Recerca - De cinema | Revista 93

Estrelles fugaces (II)

Continuem amb el llistat iniciat en el número anterior. En aquella ocasió ens centrarem en els actors. Ara parlarem d'actrius que malauradament ens van deixar massa aviat amb una obra incompleta i amb la pregunta de com haurien encaixat en una indústria poc procliu a crear rols interessants a les dones d’una determinada edat, indústria encara presonera de molts, d'excessius estereotips, encara avui en dia.

Aquest tipus de llistats acostumen a encapçalar-se, i no trencarem amb la tradició, amb el nom d'una actriu que ha travessat la frontera del temps per convertir-se en tota una icona Marylin Monroe.

Norma Jeane Baker era el seu nom terrenal, però no va tenir una vida fàcil al nostre planeta. Va créixer en una família desestructurada, situació agreujada pels problemes psiquiàtrics de la seva mare que la van portar a viure en diverses llars i institucions d'adopció. Aquests problemes de salut mental, que ja havia patit el seu avi, l'obsessionarien durant la seva vida.

Un primer matrimoni li va permetre escapar de l’orfenat i intentar el somni de ser model i actriu. Destacava, feia temps, per la seva bellesa, però això no va impedir que passés pel quiròfan per arreglar-se el nas. Primers passos, que encara no la portaren a l'estrellat, més aviat el contrari, amb històries mai del tot confirmades, de flirtejos amb el món de la prostitució i una escena pornogràfica que va tenir repercussió mundial a finals del segle XX, quan va sortir a la llum pública, i que després fou venuda per 1,5 milions de dòlars, l'any 2008, mostra que tot el que es mou al voltant de l'actriu, encara ven.

No, no ho va tenir fàcil i és meritori que aconseguís superar-ho enmig d'una societat tan puritana com la nord-americana dels cinquanta. Després de treballar-ho molt, aconsegueix els primers papers importants, però els sotracs d’aquest món també la portaran a un primer intent de suïcidi.

Papers secundaris, on el valor de la seva feina quedarà enfosquit pels escassos resultats de taquilla, faran apropar-la cap al gènere que la catapultaria: la comèdia. La primera obra a destacar, la icònica Els senyors les prefereixen rosses (1953), on podem veure-la interpretar la cançó Diamonds are a girl’s best friend.

Niáraga (1953), El príncep i la corista (1957), amb Lawrence Olivier, amb qui precisament no va congeniar o Ningú no és perfecte (1959), són altres títols a destacar. Massa estereotipada. Qui la va conèixer coincideix en dir que tenia més talent del que li van deixar demostrar.
Per altra banda, la seva vida privada, plena de relacions sentimentals molts cops tempestuoses, i els seus problemes de salut mental la portaren, finalment, a perdre la vida, a 36 anys, en causes emocionals poc clares i amb històries fosques lligades a la política de principis dels 60, on s'imposava la dinastia dels Kennedy.

Una figura convertida en icona pop i una vida de pel·lícula i què millor que un biopic per resumir una vida tan atzarosa, en una cinta ben valorada i recent: Blonde (2022).

Seria injust fixar-se en una única estrella. Romy Schneider va adquirir fama mundial ben jove, gràcies a la seva estereotipada interpretació de Sissí, un paper maleït per ella i una història explicada en tres pel·lícules, un biopic ensucrat ben allunyat de la realitat. Com a actriu podia i va aconseguir bones interpretacions, però el públic ja la va identificar per sempre amb aquest rol, malgrat treballar amb Welles o Visconti. Quan ens agrada una cosa la volem un cop i un altre.

La seva mort va arribar als 43 anys. No se li va fer autòpsia, així que només podem especular, però la seva vida personal la va marcar profundament. El darrer dels cops, i probablement el més important, fou la mort del seu fill de 14 anys en un desafortunat accident, un any abans.

Acabarem el repàs amb Vivian Leigh. Qui no recorda a Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué (1939). Però l’actriu fou molt més que aquest personatge. Fou una destacada Anna Karenina (1948) i una recordada Blanche DuBois a Un tramvia anomenat desig (1951), que li va atorgar el segon Òscar.

L'actriu tampoc s'escapava d'un problema de salut mental, un trastorn bipolar que va condicionar, en part, la seva vida tot i que al final fou una malaltia com la tuberculosi la que ens va deixar sense una gran actriu, quan només comptava 53 anys.

D'aquesta manera arribem al final d’aquesta trista repassada, però pensant-ho bé, potser el títol dels articles no és del tot correcte, ja que aquestes estrelles, malgrat el pas del temps, continuen brillant gràcies a la llum de les seves interpretacions inoblidables. La màgia del cinema, suposo.

Joan M. Rovira Rojals



+ Publicar el meu comentari