De cinema | Revista 3222/05/2008

Herois de paper (II)

En l’anterior capítol deixàvem als nostres superherois al tombant de segle. Havien estat una moda passatgera o crearien nissagues? Aquestes i d’altres preguntes poden ser contestades per… la taquilla. I és que els productors s’havien adonat de la mina d’or que podien representar aquests personatges. Així doncs, el segle XXI continuaria amb els superherois però viuria un canvi en la relació de forces, una expansió i una extensió a nivell mundial del fenomen.

Tradicionalment dues editorials han controlat bona part del mercat nord-americà, la DC i la Marvel. La primera, propietària de Superman i Batman, es va adormir als llorers del seu èxit i fou superada per la Marvel a finals dels seixanta que aconseguia uns superherois més “humans” i amb una major profunditat argumental, estil que la seva competidora va haver d’assumir parcialment. Com un cicle que es repeteix, el cinema també ha vist aquest canvi. Si a grans trets podem dir que els vuitanta foren de Superman i els noranta de Batman, el nou segle pertany a la Marvel i Spiderman n’és el buc insígnia.

Passem llista de l’univers Marvel: triple dosis d’Spiderman, X-Men i Blade, i d’altres com Hulk, The Punisher, Daredevil, Elektra o els 4 Fantàstics (aquests per partida doble ja). I la invasió continuarà. De fet la Marvel en una hàbil jugada ha decidit no cedir més drets dels seus personatges i llançar-se a la producció directa. Tot un encert econòmic de moment com hem comprovat a la recent Iron Man. L’encert artístic ja és més discutible tot i que cal reconèixer que majoritàriament compleixen la funció de l’entreteniment sempre que el nostre grau d’exigència sigui massa alt. La DC ha intentat no quedar-se enrere amb una insulsa Superman Returns i una interessant Batman Begins, i en el futur arribaran els molt esperats Watchmen –vosaltres dieu que els coneixeu que sempre queda bé quan parlem de cinema.

Però també en el món del còmic hi ha categories. Darrerament segur que heu sentit a parlar del concepte novel•la gràfica. Per entendre’ns, aquesta és una obra creada molt sovint per un autor reconegut que ens explica una història llarga i complexa, normalment publicada amb un format de luxe i de gran qualitat i, en conseqüència, com que cal gratar-se la butxaca, destinat principalment a un públic adult –la veritat és que les narracions tampoc acostumen a ser recomanables per a infants-. De fet, ja hem repassat uns quants exemples de novel•la gràfica en els paràgrafs anteriors. Són històries on els Batman i companyia agafen nous matisos, fins i tot força allunyats de l’èpica del superheroi a la qual ens han acostumat les publicacions setmanals, acostant-nos a la psicologia i motivacions del personatge i que en alguns casos els han rescatat de la mediocritat en la que havien caigut. Si teniu curiositat pel món del còmic, el format de novel•la gràfica –sí, ho reconec, en el fons un llibre amb dibuixets però no tingueu prejudicis- pot ser una bona manera d’entrar-hi sense necessitat de seguir una col•lecció ja que normalment la història finalitza en el mateix volum.

Exemples que segur que ens sonen són 300, la narració de Frank Miller de la batalla de les Termòpiles, que va arrasar el 2007 però abans l’havien precedit cintes com Constantine, V de Vendetta o Sin City que, per regla general, transmeten amb llicències la sòlida base argumental en la qual s’inspiren i n’intenten imitar l’estil visual.

I què hi té a dir de tot això el còmic europeu? Bé, a Espanya, si oblidem –sí, de debò us recomano oblidar-les- unes versions de Zipi y Zape o unes Historias de la Puta Mili i un Makinavaja sorgides de les pàgines de El Jueves, darrerament Mortadelo y Filemón han conegut el pas del paper a la gran pantalla amb força mitjans digitals i bona acceptació, i ens publiciten una i mil vegades l’arribada d’un Capitan Trueno pel 2009. Sí, no són precisament superherois a l’estil clàssic nord-americà però poc tenen a veure els còmics de les dues bandes de l’Atlàntic. Mentre a Europa, Astèrix i Obèlix ja han arribat al tercer capítol de les seves aventures. I curiosament el futur ens reserva un Tintin de la mà... d’Steven Spielberg que sembla que s’ha enamorat de la creació d’Hergé.

I n’hi ha moltes més i encara caldria parlar de l’anime japonés fet carn i ossos però no hi ha més espai tot i que us asseguro que existeix una versió de Bola de Drac indescriptible (i el futur ens en portarà una altra Made in Hollywood, així que prepareu-vos). Han faltat moltes per recordar i n’hi haurà moltes més. Els herois amb ànimes de paper continuaran entretenint-nos i lluitant pel bé, per la recaptació en taquilla o pel que sigui... però sobretot per a que no us faci vergonya llegir un còmic!!!

Joan M. Rovira