Recerca - De cinema - Portada | Revista 104

Escenaris de pel·lícula

Estiu. Qui més qui menys segurament ja fa setmanes que pensa en el pròxim viatge. I, si és cinèfil, potser la seva ruta no la marcaran guies turístiques sinó les seves pel·lícules o sèries favorites.

I és que aquest no és un negoci gens menyspreable. El concepte film-induced tourism (diguem-li turisme cinematogràfic) mou aproximadament uns 61000 milions d’euros anuals amb una previsió de duplicar aquesta xifra la pròxima dècada. Gens malament, oi? Així doncs, és una branca del turisme en contínua expansió. Depenent de la repercussió i èxit del producte, una localització pot augmentar els visitants en un 30% de mitjana. De fet, no són poques les ciutats amb incentius per tal que les grans produccions hi vagin a rodar.

Si ara us pregunto pel tema, ben segur que les primeres imatges que ens vindran al cap són de les grans capitals del món. Almenys a mi sí, que soc un turista bàsicament urbanita.

No ens acabaríem Nova York amb els seus gratacels, el seu Central Park o l’Estàtua de la Llibertat entre altres. Els caçafantasmes (1984), Taxi Driver (1976), Tens un e-mail (1998), Nit al museu (2006) o The Avengers (2012) per citar cintes de diversos gèneres i reservant un lloc especial per Manhattan (1979) on Woody Allen expressava el seu amor en blanc i negre per la ciutat que mai dorm.

Si no ens desplacem tan lluny, Amelie (2001) va fer-nos enamorar una vegada més de París i concretament de Montmartre, El codi Da Vinci (2006) ens va portar pels racons del Louvre o de Saint-Sulpice i un resum perfecte per qui vulgui visitar la ciutat sense anar-hi és Midnight in Paris (2001), una guia sentimental de la ciutat, portant a l’espectador per la seva essència més literària i romàntica.

Pel que fa a Londres, la saga de Harry Potter mereixeria un article propi amb llocs emblemàtics com l’estació de King’s Cross. Però també podem passejar per barris com Notting Hill (1999) o visitar els seus monuments més coneguts per Nadal com a Love Actually (2003).

Roma potser ha perdut volada els darrers anys, però és gairebé inseparable del cinema clàssic. Vacances a Roma (1953) va immortalitzar Audrey Hepburn recorrent la ciutat en Vespa, mentre que La Dolce Vita (1960) va convertir la Fontana di Trevi en un dels escenaris més icònics de la història del cinema. Des d’aleshores, cada imatge de Roma al cinema sembla reforçar la seva condició de ciutat eterna.

Però tot no són jungles d’asfalt i ja m’imagino que molts de vosaltres també preferireu la natura. Aquesta sensació màgica de portar-nos còmodament asseguts a la sala d’un cinema o des de casa a qualsevol banda del món, siguin deserts, selves o illes paradisíaques també han generat autèntiques peregrinacions de turistes.

Però hi ha un problema. Abans eren somnis, viatges imaginaris que no es podien realitzar pel seu cost o per ser llocs remots. Aquests inconvenients s’han reduït en gran manera provocant greus problemes a l’entorn natural.

Probablement, el cas més conegut sigui el de La Playa (2000), protagonitzada per Leonardo DiCaprio i amb cert èxit en el seu moment. La pel·lícula va donar a conèixer al gran públic Maya Bay, una espectacular cala de Tailàndia que fins aleshores era relativament desconeguda fora del país. L'èxit va ser tan gran que milers de visitants hi acudien cada dia per fer-se la foto al mateix indret on el protagonista descobria aquell paradís aparentment intacte.

El problema és que la realitat no era una pel·lícula. L'allau de turistes va provocar danys als esculls de corall, acumulació de residus i una degradació progressiva de l'entorn natural que va provocar el tancament de la platja per afavorir-ne la recuperació.

No és l'únic exemple. Els paisatges de Nova Zelanda utilitzats a la trilogia d'El Senyor dels Anells (2001-2003) continuen atraient visitants de tot el món més de vint anys després de l'estrena. En aquest cas, però, el país oceànic ha intentat gestionar millor el fenomen, convertint moltes localitzacions en atractius turístics regulats i compatibles amb la conservació de l'entorn.

També els fans de Star Wars han contribuït a popularitzar espais naturals tan remots com l'illa irlandesa de Skellig Michael, on es van rodar les escenes del refugi de Luke Skywalker. La seva espectacularitat és indiscutible, però l'augment de visitants ha obligat les autoritats a extremar les mesures de protecció per preservar un ecosistema especialment fràgil.

Tot plegat planteja una reflexió interessant. El cinema és capaç de despertar la curiositat per descobrir nous indrets i generar oportunitats econòmiques per a moltes regions, algunes, remotes o subdesenvolupades. Però alhora existeix el risc que l'èxit d'una producció acabi perjudicant precisament allò que la feia especial. El gran repte del turisme cinematogràfic del segle XXI és trobar l'equilibri entre promoció i conservació.
Perquè, al capdavall, darrere de cada escena memorable hi ha un lloc real. Un carrer, una platja, una muntanya o un bosc que existien abans de l’arribada de les càmeres i que continuaran allà quan els focus s’hagin apagat. Que el nostre pas com a viatgers no converteixi la màgia del cinema en una víctima del seu propi èxit és, probablement, el millor final que podem escriure per a aquesta història.