Opinió - Articles | Revista 63

Franco, el silenci d'una tirania

A partir de 1939 el silencis ompliren els carrers de les grans ciutats a Catalunya i a la resta de pobles ibèrics sota el jou del franquisme. Descalços i vençuts, els republicans començaren el camí de l´exili, camí incert sota l´amenaça del nazisme creixent i la debilitat dels règims europeus.

A les parets de les presons s´afusellava massivament en nom de Déu i la moral feixista, tant se val si eren llibertaris, catalanistes, bascos, comunistes o senzillament republicans demòcrates. Franco tenia un grapat de bales per cada u d´ells. Quants encara no s´han trobat. Algunes fosses com la del poeta Garcia Lorca són encara un misteri. Ni tampoc s´ha demanat perdó per les morts d'homes com el poeta Miguel Hernández, democratacristians com Carrasco i Formiguera, anarquistes com Peiró, comunistes com Julian Grimau o presidents demòcrates com Lluís Companys i tanta gent anònima.

Durant la llarga nit del franquisme, a les escoles, entre dues fotos i una creu s´amagava la història i es domesticava en aules separades per gènere. A l´escola de la ignorància apreníem a no saber, a no sentir, a no ser.

Al llarg d´aquest període que durà 40 anys el govern català exiliat a Mexic, Pau Casals, el Doctor Trueta, Leon Felipe, Antonio Machado, el president d´Euzkadi José Antonio Aguirre, Garcia Olivé, el bisbe Vidal i Barraquer, Dolores Ibarruri o Frederica Montseny eren algunes veus contra el silenci i la por que havia imposat el dictador.

Franco que en esclatar la guerra va consentir que afusellessin un cosí germà seu, Ricardo de la Puente Bahamonde, i que temps mes tard no va fer res per impedir la mort de José Antonio Primo de Rivera, no va tenir mai amics, ni a l´interior i ni tampoc a l´exterior. Cal recordar que mai va sortir a l´estranger per por d´un atemtat.

El seu règim, però, va obtenir el reconeixement dels EE UU i del Vaticà en considerar-lo el sentinella d´Occident que preservaria els privilegis dels més rics i la versió més tancada i rancia del catolicisme.

Musolini i Hitler, els seus grans avaladors, van ser vençuts pels seus pobles i les ànsies de llibertat europees. En canvi, el general conegut amb el renom de Paco Rana va durar 40 anys.

Un exèrcit farcit d´alcohòlics i dèspotes juntament amb una fracció de l´església tirànica i immobilista acompanyà al dictador durant quatre dècades passejant-lo sota pal·li. Un règim que va néixer matant i va morir de la mateixa manera. Una dictadura que va combatre la cultura i les reivindicacions obreres, nacionals i culturals des del primer moment.

Els noms de Muñoz Grandes, Queipo de Llano, Serrano Suñer o Millan-Astray foren alguns dels seus màxims col·laboradors juntament amb el banquer Juan Marc o el feixista català Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona. 40 anys de repressió lingüística, cultural, sexual, sindical, política i associativa. Aquest és el llegat. Com diu un fragment d´un poema d´Espriu:
De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble.
Pero mai tot un poble ha de morir per un home sol.

En la llarga nit del franquisme aprenguérem a sobreviure d´entre les runes de Guernica o Belchite, sentíem la llibertat en la veu tremolosa de Raimon o galopant amb Paco Ibañez. Trencàrem el silencis omplint teatres, cineclubs i concerts a Vilaplana o Canet. Alguns capellans com Joan Alsina, Lluís Hernandez, Pere Casaldàliga, Jaume Fernàndez o Lluís Mª Xirinacs llegien l´evangeli mirant als seus veïns i no als núvols com pretenia la curia de l´església. I aquest poble que va superar la por no ha deixat mai de caminar malgrat que els succesors de Franco, ciutadans vestits de demòcrates, intenten silenciar les veus plurals d´un poble que mai ha perdut la memòria malgrat els diversos intents de genocidi que ha patit.

Amb l´empenta del poble les causes que estaven pendents ara són cada vegada més obertes i el camí cap a la Llibertat cada dia té més llums i colors plurals.
A les nostres mans està i en la mesura que hi estem ficats aconseguir la desitjada i merescuda LLIBERTAT.