Opinió - Què passa - Història - Articles - Notícies - Història local | Revista 84

Fantasmes a La Mussara

He de témer d’entrada que, malauradament, aquest article no servirà per a res ni farà cap efecte. De ben segur el llegiran amb aprovació aquells amb qui ja compartim un antic respecte i una llarga estima pel poble enrunat de La Mussara i els seus entorns feréstecs i boscosos. Aquelles persones, en canvi, que han descobert el lloc a través de la intoxicació mediàtica de recents programes de ràdio, televisió, pel·lícula o articles que el presenten com un lloc misteriós, fantasmagòric, sinistre o, fins i tot, satànic, en cas de llegir-lo, ni en faran cas ni variaran ni un gram la seva inclinació morbosa cap aquest lloc pacífic i isolat. Una autèntica llàstima que entristeix aquells que hem vist La Mussara com una baula de la nostra genealogia familiar o com l’objectiu salutífer de l’excursionisme tan arrelat a les nostres contrades.

El “professor” d’Arbó (professor de què, i d’on?)... ha contribuït a crear la funesta llegenda de la pedra/porta dimensional de La Mussara, aquella camama per on, segons ell, va desaparèixer misteriosament un boletaire fa anys (més de setze mil persones van desaparèixer l’any passat a Espanya). O el periodista Íker Jiménez, l’altre fabulador de la suposada “pedra hexagonal”, una mena de forat paranormal des d’on s’accedeix a una realitat paral·lela. I aquesta mitificació esotèrica, que tanta gent està disposada a empassar-se, possiblement per disfuncions d’una conducta racional, crítica o de simple sentit comú, ha fet recentment de La Mussara un lloc de pelegrinatge de gent “freaky” a la recerca d’experiències sensorials, ultraterrenals, de misses negres o ritus satànics, o a l’espera d’avistaments d’ovnis o d’abduccions sobrenaturals.

Quina pena ens fa La Mussara amb aquesta fama sobrevinguda! No n’hi havia prou amb les adversitats climàtiques i geogràfiques que van proporcionar una vida tan dura als seus heroics habitants, ni tampoc amb el veïnatge del campament militar de Los Castillejos que va contribuir de forma castrense al seu enrunament, ni tampoc amb l’aparició del frustrat “millonari” de Reus que els anys 50 i 60 anava comprant totes les cases dels qui se n’anaven per a ressuscitar-la en forma de segones residències, ni tampoc n’hi va haver prou amb la burla d’aquell projecte fallit d’Hotel Ressort que els anys 90 havia de ressuscitar-la com una Au Fènix luxosa i equipada d’heliport, ni tampoc tots els intents més o menys voluntariosos de les diferents administracions per a conservar-ne, ni que fos l’església de Sant Salvador. Com si no n’hi hagués prou amb tota aquesta rastellera històrica d’adversitats, ara a La Mussara li cau aquesta boira nefasta i opaca de poble satànic, fantasmagòric, reducte de ciències ocultes, coordenada de misteris escabrosos.

Aquells que ens hi sentim lligats genealògicament recordem sovint els relats de pares i avis sobre les seves festes majors, les batudes de blat, les collites, les vicissituds socials i polítiques, els seus oficis, cafès, balls, l’escola... Ells ens van transmetre la imatge d’un poble ple de vida que en unes condicions climàtiques i geològiques adverses treia pa de les pedres. Però mai dels mai els vam sentir dir res que fos considerat com a fets paranormals, misteriosos, ocults...

Caldria fer pedagogia, o difusió, de certa bibliografia d’estudiosos de rigor, cultes i gens afectats de populismes i d’espectacle gratuït que van extreure directament del seu poble i el seu terreny les vicissituds socials, econòmiques, històriques, culturals i populars: Albert Manent, Ramon Amigó o l’oriünd Anton Agustench en són exemples preclars, i en cap dels seus estudis s’ensuma tampoc la més mínima citació a cap fenomen esotèric o paranormal viscut, o pressentit, per cap mussaranenc. (Només Ramon Amigó a “La Mussara, un vell afecte”, recull la contalla de l'”Argelaga encesa”, un innocent relat protagonitzat per una pastoreta que fou atacada per un llop i defensada per, se suposa, el mateix Nostre Senyor...)

L’Ajuntament de Vilaplana, i el poble sencer, s’han mostrat recentment “indignats per un nou programa de televisió” que redunda en aquesta cara tenebrosa de La Mussara. I fa molt bé l’Ajuntament, i ho farà, en protegir la seva imatge i denegar certs permisos de filmacions i concentracions que pretenen insistir en el tema. I també faria bé de remoure aquell vell anhel de molta gent que, anys enrere, ja vam reclamar d’anar més enllà de la declaració d’Espai Natural Protegit de la Serra de La Mussara cap a Parc Natural. Aquesta certificació garantiria una millor protecció del territori i del seu abús i de retruc, de certs arribistes amb recaragolades fabulacions.

Animem, com si es tractés d’un contrapès de cultura de la realitat, la celebració anyal de l’Aplec de La Mussara i el MussArt, dos esdeveniments que vénen a ser com l’antídot esforçat, discret i lluminós cap a aquesta foscúria que personatges fantasmals com d’Arbó i Jiménez propaguen.

Ja he apuntat a l’inici el meu escepticisme i afegeixo: els puntals fèrrics que sostenen actualment el campanar semblen, cada vegada més, l’esforç quasi rendit d’un món que oblida, esborra i menysprea el pòsit genuí de la realitat per refugiar-se en fantasies i fantasmagories delirants, infantilitzades, sense substància ni consciència crítica.


Salvador Juanpere
6 de maig de 2021












Salvador Juanpere Huguet



+ Publicar el meu comentari