a les moltes hores de classe de cant que ens va dedicar l’Anna Pi, part essencial d’aquest projecte, aquest muntatge es va tirar endavant.

Pel que fa a la part tècnica, tot aquest espectacle gira entorn de la música, per això em calia trobar un tècnic compromès al cent per cent amb aquest projecte. Durant massa anys ja havia sentit la cançoneta de: ”Jo, per posar la música no perdo les nits venint als assajos”, com si la part tècnica no fos prou important. Per això, doncs, vaig contactar amb el Josep Bigorra, una persona compromesa com pocs. Li vaig proposar ser el tècnic encarregat de posar la música, la feina més important i complicada de Mar i Cel. Era una feina de precisió. Durant tots els assajos, el Josep, no va fallar ni un sol dia, això va comportar que la gran quantitat de música que hi ha en aquest espectacle entrés cada vegada al moment just i sense que hi hagués ni una sola errada... ni una. Era un engranatge perfecte i matemàtic. El Josep es va aprendre tota l’obra. No es va convertir en un actor més de Mar i Cel, no, el Josep es va convertir en el protagonista absolut. Sempre he dit que els tècnics han de ser uns dels protagonistes de la funció i aquesta vegada havia trobat una persona de garanties i compromesa amb el muntatge. Aquest gran musical mereixia un gran tècnic. El Josep ho va ser. Va fer un treball impecable. Un gran Professional.
La part d’escenografia va comptar amb la feina d’uns quants actors. La Cecília Vilanova va ser la responsable de fer el dibuix i de tallar en fusta tot el contorn del vaixell. El Raúl López va ser l’encarregat de fer les estructures metàl·liques i jo vaig ser l’encarregat de vestir-lo per dins. Cadascú de nosaltres va comptar amb un equip d’actors que ens ajudaven. Així es va fer l’escenografia d’aquest gran muntatge. Si algú s’ha d’apuntar el mèrit de tot el gran treball que es va fer a Mar i Cel són els actors, el Josep Bigorra i l’Anna Pi, que del primer dia fins a l’últim van estar al peu del canó durant nou llargs mesos treballant, assajant i creant l’escenografia.

Com és normal, el públic només veu la feina que fas a l’escenari, però Mar i Cel va ser més que tot això. Com he dit, va ser una lliçó de compromís de tots i cadascú dels actors. A Mar i Cel, però, també vaig poder viure el millor i el pitjor dins del Grup de Teatre. Hi van haver molts entrebancs. Entrebancs maquinats des de dins. Es fa molt complicat treballar quan les dificultats et venen creades des de casa. La idea de fer aquest muntatge havia estat meva. M’havia passat nou mesos treballant en aquest espectacle dia i nit mentre altres estaven tranquil·lament a casa amb les seves famílies, i ara, a l’hora de parlar i de configurar la part tècnica del muntatge posaven com a condició que jo no assistís a les reunions. Era surrealista!!! Com no havia d’assistir a les reunions si el muntatge era meu? El més greu és que els que em vetaven no van creure mai en aquest espectacle. Durant els nou mesos d’assajos no van donar senyals de vida ni un sol dia... Ni un... Eren els mateixos que m’havien dit que ens faltava categoria per tirar endavant aquest muntatge. Així, doncs, com podien prendre les decisions tècniques de Mar i Cel? Tan poc respecte mereixia la feina que havia fet durant aquests nou mesos?... Però, es clar... Ara l’espectacle estava a punt per l’estrena, tots vèiem que podia ser un gran èxit i, evidentment, ningú es volia quedar sense sortir a la foto. Durant els últims anys ha estat una pràctica habitual que en el Grup de Teatre uns facin la feina i d’altres es pengin les medalles, doncs, ja se sap: “El fracàs és d’un, però, l’èxit és de tots.”

A partir d’aquest moment, i aprofitant l’entrada de gent nova al Grup de Teatre es crea una junta, de la qual jo també en formo part. És una junta que barreja gent que ja portem anys dins del grup i dos o tres membres acabats d’entrar. A tots se’ls hi atorguen diverses funcions i responsabilitats: responsables del material de so, responsable de material elèctric, de maquillatge, de vestuari, etc... Tots tenen el seu rol dins de la junta. Tots menys jo. Casualment sóc l’únic membre d’una junta a qui no se li ofereix cap funció ni responsabilitat. És més, un membre d’aquesta nova junta proposa que se’m retirin totes les que tinc fins aquest moment i que passin automàticament a mans del President.. No entenc res... Bé, sí, ho entenc, ja que la persona que va fer aquesta proposta era una de les que havia posat com a condició que jo no assistís a les reunions tècniques de Mar i Cel. Es vota i la proposta tira endavant. A partir d’aquest moment deixava de ser responsable del grup de teatre a l’hora de fer els contactes per a futures representacions amb entitats, amb Ajuntaments i amb la Diputació de Tarragona.

He d’admetre que això em va fer mal. Alguns dels companys que van votar a favor d’aquesta proposta havien entrat al Grup de Teatre perquè jo havia apostat per ells i van viure, igual que jo, tots els entrebancs de Mar i Cel. Vaig sentir que em donaven l’esquena, per tant, si ja no tenia el suport dels companys, tampoc tenia cap mena de sentit continuar en aquella junta. El pare sempre m’havia dit: “Mai estiguis en un lloc quan vegis que no et volen”. En aquest moment vaig ser conscient que, després de trenta quatre anys, hi havia algú que em volia fora del Grup de Teatre.

El mes de juliol de l’any 2013 em reuneixo amb en Francesc Garrido i em proposa de dirigir-me El Poema de Nadal. Quin luxe!!! Cinc mesos de treball diari amb un actor professional de primera categoria aprenent tècniques d’interpretació. Era com si fes classes particulars. Vaig demanar a la Junta qui em podria ajudar en la part tècnica del muntatge i ningú va mostrar el més mínim interès, em reafirmo, ningú. El Francesc i jo vam tirar endavant tots dos sols. Teníem previst estrenar aquesta peça el 26 de desembre d’aquest mateix any. A finals del mes d’octubre la Cecília Vilanova es va posar en contacte amb mi per ajudar-me i dur a terme les funcions de tècnic. Entrem al mes de novembre i com cada any es celebrava la Mostra de Teatre Amateur del Baix Camp a Reus. Els grups que formàvem part de la Coordinadora hi participàvem i així, rebíem la subvenció anual que ens tocava. Aquest any, però, teníem un problema. Un gran problema! El Grup de Teatre no tenia cap obra en cartellera, perquè l’última obra que s’havia estrenat era Mar i Cel i ja s’havia representat a La Mostra de Teatre de l’any 2012 i per tant, si aquest any no presentàvem cap obra no teníem dret a rebre la subvenció de la Coordinadora. Va ser a començaments del mes de novembre quan vaig rebre una trucada de la junta que em proposava anar a Reus a representar el Poema de Nadal per tal de no perdre la subvenció, i per descomptat, m’oferien tot el suport tècnic que necessités.

No m’ho podia creure... El súmmum del sarcasme...Vaig fer un silenci per a poder-ho pair...

Feia tres mesos que els hi havia demanat ajuda per aquest muntatge i ningú s’havia interessat ni s’havien posat en contacte amb mi per a res. Ara donaven senyals de vida només perquè perillava la subvenció? De veritat, mai a la meva vida m’he sentit tan menyspreat. Potser a algú li hagués agradat que jo hagués donat una resposta negativa, però vaig accedir a fer la representació. Sí, hi vaig accedir perquè si una cosa no he fet mai amb el Grup de Teatre ha sigut deixar-lo tirat. Això ja s’han encarregat de fer-ho altres persones. Persones que, curiosament, els últims anys s’han erigit com a grans defensors del Grup de Teatre.

L’any 2014 estrenem Toc Toc (Laurent Bafie). L’any 2015, sota la direcció d’Albert Badia, el musical Oliver Twist, d’aquesta només en farem, també, una única representació, la de l’estrena. I aquest mateix any 2015, Qui té por de Virgínia Woolf (Edward Albee), amb direcció de Jaume Virgili. De moment, el meu últim treball amb el Grup de Teatre de Vilaplana. Vull agrair al Jaume que comptés amb mi. Va ser una passada treballar a les seves ordres. Un dels treballs que més he gaudit. Una experiència brutal. Moltes gràcies, Jaume.

Un any abans, però, el mes de setembre de 2014 rebo una trucada d’una gent de Castellvell, La Teatr’Era, que no em coneixen de res. Havien vist Mar i Cel i algú els havia parlat de mi. Em proposen assistir a una reunió. Volen que els dirigeixi. Valoro la situació que teatralment estic vivint, doncs a Vilaplana no és precisament que tingui les coses fàcils, ni molt menys, tot el contrari. Aquesta gent de Castellvell em donaran aire i m’obriran tot un món al meu davant. Només per fer-vos una idea, fins aquest moment, amb El Poema de Nadal havia fet dues funcions en quatre anys amb el Grup de Teatre de Vilaplana. Des que me’l produeix La Teatr’Era he passat a fer nou funcions en un mes. Una autèntica passada.
Entre El Florido Pensil, El Poema de Nadal i Terra Baixa en essència, que actualment estic portant pels escenaris, portem més de 80 funcions en tres anys. Una agenda plena de contactes del món teatral i fent representacions per tot Catalunya. Una cosa inèdita que jo, fins ara, mai havia viscut.

Diuen que “Es tanquen portes i s’obren grans finestrals”.
La Teatr’Era no m’ha obert un finestral, m’ha obert tot un món al meu davant. He hagut d’anar a fer a fora el que alguns no m’han deixat fer a casa.

El proper número, l'última entrega: El llegat que he recollit durant tants anys.