La nostra gent - Entrevistes - Portada | Revista 103

Entrevistem a Soraya Ávila Juanpere (33 anys) Docent, Actriu i Filòloga

Soraya Ávila Juanpere
“De vegades no triar també pot ser la solució”
Em segueixo sorprenent quan descobrim caires desconeguts, no pas amagats, a cada nou personatge que es presta a ser entrevistat. Les converses flueixen, creixen i floreixen. I aprenem molt d’ells i amb ells! Això és potser el que més valoro d’aquesta confiança que ens dona Lo Pedrís. Aquesta vegada, amb l’ajut de l’Alba, crec que hem acabat aconseguint transformar l’increïble i gairebé infinit flux d’energia que brolla de la conversa amb la Soraya. Ella diu que ha tingut molta sort, però sabem que la sort s’ha de provocar, ja sigui amb dedicació, estudi, esforç o presència. Cal temptar-la, però també és necessari tenir talent. Ens ha admès que és una apassionada de les arts escèniques i de l’ensenyança. I sí: L’encaix és possible!

Quins records en tens dels teus començaments amb el teatre?
Quan érem petites, l’Alba i jo, dutxades i sopades, baixàvem a casa dels avis i els hi fèiem un show, amb playback i balls i recordo que la mare ens revisava la roba que ens posàvem per si podia molestar al tiet Joan. Calia passar la censura!
O a la farmàcia dels avis de Reus, fèiem karaokes a la rebotiga i els hi exigíem que deixessin de vendre perquè havien de venir a veure’ns.
També recordo haver fet coses a Vilaplana, de petiteta, però no sé molt bé què..., són records borrosos. Però sí que recordo bé fer els Pastorets. Feia de pastora, de marededéu o d’àngel... I ho recordo molt bé perquè sempre havia volgut fer de dolenta, de Satanàs, i mai m’ho van oferir. També recordo que fèiem passe de models a la Riba (la Mercè de cal Carxot tenia un munt de vestits que no sé d’on els devia treure, però eren molt xulos i brillants) i els quatre iaios que seien a la barana estaven ben distrets!

I després ja van venir els Festivals d’estiu?
Els festivals d’estiu són un altre apartat! Tot va començar fent d’animadores de l’equip de futbol del meu pare. Quedàvem a casa de la Gina (tenia 8 anys) per assajar els balls de la Chenoa i després els ballàvem (amb pompons!) a les mitges parts dels partits. I això va derivar que a l’estiu ens ajuntéssim set ballarines (ens vam posar el nom de Seven girls) per ballar. Ballàvem per encàrrec a les festes d’aniversari... que eren les nostres pròpies!
I tot va acabar participant, primer, en el festival d’estiu i després dirigint-lo nosaltres. Després, als festivals, a vegades les petites es queixaven que naltros, les grans, ens quedàvem els millors balls (per a elles érem les “mandones”).
Més endavant vam preparar High School Musical, fent segon d’ESO! Va ser molt xulo!
També vam fer Mamma Mia, que era una revisió del festival d’estiu en què la Tat, el Jordi i la Ceci ens van dirigir, en lloc de les típiques actuacions de festival. Penseu que ens van fer un càsting i tot! Per a veure quina de nosaltres feia de protagonista amb gent molt ràndom fent de jurat... Aleshores jo ja feia segon de BAT.

Els testos s’assemblen a les olles, l’avi Jaume havia fet molt de teatre, t’hauria agradat fer-ne amb ell?
Jo crec que tot i que tinc molt bon record de l’Avi Jaume, i me l’estimava moltíssim... potser en el teatre no ens haguéssim entès de cap manera! Tothom me’n parla de com treballava a l’escenari... I a mi, que m’agrada tenir-ho tot controlat, no suporto la gent que no es prepara el paper o que el gag còmic que ha d’arribar fins a un punt, l’allarga fins on/quan li sembla bé. L’avi feia el que volia i feia anar malament als altres i em sembla que amb mi no hauria anat bé...

Amb ta germana Alba heu fet coses juntes, però curiosament..., no ha continuat el mateix camí que tu...
Jo sempre dic que l’Alba té un problema: Que tot se li dona bé! Jo provava bàsquet: no guanyava cap partit! A ella, en canvi, la triaven per anar a la selecció de Tarragona! L’Alba és bona en tot! I ella no n’ha fet més de teatre, però va protagonitzar uns pastorets mentre jo feia de secundària. I sempre ha ballat bé, ho fa tot bé! I no és que no porti a la sang el cuquet del teatre..., sinó que ha tirat més per la branca científica!

I les primeres inquietuds d’estudiar arts escèniques, com van sortir?
De petita sempre deia que volia ser farmacèutica i, si pogués, cantant! Però Mamma Mia em va agradar tant que vaig acabar parlant amb la Mercè (Mariné) i el Francesc (Garrido) i tot i que ja havia triat que faria Filologia Catalana, em van dir que provés d’anar a Barcelona, ni que fos 2 o 3 dies a la setmana, per provar a veure què... Vaig començar 1r de carrera a Tarragona als matins, i els dimarts i dijous agafava el tren per anar a Barcelona a la tarda. Feia tres hores de classe al Col·legi del Teatre i tornava.
Allí vaig conèixer gent que deien en veu alta: “Jo vull ser actor!” I això va ser com un shock per a mi, perquè jo no sabia que això es podia estudiar! I que hi havia gent que s’ho prenia seriosament i que només feien això. Després vaig fer el canvi d’expedient cap a Barcelona i feia la formació de teatre als matins i a la tarda la carrera.

I com van anar aquests inicis al Col·legi del teatre?
Era un pla d’estudis propi. De fet, va ser el primer que vaig veure, i em va agradar tant que m’hi vaig quedar! Encara que en realitat no m’ha servit gens per a les oposicions cap dels tres anys de formació actoral que hi vaig fer... (veu, dicció, alguna art marcial per al treball de cos i alguna assignatura teòrica, tot i que no fèiem cant).

Devia ser difícil de compaginar..., d’on en tens millors records?
Recordo un professor hongarès que ens feia una assignatura que es deia “Energia i creativitat” que sempre em deia “Soraya: no se puede cabalgar con un trasero en dos caballos” quan em veia marxar esperitada cap a la Universitat.
Del meu pas per la universitat jo sempre dic que no tinc amics de la carrera, no anava a les festes ni vaig anar d’Erasmus; els meus amics són del teatre.

I tard o d’hora havies de prendre una decisió!
És cert que en aquell moment m’enlluernava una mica més tot el món teatral i a la Uni em sentia una mica rara, tot i que m’agradava molt, eh?
Però he de dir que, encara que sembli una contradicció, tinc la feina que tinc justament perquè no em vaig decidir! Si jo només hagués estudiat filologia, ara no estaria fent teatre i si només hagués tingut els estudis de teatre, no hauria pogut entrar a Ensenyament...
I tinc la feina de la meva vida: El Batxillerat Escènic. Per això, de vegades no triar també pot ser la solució. I soc feliç on soc ara! Inclús, ara que no faig cap hora de Català, ho trobo a faltar una mica... I ja porto nou cursos a Ensenyament!

I com va anar això?
Jo he tingut molta sort! L’últim any d’estudiar a Barcelona, ja havia acabat teatre i vaig decidir treure’m el màster de professorat (CAP) com a Pla B, perquè pensava que com a actriu potser m’acabaria morint de gana... “Així podré anar fent càstings”, pensava. I la veritat va ser que el màster em va encantar! Em va semblar molt més interessant que l'Ausiàs March de la Carrera! Les pràctiques també en van agradar molt i vaig començar a veure que el món de l’ensenyament no està format per professors amargats com m’havia imaginat! Mentrestant em vaig apuntar a llistes, mentre seguia amb una companyia de teatre. Aleshores va ser quan vaig descobrir un postgrau d’arts escèniques i interpretació a la seu que té l’Institut del Teatre a Vic, que ajuntava educació i teatre i que, casualment, també hi participava l’Antònia Farré (que fins aleshores només era la mare d’una amiga de la meva germana) Allí vam fer una bona amistat.

Doncs ja comencem a entendre allò de la sort que dius que has tingut...
Jo estava una mica desenganyada del teatre... La bombolla de les il·lusions inicials ja s’havia anat desfent: t’adones que el món del teatre és molt difícil, tot plegat. També has de fer d’empresària i estava cansada de jutjar-me. Aleshores el postgrau m’oferia una mirada molt oberta que em va fer veure que el teatre pot servir a l’educació, sent una eina superpotent. Va ser com una reconciliació veure el teatre des d’aquesta nova perspectiva. I a l’any següent... em toca plaça a Salou, amb l’Antònia! Un altre cop de sort! I sí que és veritat que als anteriors instituts que havia estat es feien musicals, però com que ningú no em coneixia, no m’oferien res... I a Salou, l’Antònia que sabia que li quedaven quatre anys per jubilar-se, va anar organitzant el seu relleu, a poc a poc, pensant en mi!

Déu n’hi do! Però, casualitat o causalitat, és clar que també has hagut de picat pedra!
Tot plegat és ben curiós, tot depèn que el centre on tens plaça et doni la confiança per fer aquesta feina. Sempre he dit que he tingut molta sort! Perquè no existeix una plaça específica en arts escèniques i podia haver tingut plaça a qualsevol altre lloc de filòloga i no estaria fent el que més m’agrada!

Crítica realista al sistema! Però t’ha anat bé!
Sí, ara puc dir que gaudeixo més ensenyant a aquests alumnes que no pas a dalt de l’escenari. Hi ha moments que penso: Què estic fent a dalt de l’escenari? Tot plegat és exposar-se i a vegades no estàs del tot convençuda... I, a més, pots crear una opinió del que estàs fent... I això cansa. En canvi, a educació això no passa! Els protagonistes són els alumnes! A més, es treballa la creativitat a classe i els alumnes estan molt motivats i molt sovint t’ho tornen! Encara que no t’ho diguin, ho veus, ho notes! I en alguns casos, he tingut alumnes que els ajuda a relacionar-se, més enllà de si actuen bé o no. Altres em comenten que han descobert un món nou en el teatre i que acaben anant-hi tant com poden.

És que el teatre enganxa!
Doncs sí! Estic disfrutant molt, moltíssim!! I cada vegada tenim més alumnes que hi van, després d’haver sembrat aquesta llavor a classe... més enllà de si segueixen aquest camí, com a mínim ja els has encès l’esperit crític.

I creus que al teu entorn es viu el teatre d’aquella manera idíl·lica que imaginaves en els teus començaments?
Amb els amics en parlem... i Reus és molt especial, tinc la sensació de que sempre són (som) els mateixos... sempre veiem les mateixes cares. Tant a dalt de l’escenari, com entre les butaques.

Però la família i les amistats segur que t’han fet el contrapès... Quina influència hi han tingut en tot plegat?
La família és el crític més implacable, tot i no tenir, potser, la formació teatral que tenim els que ho hem estudiat i treballat, sovint és en qui més confies i n’esperes el seu suport, opinió i companyia.
He d’agrair-li a la meva família que sempre em venen a veure. També als coneguts i amics. Per mi és molt important que els meus amics vinguin a veure una cosa que fa mesos que assajo... i als que venen, els ho agraeixo de tot cor. Però és que, a més de mi, hi ha altres coses precioses que hem vist en escenaris (no tan llunyans)! I, al final, sento que hi ha dies en què el món se separa entre els que hem presenciat aquell espectacle i els que no..., i això em sap greu. Vilaplana té una oferta cultural molt gran... però he anat a petar a una colla amb interessos molt diferents, tot i l’apreci que ens tenim.

Mirem d’anar acabant: Tens algun projecte al calaix, esperant?
Doncs, he gaudit molt dels projectes que m’han sorgit aquests últims dos anys (la creació de l’obra Nomami, la gira de Call me Orlando pels Caixafòrums, el repte d’interpretar tot un monòleg al Fortuny sola per primer cop...), però han estat tant bonics com intensos. Ara mateix no tinc cap projecte i, a més, tinc ganes de descansar d’actuar durant un temps! No és avorriment..., potser estic una mica atabalada, potser estic essent monotemàtica amb mi mateixa!

O potser penses en la direcció i o la creació?
Sí que és cert que als alumnes els intentem inculcar que hi ha més coses que actuar: tenim la producció, l’escenografia..., hi ha moltíssims oficis relacionats o que pengen de les arts escèniques! I la direcció... no ho sé, m’ho qüestiono molt i no m’hi veig. He trobat la feina de la meva vida: La meva professió és ser docent! I seguir formant-me i aprenent. Crec que és interessant seguir fent feinetes professionals, perquè jo estic ensenyant teatre i he de saber de què parlo, però penso més en què puc fer pels meus alumnes que no pas en què puc fer per vendre’m o continuar la meva carrera professional com a actriu. Estic molt en pau de no dedicar-me al cent per cent al teatre, i és molt guai poder arribar fins aquí!
Ei! I després, tornem-hi!