Articles | Revista 201/12/2000

Felicitacions i felicitat

Acabo de rebre la primera felicitació nadalenca. Miro el calendari i veig que encara no hem acabat el mes de novembre. Sempre hi ha hagut impacients, amb tots els respectes sigui dit. Quan ho faig notar al meu amic, em replica:

-Veuràs, no estic segur que ens tornem a veure abans de les festes i no voldria que em passés com l’any passat, que esperant em vaig quedar sense felicitar-te.

-Però em resulta molt més gratificant saber que desitges per a mi el millor que no el fet que m’ho manifestis verbalment. Hi ha un llenguatge del cor... I en canvi a la llengua se li fa dir...

De camí cap a casa, penso que, encara que el meu amic em desitgi el millor, m’hauria agradat que hagués resultat més concret; posats a fer, hauria pogut ben bé dir-me què era el millor que em desitjava. Una vegada que ho vaig preguntar a qui em felicitava, em va dir:

-Doncs, treure de la rifa, per exemple...

Vaig pensar que jo no m’hauria escollit el mateix “menú”. L’amor, la pau, l’alegria, el goig de sentir-me solidari, el cultiu de les arts, etc, etc. i un llarg etc., haurien passat davant del diner. Treure de la rifa no hauria estat el millor. Potser ni tan sols hauria estat bo per a mi.

Però posats a somniar, tot anant cap a casa, vaig pensar...

Què faria si em toqués la grossa? Quants milions són? Doncs, posats a fer, que em toqui tot el que es pot treure. No val la pena d’embrutar-se la boca per poc pastís. El primer que faria fóra llogar un avió i anar-me’n a Chiapas, per exemple, que és un territori que he sentit anomenar, i portaria tots els infants en edat escolar i els posaria a les nostres escoles. I tornaria a sentir des de casa les rialles dels infants, perquè els de Chiapas, encara que potser han oblidat el riure, el tornarien a recordar, tot just sentir-se tractats com a persones. I després, m’arribaria fins a l’Arquebisbat i els diria que si em donaven la Planeta, jo estaria disposat a construir-hi una llar per a jubilats. I el carrer Nou es tornaria a veure ple de persones, que sentirien el goig de viure i “d’estimar i de prendre el sol”. És clar que abans hauria anat al tros de la carretera del David, (per a mi sempre serà el del David, -el gran, vull dir- queda bé això de David el Gran, veritat? Veieu, l’ordinador, si ho és de savi? Ell mateix ha posat les majúscules...) i hi faria un pàrking... un poble per als cotxes, vull dir. I llavors el carrer Nou fóra un carrer per a les persones... I cada cosa al seu lloc. També faria reconstruir el campanar. De casa estant veig com els coloms se l’acaben de “cruspir”. Hi ha coses que tan sols poden passar a Vilaplana: un poble que corre el perill de quedar-se sense campanar perquè se’l mengen els coloms! Ja tinc títol per a una narració ben original. Després, manaria als amos del dipòsit de “gaoil” que hi ha a la carretera nova (que sempre serà la carretera nova, però que ja valdria la pena que l’arreglessin perquè ja és ben vella, ja que s’ha gastat abans la carretera que el seu nom) que omplissin el dipòsit dels tractors dels pagesos gratuïtament mentre visquessin. Bé, i llavors, com que ja se m’acaba el paper i a vosaltres la paciència, llavors convocaria una reunió de tots els veïns perquè tothom pogués dir el que creu que convé al poble...

Bé, ja veieu si en faria de desgavell si tragués de la rifa. Potser per això, val més que no la tregui. I abans no se m’acabi el paper, us desitjo el millor a tots per aquestes festes nadalenques.

Que què és el millor? Doncs potser que traguéssiu de la rifa, quan ja haguéssiu fruït de l’amor i de la pau i de la solidaritat, i de tots els tresors del cor i de l’esperit... Amén.
Jaume Mariné, el del Corraló



+ Publicar el meu comentari