Història - Portada - Fem memòria | Revista 103

Exposició Digital: Sis Dones pioneres de la Fotografia

1. Dora Maar
1. Dora Maar
(Tours, 22/11/1907 - París, 16/07/1997).

Henriette Theodora Markovitch, més coneguda com a Dora Maar, va ser una artista, pintora, fotògrafa i escultora francesa i alhora una intel·lectual, coneguda per la seva obra surrealista i la seva relació amb Pablo Picasso, entre 1936 i 1944.
Era filla de Joseph Markovitch, un arquitecte iugoslau, i de Julie Voisin, una violinista francesa.
En gairebé un miler de fotografies, tan sols n'hi ha dues en les quals somriu. Dora era una persona callada, orgullosa, molt intel·ligent i d'una ironia fina, de vegades tenyida de certa maldat. Li agradava disfressar-se de segles anteriors. Aquest és un aspecte d'ella que apareix en molts altres collages. Es va emancipar aviat i es va convertir alhora en un símbol per a l'alta societat parisenca. La seva família es va oposar a la seva relació amb Pablo Picasso.
En aquell moment, la fotografia no estava gaire ben considerada. Així doncs, els fotògrafs solien ser també pintors.
Com a fotògrafa coneixia tots els efectes que el canvi de llum o el desenfocament podia aconseguir en una fotografia, i, així, creava imatges oníriques i enigmàtiques, que encaixaren en l'avantguarda surrealista. Més enllà dels seus fotomuntatges “collages”, també destaquen els seus retrats de la gent del carrer, de qui recull també la misèria i l'exclusió.

2. Gerda Taro
(Stuttgart, 01/08/1910 - El Escorial, 26/07/1937).

Gerda Taro, de nom Gerta Pohorylle, era filla de jueus polonesos. Malgrat els seus orígens burgesos, des de molt jove va entrar a formar part de moviments socialistes i obrers. Per això, amb l'arribada dels nazis al poder, va decidir fugir amb una amiga a París. Allí va conèixer Endre Friedmann, un jueu hongarès que intentava guanyar-se la vida com a fotògraf, i va ser ell qui la va introduir a la fotografia.
Com que no rebien encàrrecs, se'ls va ocórrer inventar-se en un personatge, de nom Robert Capa, que suposadament era un reputat fotògraf arribat dels Estats Units. Com que era tan famós, venia les seves fotos a través dels seus representants: Endre i Gerda, al triple del preu que un fotògraf francès. Aquest truc funcionà perfectament i al cap de poc reberen molts encàrrecs i per fi guanyaren diners.
El 1936 començà la Guerra Civil espanyola i es traslladaren a Espanya per cobrir el conflicte.
Realitzaren reportatges d'episodis de la guerra que després eren publicats en revistes com Regards o Vu. Al principi, la marca "Capa" era utilitzada indistintament per ambdós, però en produir-se un cert distanciament entre ells, Endre Friedmann es va quedar amb el nom de "Robert Capa".
Del treball de Gerda en solitari destaca el seu reportatge de la primera fase de la batalla de Brunete. Les seves fotos destaquen per la proximitat de la seva feina a la primera línia de foc, compartint el risc del combat amb els soldats republicans. Aquest reportatge va ser publicat a Regards el 22 de juliol del 1937, i va donar a Gerda un gran prestigi.
Gerda Taro va perdre la vida en un accident fortuït, tornant del front de batalla Brunete. Tenia 26 anys. El seu cos va ser traslladat a París, on va rebre tots els honors d'una heroïna republicana. Fou la primera dona fotògrafa morta en un conflicte bèl·lic.

3. Joana Biarnès Florensa
(Terrassa, 13/09/1935 – Barcelona, 19/12/2018).

Joana Biarnès va ser la primera fotògrafa catalana que, professionalment, va ser periodista i reportera gràfica. En els seus inicis cobria esdeveniments esportius amb el seu pare, Joan Biarnès, però era objecte d'hostilitat pel fet de ser dona. El seu pare li deia que en un reportatge, sempre s'havia de trobar “la foto” i és el que ella sempre va tenir present.
L'any 1962 va fer un extens reportatge sobre les riuades de Terrassa i l'any 1965 va cobrir l'estada i el concert dels Beatles, a Barcelona. El diari la va enviar a fer el reportatge de la gira dels Beatles per Espanya. Va agafar un bitllet per anar al mateix vol que ells. Es va amagar al lavabo i els va fer fotos fins que la van descobrir, però ja tenia la “foto”. Estava tan animada que va voler anar més lluny. Es va colar a lloc on es quedaven, a l'Hotel Avenida Palace de Barcelona, i tot i les mesures de seguretat, va accedir a la seva planta, pujant amb un muntacàrregues. Va trucar a la porta de l'habitació, la va obrir Ringo Starr i la va deixar entrar perquè la va reconèixer de l'avió. Es pensaven que era una fan i va poder estar amb ells gairebé tres hores.
Les fotografies que va fer no les van publicar. Li van dir que, dels Beatles, ja n’havien parlat un dia abans i que ja no calia. Es veu que hi va haver una ordre del govern per tal que no es promocionés aquests grups, perquè eren un mal exemple per a la joventut. La Biarnès havia aconseguit unes fotografies que eren una exclusiva mundial i no les van voler.
Total, que unes fotos que valien milers de duros les va regalar a la revista Ondas.

4. Colita
(Sant Cugat del Vallès, 24/08/1940 - Barcelona, 31/12/2023).

Isabel Steva Hernández, coneguda com a Colita, és un dels referents més importants de la fotografia catalana i espanyola de l'últim quart del segle XX.
Des del 1963 fins al 1975 es dedicà a realitzar una sèrie de retrats de ballarins i cantants del món del flamenc.
Vinculada a moviments catalans de l'època, és considerada la fotògrafa de la Gauche Divine barcelonesa, moviment format per diversos professionals que es perfilaven com a referents culturals.
És considerada una de les millors retratistes especialitzades en aquest gènere. Ha retratat cantants de la Nova Cançó: Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Núria Feliu...

5. Pilar Aymerich Puig
(Barcelona, 1943 – Barcelona, 2025).

Va començar en el món del teatre, però a partir del 1965 va iniciar-se en el camp de la fotografia.
Ha fet fotografies per a cartells, per a cobertes de discos i s'ha especialitzat en el retrat i en reportatges de temàtica diversa, deixant testimoni de la mort de Franco, de les manifestacions del febrer de l'any 1976 “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, de la Manifestació de l'11 de Setembre, de les lluites del món obrer i de la vaga de fam de Lluís M. Xirinacs.
A partir de 1974 començà a col·laborar en mitjans audiovisuals i va participar en programes de TVE com Personatges, Crear i Viure o La lluna. Cal destacar la seva col·laboració en diversos llibres, dedicats a importants dones catalanes com Montserrat Roig, Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Caterina Albert o Maria Aurèlia Capmany i que han suposat diverses exposicions dedicades a elles.
Ha participat com a docent donant classes de fotografia a l'Àrea de Joventut de l'Ajuntament de Barcelona i seminaris a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. Fou membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, presidenta de la comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya i membre del Consell Directiu de la Unió de Professionals de la Imatge i Fotografia de Catalunya.

6. Anna Turbau
(27/03/1949 – 19/03/2025).

Anna Turbau fou una fotoperiodista catalana vinculada principalment a la contracultura, al realisme fotogràfic i a la fotografia documental. Va desenvolupar un discurs propi de la realitat que es vivia, sempre marcat per un profund respecte cap a les protagonistes: les dones.
Es destaca sobretot la seva producció fotogràfica quan, a partir del 1975, va anar a viure a Galícia. La seva producció va contribuir a la visibilització de les reivindicacions populars pròpies d’aquell context. Les seves imatges van mostrar la realitat dels pobles petits i oblidats en el temps, la seva arquitectura, la seva gent i el paper de les dones en la societat rural.
Equipada amb una Nikon F2 de pas universal i un modern objectiu de 28 mm que l’atorgava proximitat, sempre buscava efectes òptics molt expressionistes que es diferenciessin intencionadament de l’estètica fotogràfica predominant durant el franquisme, afavorint l'apropament cap a les persones, abans que la llunyania.
Les complicades condicions materials, tècniques i econòmiques de la fotografia a color van portar a Turbau a treballar amb el blanc i el negre, que a més a més de conferir-li mobilitat i autonomia a l’hora de revelar les fotografies, encaixaven millor amb la veritat que volia mostrar. Va lluitar per treure de les fosques tot allò que el franquisme va reprimir i no volia deixar veure.
Treballà per revistes com Interviu, Primera Plana i Actual.
El llegat fotogràfic que va deixar per a Galícia va suscitar l'interès dins del panorama artístic espanyol, fins al punt que algunes de les seves fotografies van ser adquirides per prestigioses institucions com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.