Articles | Revista 1111/02/2003

Fer Poble

Per evident que pugui semblar, un poble es diferencia d’una ciutat en el senzill fet que un és més petit que l’altre. Evidentment, no pretenc descobrir la sopa d’all (i menys encara ara que ja gairebé han desparegut dels nostres menús diaris!) ans el contrari: quan parlo de poble veig una comunitat més o menys ben avinguda caracteritzada per la proximitat entre els individus que la conformen. I jo, ara, em vull concentrar en el significat d’aquesta proximitat, és a dir, a fer poble.

Un veí, en un poble petit com el nostre, ve a representar alguna cosa semblant al paradigma de tot allò bo i allò no tan bo que ens pot passar una vegada ens adonem que pertanyem a una entitat superior de relació (més enllà de nosaltres mateixos o de la nostra família) que els científics anomenen societat. De fet, amb aquestes paraules, no voldria (ni crec que en fos capaç) de presentar cap forma de filosofia (més o menys barata), la meva intenció és una altra.

Quan parlo de veí, em vull referir a aquella persona que et deixa la sal i que et demana julivert, que el deixes entrar a casa teva sense permís i que li regues les plantes quan és fora, que et fa regals quan et cases i que s’enfada si no li ho tornes o no li ho agraeixes, que vigila a quina hora has tornat el dissabte a la matinada i que t’informa que tens una roda del cotxe un pèl baixa de pressió, que no critica sinó que només ho comenta, que parla molt i no diu cap cosa, que diu que li han dit, que sempre diu el pecat però mai el pecador, que afirma que si se’n parla és perquè hi ha alguna cosa, que quan parla amb un altre veí ho fa més fluixet a mesura que te li vas acostant, que et necessita de parella per enfadar-se amb algú quan no guanya a la botifarra...

Un veí pot ser un amic o un pesat, que pot prendre el lloc on acostumes a aparcar el cotxe o que t’avisa que pots ocupar el que ell deixa quan marxa, que et porta el gat quan se t’ha escapat o que te’l pot enverinar, que s’enfada perquè no pot treure el cotxe amb comoditat si aparques a sobre la vorera al costat de casa seva o que ell aparca el seu uns metres més avall (també sobre la vorera), que ve a les vuit del matí a ajudar a fer treure el cotxe que el veí ha aparcat davant de casa teva o que afirma que prefereix que els mossos d’esquadra pugin a posar multes a qui aparca sobre la vorera i dificulta la visibilitat...

La proximitat de la qual parlo fa que el poble es paralitzi per fer honors a un difunt, per xafardejar i repassar els vestits dels assistents a un casament, per compartir el recolliment i fervor religiós en una processó, per ballar a la festa major, per anar a esperar els reis, per córrer una milla, per criticar o pretendre arreglar la desinformació sobre les obres que es fan en un carrer o en una plaça, per enfadar-se una vegada més amb el mal joc del teu equip preferit mentre veus el partit al casal...

Tot això, que provoca la proximitat i n’és el seu fruit, fa poble. I fer poble no és solament tot això, sinó que són també moltes coses més. No és només la part bona, ni tampoc no és només la part dolenta, és clar, sinó que són totes dues al mateix temps. Fer poble és compartir alguna cosa més que el fet de pertànyer a un mateix col·lectiu social. Personalment, crec que fer poble és permetre que passi tot això. Però també crec que per fer un bon poble, cal ser-ne conscient de tot això i, al mateix temps, fa falta tenir una clara intenció de separar el gra de la palla i escollir allò que és bo d´allò que no ho és tant. Es tractaria d’aprendre a fer poble tot fent poble, evitant de crear individualismes o beneficis particulars de cadascú. Quan parlo de fer poble, parlo de la convivència i de compartir, de reconèixer, acceptar i aprendre dels nostres errors. I això, un poble tan petit com el nostre ens ho permet, encara que hi hagi algú que s’entesti a voler aconseguir el contrari.

Però tot això només són idees i paraules. Si només pensem i parlem, contiunarà sent tot com fins ara. Res canviarà perquè tots sabem que qui ha de fer el primer pas és sempre “la gent” i no naltros. Per això triomfen els individualismes, perquè realment són ells els que fan sempre el primer pas mentre que naltros (és clar, la gent) només ens parem a mirar les obres des de darrere la tanca.

Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari