Articles | Revista 2824/06/2007

Experiència al Senat

Sovint els lleons del Congrés dels Diputats són prou ferotges com per eclipsar altres edificis de tanta importància com els que flanquegen ells. I es que dins del Congrés és on realment hi transcorren les picabaralles entre polítics i on l’olla bull més, i aquesta cara més morbosa de l’espectacle polític és la que lamentablement dóna més audiència televisiva i més portades als diaris. D’aquesta manera el segon amfiteatre (i dic amfiteatre per que en moltes ocasions a les grades del parlament hi transcorren vertaders espectacles circenses) més important d’Espanya queda totalment eclipsat o, seguint l’anterior metàfora, insonoritzat pels estrepitosos rugits dels lleons de bronze del Congrés. Em refereixo ni més ni menys que al Senat. El seu anonimat és tal que molts dels que estareu llegint aquest article només tindreu un borrós record de com és la seva sala principal. Però tot i així la importància d’aquest òrgan de govern és molt gran, ja que és allí on, a través d’una posterior lectura feta al Congrés, s’aproven les lleis, que seguidament són firmades per la inamovible monarquia espanyola i introduïdes al famós “Boletín Oficial del Estado”.

És per aquest motiu, i en ocasió del trentè aniversari de la democràcia a Espanya, que el Senat ha organitzat unes jornades el passat 21 de Juny en aquest edifici destinades als joves de primer i segon de Batxillerat, i d’aquesta manera apropar la política a aquestes persones, que moltes vegades se’n desinteressen, i poder ensenyar com treballen els senadors. Un d’aquests aproximadament docents joves de tots els confins d’Espanya vaig tindre la sort de poder ser jo, en representació del meu institut, l’IES Gabriel Ferrater de Reus.

En proporció als senadors de cada província d’Espanya van viatjar a Madrid el mateix nombre d’alumnes. Els de Tarragona vam ser tres, però el total de catalans érem una vintena sense comptar els acompanyants. Tot i així comunitats com Castella - Lleó ens van superar.

“Casualment” tots els alumnes que no pertanyien a la comunitat autònoma de Catalunya es van poder allotjar a Madrid tres dies. En canvi els catalans no, ja que vam haver d’agafar el famós AVE a les sis del dematí del mateix dia en què es celebraven les jornades i marxar a les vuit de la tarda, sense oportunitat de poder conèixer una mica més Madrid ni els altres nois i noies. Però bé, tot sabem que Espanya, i per molt que alguns demagogs que tenen la sort de poder aposentar-se a les cadires més importants de les institucions com el Senat s’empenyin a negar-ho, no és una pasta homogènia.

Així doncs, al dematí ens van distribuir en comissions de dotze o tretze persones independentment de la comunitat per debatre alguns temes. Juntament amb asturians, aragonesos, canaris, una madrilenya i jo, l’únic català del meu grup, vàrem debatre el tema del esports com a una alternativa d’oci, tema del qual no puc precisament jactar-me de saber-ne molt. No obstant, vam arribar a la conclusió que actualment molts joves opten per quedar-se a casa davant la consola, on tenen un Etoo o un Beckam jugant a futbol i per tant l’esport, en un sentit amateur i lúdic que busca mantenir el cos i la ment sa i en equilibri, no viu precisament un dels seus moments de màxim esplendor.

Després d’un dinar d’aquells que intenten assemblar-se a la gran cuina que impulsen els millors cuiners del món (el primer dels quals és català) però que només aconsegueixen mirades furtives d’angúnia, i d’una visita guiada per les habitacions més emblemàtiques del Senat (antic convent de frares), a les parets de les quals hi reposen alguns dels quadres més famosos de l’art del segle XIX espanyol, com el que Maria Cristina perd la regència de la corona espanyola després de la mort del rei Alfons XXII, va arribar el moment més important de la jornada. Un membre de cada un dels grups, el ponent, havia d’exposar davant les grades plenes d’alumnes les conclusions que s’havien extret entre tot el grup. Una asturiana va ser l’encarregada d’explicar la situació que segons nosaltres viu l’esport a nivell amateur.

Tres hores d’exposició van fer falta per tal que tothom pogués explicar el que pensava, tres hores que van servir per poder sentir tots els dialectes de l’espanyol i també totes les llengües de l’estat i per tal que els polítics preguessin nota de que és el que pensa la joventut dels temes d’actualitat com l’habitatge o la immigració.

Tot i que en molts casos es va optar més per l’oratòria eloqüent i sense molta idea de fons, penso que aquestes jornades van servir als polítics per a reflexionar sobre alguns punts, ja que molts dels discursos van anar dirigits a la inútil batalla i bipolaritat que hi ha al Parlament actualment. Però també ens va servir a nosaltres, els petits senadors, per poder veure quin és el procediment que segueix una llei per tal de ser aprovada i de la manera com treballen els polítics, que moltes vegades pot semblar una mica de “panxa contentes” però que realment s’ha de reconèixer que suen molt, tot i que com ja he dit abans, actualment ho fan atacant-se recíprocament i sense treure suc als temes socials que interessen.

Tot i així trobo que el debat va ser incomplet ja que es va parlar molt dels temes que es decanten més cap a la moralitat i a quedar bé, però no es van tractar de temes latents a la realitat social d’Espanya i que són ni més ni menys que les guerres fratricides entre els que volen acceptar una Espanya multicultural i amb diferents nacions i els que encara intenten arrossegar a aquest país, que ja ha estat prou maltractat pel retràs respecte Europa durant molts segles, a la idea de la España única i unida.

Per tant també he de dir que l’esperit espanyol d’evadir-se de la realitat i fer veure que “aquí no pasa nada y que España va bien” s’ha vist reflectit en aquestes jornades, igual que fa poc es va veure reflectit en la llei de la memòria històrica.

Serà que actualment els polítics només es mouen per buscar vots i això implica amagar-se quant cal i treure pit quan es necessari...?

Bruno Anguera Garcia



+ Publicar el meu comentari