Opinió - Articles | Revista 90

És el Full Parroquial?

No sé si us ha passat a molts de vosaltres, però a mi, darrerament, quan llegeixo algun dels articles de Lo Pedrís, em fa la sensació que llegeixo el Full Parroquial. No sé si encara existeix aquest full, però jo el recordo de quan era escolà, ja deu fer ben bé 50 anys. Per què, us preguntareu? Doncs perquè el mossèn del poble es veu que ha agafat com a objectiu principal el d’evangelitzar a tots els lectors de Lo Pedrís.

Cada vegada que llegeixo un article seu m’han agafat ganes de contestar-li. Però fa una mica de mandra posar-se a escriure i polemitzar sobre algun tema en una revista que surt cada tres mesos.

Ja en els seus primers articles (número 82, del desembre del 2020) defensava aferrissadament i sense cap mena de vergonya l’apropiació indeguda feta per part de l‘Església de milers de propietats (esglésies, cases, ermites, terrenys, etc...) que havien sortit a la llum pública en aquelles dates i que havien estat denunciades, a la premsa i als jutjats, per molts ajuntaments i administracions.

No vull entrar ara a discutir sobre aquest tema després de més de dos anys ni sobre cap altre dels que ha anat tocant en articles posteriors. Raons i motius n’hi hauria de sobra. Però avui he decidit que potser sí que ja era hora de comentar alguns punts del seu darrer article.

En aquest últim article es lamenta que l’assistència a Missa disminueix de manera inexorable, que el 2019 només van ser batejats el 29% dels infants i que només es van fer per l’Església el 10% dels matrimonis. I se’n fa creus que en el moment de la mort algunes persones decideixin no passar per l’església (“... i, cosa inesperada, a la celebració de les Exèquies, que algunes famílies decideixin que sigui un ritual civil!”). També diu que “ ... molts ciutadans, de l’Europa envellida i cansada, s’han apartat del cristianisme i viuen en un ambient general de relativisme moral i d’indiferència religiosa”. Davant d’això, “no hi ha cap altra sortida que posar tots els esforços evangelitzadors en promoure la conversió personal”.

Per tant, està ben clar que, com que no té prou oients a missa, el que es proposa fer, des de la plataforma que li ofereix Lo Pedrís, és evangelitzar-nos a tots, com si fóssim uns indígenes acabats de trobar en una selva remota, per a treure’ns “d’aquest ambient general de relativisme moral i indiferència religiosa”.

Les persones de la meva generació, nascuts en ple franquisme i que ara ja passem dels 60, vam ser totes batejades, el 100%. Tots els nens i nenes vam fer la Comunió, després de passar un llarg període d’instrucció i alliçonament que al nostre poble li dèiem “anar a Doctrina”. També vam patir la religió ensenyada a l’escola: el mossèn venia cada dissabte al matí a ensenyar-nos Història Sagrada. Molts dels nens vam ser escolans uns quants anys. Més tard tots vam passar per la Confirmació. Alguns també van anar a escoles de monges o capellans. Però després molts de nosaltres vam deixar d’anar a missa. Uns quants ja no ens vam casar per l’Església. I molts més ja no vam batejar els nostres fills. I estem molt contents de no haver-ho fet i de que, en les noves generacions, cada vegada siguin més els que ni es casen per l’Església ni bategen els seus fills. I estarem encara més contents si aquests fills, quan sigui el moment i lliurement, decideixen no batejar els nostres nets. I els hi demanarem, quan ens hagin de dir adéu, que sobretot ens estalviïn el pas per l’església amb la música de fons del Miserere. Que si volen música per acomiadar-nos ens posin el Bob Dylan o el Georges Brassens.

Per tant, aquests percentatges que escandalitzen el mossèn i que el motiven a emprendre aquesta evangelització, potser molts els veiem com una cosa ben positiva, un petit pas per a que la societat sigui més lliure i no estigui sotmesa a la religió catòlica. A cap religió. Tot i que segurament encara ens falta un llarg camí per arribar al món que cantava John Lennon a Imagine : “Imagina’t que no hi ha cel, ni infern sota els teus peus. Res per morir o per matar i tampoc religions. Pots dir-me somniador si vols, però com jo hi ha molta gent”.

Sí, som cada vegada més gent, a Vilaplana i a tot arreu, que no volem saber res de la religió que van patir els nostres pares i els nostres avis i que van voler inculcar-nos des de ben petits. Però l’Església vol seguir mantenint el poder i els privilegis que ha tingut durant 2000 anys sobre la gent. Deu costar molt acceptar que cada vegada tens menys seguidors, sobretot entre la gent jove. I per això ja no en tenen prou amb els sermons a la missa del diumenge i han de recórrer a altres mitjans com Lo Pedrís.

Però a molts d’aquests lectors de Lo Pedrís que no volem saber res de la religió catòlica (ateus, agnòstics, musulmans, protestants o el que sigui) ens comença a molestar trobar a cada número un sermó més apropiat per a la missa del diumenge o per al Full Parroquial. Està fora de lloc.

I, a part d’estar fora de lloc, és totalment inútil. No ens convencerà. Tants anys de religió imposada des de petits ens han immunitzat totalment. I no ens cal, cada tres mesos, una dosi de record a les pàgines de la revista. Francesc Mariné Tost



+ Publicar el meu comentari