Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
La nostra gent - Entrevistes | Revista 89

Entrevistem al Pep Mateu, ciclista

El Pep somriu, tranquil. Enguany ha estat un bon any per a ell. Aquest juliol va participar en el Gran Premi Miquel Indurain, coneguda com la Indurain, una clàssica ciclista que es disputa als voltants de la ciutat de Lizarra (Navarra). Va quedar primer en la seva categoria i catorzè en la general (60 km). Si ho busqueu, a les classificacions https://www.rockthesport.com/es/evento/laindurain2022/clasificaciones, veureu el seu nom i al costat, el temps que va fer (2:06:12) i Vilaplana!

La veritat és que fa molta il·lusió veure el nom del poble entre diferents noms de ciutats; segur que ell és el ciclista de més edat en aquesta posició i Vilaplana la població més petita. Tenim moltes ganes que ens expliqui com ha arribat a tenir aquest nivell als 64 anys, però, com sempre, cal començar pel començament.

Com et vas iniciar al ciclisme?
Es podria dir que vaig començar quan tenia uns tretze anys, i tampoc feia massa temps que sabia anar en bici. Em recordo molt jovenet, però devia tenir uns 12 anys perquè era quan els pares es feien la casa del costat de la cooperativa. Com si fos ara: el dia de Dijous Sant, a la tarda, abans de la missa, li vaig dir al pare que volia aprendre a anar en bici i em va dir, vinga! Vam anar a la carretera i allí: de l’stop fins a dalt, als malecons de cal Pitxi, amunt i avall fins que en vaig aprendre.

I en vas aprendre de seguida?
Si, sí, tinc dos testimonis: l’Hilari i el Salvador Juanpere, el meu cosí germà, que aquell mateix dia em van engrescar de baixar amb ells a l’Aleixar. Just m’aguantava i vaig anar darrere d’ells, i quan érem passades les Esplanes em van dir, al tanto amb la frenada! Però jo, inexpert, baixava bastant de pressa i quan vaig frenar, vaig saltar avall el marge que estava a la part dreta. Em vaig nafrar! Quan era petit m’espantava molt la sang, i el meu cosí encara em va fer la temor, em va dir: ara pujarà una ambulància! Però no va ser res, unes pelades a les barres i als genolls, a casa i m’hi van posar mercromina, encara me’n recordo: una mercromina lila que hi havia llavors.

Amb quina bicicleta anaves?
A casa hi havia dues bicis; la de la mare i la del tiet Ezequiel. La de la mare era una bicicleta de dona, però la del tiet era de ciclista. Tenien un pinyó a una banda, i a l’altra un pinyó fix. Jo en vaig aprendre amb la de la mare.

És curiós que la teva mare tinguis bicicleta...
És que la mare anava a cosir a Reus, a casa d’una senyora que es deia Pepa Gili, i pujava i baixava amb bicicleta. Lo mateix que el pare que venia a festejar la mare des de Perafort, de vegades venia amb tren fins a Reus i després pujava en bicicleta a Vilaplana o de vegades venia des de Perafort amb bicicleta.

Potser et ve de família...
Potser sí, el meu pare era molt esportista, jugava a handbol a Perafort, i van arribar a ser campions d’Espanya. I a mi sempre em van donar molt de suport, tenien tots els trofeus i les medalles a casa i el papa m’acompanyava a les carreres, que podia ser a les 5 a les 6 del matí, perquè si corries a Saragossa, doncs t’havies d’aixecar molt aviat.

I com va seguir l’afició?
Al Benjamí Prades els reis li havien portat una bicicleta de carreres i teníem la ceba de pujar a la Mussara, per després baixar ben de pressa. Coses de joves. Els dissabtes a la una del migdia, quan sortíem de l’escola, hi pujàvem. Les mares ens preparaven una bossa amb el menjar, i amunt. Jo anava amb la bicicleta del tiet Ezequiel, que tenia un pinyó molt petit, un 17 o 15, amb un plat del davant del 47, que llavors no hi havia marxes. Pujaves fent força a les cames i si no podies, feies un descans.

Com va ser de tenir la primera bicicleta pròpia?
Va ser a partir d’una lesió jugant a futbol, em van fotre una punta de peu a un bessó i me’l van lesionar bé, una lesió muscular d’uns quatre centímetres. El Dr. Fàbregues em va fer un compressiu i em va dir que havia de fer repòs absolut al llit, i jo ja em fregava les mans perquè volia demanar-li al pare una bicicleta. Ell em deia, però si te’n cansaràs en quatre dies. Quan em vaig aixecar del llit com que anava coix, i jo vinga amb la bicicleta, que així em recuperaria millor, el pare me la va comprar: una bicicleta de carretera amb cinc marxes, dos plats i pinyó al darrere. Era una Emporium, de color com entre groc i carabassa.

És molt fort que et recordis tan bé de la teva primera bicicleta
Ostres! És que la volia molt, recordo que me la va comprar als Ciclos Catalunya, i també em va comprar un culotte, però no us penseu que era com els que es porten ara, era molt normal.

Quina edat tenies? Perquè llavors no s’equipaven tan bé els ciclistes.
Potser ja uns quinze, setze anys. És que jo em mirava als corredors professionals i piulava. Jo els deia al pare i al tiet Ezequiel, amb aquesta bici, pujo la Mussara com un rayo. Llavors la roda era de 25, ara són de 25 i 28, per tenir més estabilitat, i per córrer les portàvem de 19, 20 i 22 de gruix. El tiet Ezequiel, que potser tenia uns cinquanta anys, la va voler agafar, però com que ja era tard només va arribar a la font del llop. Va dir, doncs sí que va bé.

Com va ser que et vas fer professional?
Una casualitat. Un camí que pujava la Mussara pel meu compte amb aquell ferro em vaig trobar una penya de corredors, tots peixos grossos del ciclisme. M’hi vaig afegir, ells feien coses de corredors i jo m’esforçava, però no en tenia ni idea. Els hi vaig agradar i quan vam coronar em van felicitar i em van oferir entrar al seu club: L’Agrupació Ciclistes Veterans de Reus. Allí vaig trobar l’oli. Eren gent gran que havien estat professionals, havien participat en la volta de Catalunya, a la volta d’Espanya, havien estat campions: l’Albert Català, que tenia la botiga al carrer del vent, i jo ja sempre li vaig comprar les bicicletes, em feia de mecànic, de massatgista... i no em volia cobrar res; el iaio Ferran que li dèiem nosaltres, Ferran Tortajada, que és el pare del comentarista de les voltes ciclistes de Tarragona; el Pascualet; el Mauri de les Borges que venia del món de la boxa, que feia una mica de preparador físic, i el Sr. Prior que era el president de l’Agrupació.

Eren tots veterans?
No, també hi havia gent jove: el fill del Català; el Jaume Montesinos; l’Ibáñez que va córrer amb el Jordi Mariner (va participar en dues olimpíades); el Marcos que ara té una botiga de bicicletes a Valls, i el Guillermo Blasco que era l’espriter i que estava a la selecció espanyola de ciclisme, tant en pista com en carretera. En aquella època el nostre espònsor era el Rabassa Derby. Després ho van ser els Vivers Alcalà, els Calzados Katia...

De fet, el Rabassa Derby va tenir un equip professional, no?
Tenia el de Mollet del Vallès, però també ens tenia a nosaltres, i van passar alguns corredors del Mollet al nostre club; va ser precisament llavors que varen començar les tonteries amb el dopatge. Van enganyar dos corredors i és clar, van quedar bruts i també l’espònsor va quedar esquitxat. No diré els noms, però n’hi havia un de beneit que, pel seu compte, s’injectava aigua amb sucre! En una carrera se li va posar el braç com una mole, ell es va plegar, va entrar en coma i es va morir.

De quina època estàs parlant, perquè sembla que aquest dopatge era una mica rudimentari?
Ja eren els anys 80. En aquell temps, els arbitres i les organitzacions passaven una mica del dopatge, però molts corredors es dopaven: els veies que anaven com a llamps cara amunt, amb bromera a la boca i els ulls que els hi sortien de la testa. A mi em festejava un club de Reus, perquè jo anava molt bé, però em vaig espantar quan un del club, en una caiguda, es va trencar de fèmur i, a causa del dopatge, va seguir corrent. En sec es va plegar, l’ambulància el va prendre, però quan el van portar al quiròfan ja va entrar mort. Semblaven molt matxos, amb la bromera a la boca, jo mai de la vida, jo no...

Perquè si tu haguessis entrat en aquest club, t’hauries hagut de dopar?
Sí, i tant. Mai vaig voler dopar-me, preferia perdre carreres i no embrutar-me, no fer-me mal. Ara tinc 64 anys, corro en bicicleta i soc una persona sana. A l’esport no s’ha de buscar guanyar sinó superar-se a un mateix. Avui vas a 200 per hora i demà et fots una garrotada. Jo del que estic content és d’haver fet tan bons companys, i sí que en acabar de la temporada ho podíem celebrar, ens podíem passar amb l’alcohol un dia, això ho hem fet tots, però sense fer bestieses.

Però, perdona, com anava això del dopatge, qui et dopava?
Els metges potser no perquè es jugaven la carrera, eren els preparadors físics o els massatgistes il·luminats que sabien coses, tenien contactes. Ara bé, de metges també n’hi ha d’il·luminats; mireu si n’han passat de coses: l’Eufemio, l’ONCE, els italians. En l’atletisme, el ciclisme, el futbol...

Potser aquest és el teu secret per estar tan en forma ara, no t’has dopat mai i tampoc has deixat mai la bicicleta.
La bicicleta no l’he deixada mai, sempre n’he fet més o menys, mirant de combinar-la amb la feina. I en alguna època era complicat: m’aixecava a les 6 del matí, entrenava, i després me n’anava a treballar i si el descans del dinar era de 3 hores, dues les dedicava a la bicicleta, i a la nit feia rodillos a casa o anava a Constantí al polígon. Vaig deixar la competició als 27 anys, havia corregut la volta a Tarragona, però el Joan Moreno em va oferir una feina que em va interessar: anàvem en helicòpter, una quadrilla, 4 de Vilaplana i 4 de Bot. Però no cal competir, ara ens trobem els veterans a les proves de gran fondo i sabem quina és la nostra mida, ara és quan més disfruto. Enguany mateix a l’Indurain vaig agafar la més curta, la de 60 kilometres.

Serà la 60, però la Indurain és de les curses més prestigioses d’Espanya, també de les més complicades.
És un veritable trencacames. Avera, jo conec moltes pistes, he corregut per quasi tota Espanya i també a França i Itàlia, doncs us puc dir que el terreny de Navarra és dels pitjors, molt poc pla; a Galícia o al País Basc hi ha pistes amb molt de desnivell, però sempre hi ha punts on et pots recuperar. A la Indurain, no. Ara bé, és una satisfacció pedalar al costat de ciclistes com el Miquel Indurain, i després parlar-hi. A més, en aquestes curses ens cuiden molt, agafo hotels que són veritables balnearis, hi ha molt bon ambient, no només pels ciclistes, sinó també per la família. Quan podem m’acompanya la Mari i el Blai, i ells poden anar a l’spa i relacionar-se amb les dones i els fills d’altres corredors.

Però també hi ha dones que corren!
Si i cada vegada més, penseu que a l’equip on vaig estar hi havia una noia, la Montse. Llavors només eren dues, ella i la Núria Florencio que estava a la selecció espanyola. Ara n’hi ha moltes i són ben bones. Nosaltres som molt bons companys amb les ciclistes, quan estem a la línia de sortida elles van davant per la foto i les aplaudim. Mireu, ahir mateix em vaig apuntar a una prova de gran fondo que tindrà lloca a Tortosa per la investigació del càncer de mama que es porta a terme des de l’hospital de la Verge de la Cinta. I si veig una ciclista parada a la carretera, m’aturo i li pregunto si necessita alguna cosa.

Pep, això ho fas amb tothom
Teniu raó. Ho fem tots i jo soc company, company amb els altres. Ho vaig aprendre amb la gent gran amb qui vaig començar que, a més, valoraven l’educació i l’ètica. Mai de la vida vam llençar un embolcall; a vera, una pell de plàtan, doncs la llances, ja que és orgànica, però un paper, mai de la vida. Ha vingut gent de fora, ha tingut una averia i jo, com que tinc de taller, li arreglo la punxada, i si necessita una càmera, l'hi dono. I també he fet amics; l’any passat vaig veure un ciclista que marxava del Casal quan començava a ploure. La bici és molt perillosa en pluja, perds el domini i el vent et pot tombar. A més, era un home de més de 80 anys. Li vaig dir que de cap manera, que ja l’acompanyava jo en cotxe. Li vaig baixar roba seca i vaig carregar la bici a la baca, i au, cap al Vendrell! Després va venir un dia a casa amb la seva filla a portar-me un regal. Havia estat corredor professional.

I amb els del poble, tens la mateixa relació?
Als d’aquí, també els ajudo si fa falta. Però ja no participo en les sortides. A Vilaplana tot és com la cervesa, una fogonada. Hi ha gent que fa bici, s’organitza la sortida nocturna, jo també hi he anat, però si portes canalla has d’anar a passar-ho bé, no a fer competició i no m’hi sento a gust. Crec que s’ha de diferenciar molt la competició de l’esport festiu. Per exemple, a la Crono de la Festa Major aquí fan pòdium i això és del món de la competició. Els nens són massa petits i alguns ploraven. Quan es comença ha de ser un joc.

Però en una carrera hi ha qui guanya i qui perd, no?
És clar, però no cal que ho marquin, no cal el pòdium. Per això porto el nen a una escola de ciclisme de Mont-roig que porta 50 anys en marxa. Els ensenyen principis, a no fer caure als altres: primer el domini de la bicicleta, a la pista o les àrees, on fan bici de muntanya, equilibri, cons, gimcanes... està federat a la categoria de promeses.

Vas incentivar l’afició del Blai per la bicicleta?
Jo no el vaig xinxar gens, si només té 4 anyets, però de veure’m a mi a les carreres i les medalles que em posen, deia: “Jo vull ser com el papa, vull ser un campió”. Estic content que hagi triat el ciclisme, de vegades en el futbol se senten unes paraules que a mi em posen la pell de gallina, i jo vull donar una bona educació al nen.

Estàs estarrufat, se’t nota. El Blai ho deu fer molt bé
Va anant fent, però li agrada. Això és el més important. Ara bé, l’altre dia, als campionats provincials els nens van fer meta i contrameta, i li va guanyar mitja volta a l’altre nen. El que porta el velòdrom, el Quique, que és molt amic em deia: la mare que el va parir al Blai, té un nervi, té un agarre. La veritat és que es comporta com un ciclista, pot caure, però ni plora ni res. Com si fos un professional. Això sí, sempre amb casc, se’l posa ell mateix, i ara vol una cinta. M’agrada molt sortir en bici amb la dona i el nen, baixem els tres fins al pi del Fernando i el Blai la fa tota, menys una baixada molt fotuda, plena de pinassa, però jo al costat. En això sí que és xulo, li diu a la Mari: “Mama, te vaig a ganar”.

La teva dona també és aficionada a la bicicleta?
La Mari no havia tocat mai la bicicleta, però ara té una bicicleta de muntanya per poder anar pels camins del terme. Hem fet vies verdes, anem una colla i ens ho passem molt bé. És que tinc una bona colla, no d’aquest que sempre competeixen i volen humiliar els altres.

Fas moltes competicions a l’any?
Enguany vaig competir a la de Platja d’Aro, on corria gent molt bona, i vaig fer el 38 d’uns 3.000. Havia de fer la Quebrantahuesos, que ja he fet unes quantes vegades, però es va ajornar. A la de València vaig quedar tercer, però no em vaig poder quedar ni a la paella, perquè l’endemà corria a la Polar de Reus.

No estaves asclat després d'haver corregut a València?
Doncs la veritat és que no, em recupero aviat. A la Polar vaig sortir al darrere perquè vaig arribar tard, però vaig fer un bon temps; des del Tecnopark a Vilaplana, 23 minuts. Se n’havien escapat 4 i a la Mussara els vaig avançar. Sabeu què? Jo sempre estic bé, a les carreres mai vaig amb la llengua fora i després quan acabo, estic perfecte.

Com t’ho fas?
Et prepares; tres hores abans de la competició menges arròs blanc i pollastre esmicolat i uns cereals amb fruites del bosc i fruits secs amb dàtils, panses... Un bon suc de taronja. Quan surts lo important és la hidratació, aigua amb sals i a la cursa, aigua sola. I barretes. No pots barrejar les barretes amb l’aigua perquè pots fer una hipoglucèmia, una pájara. Com que vaig monitorat pel Garmin sé quan haig de beure i quan haig de menjar. L’equip mèdic que em porta està sorprès del bé que vaig, tinc un rendiment impressionant.

Qui et porta?
El Dr. Franco que és qui em fa les proves d’esforç; el Marc Bosque, el fisio i el Cesc que és el preparador físic amb els que estic treballant el core i la Clàudia, una nutricionista que em porta els controls de pes i la dieta. Tots estan parats amb mi, per l’edat tindria un llindar de pulsacions/minut de 158, però el meu límit és de 173.

En l’entrenament, fas sèries?
Sí, quan vaig començar, d’intuïció, ja en feia. Fotia un ritme fort i els companys m’animaven. Ara ho fem millor, fem les sèries segons el pes. Estic traient 3,27 kilowatts, 275 kilowatts, que és una barbaritat. Alguns dies he fet 400 kilowatts. Ho tinc tot al mòbil, al Garmin (ens l’ensenya): els ritmes del son, les pulsacions en repòs, les calories, l’estrès, els passos, les estadístiques de rendiment...

Pep, aquí diu que ”según tu forma física, tu edad es de 24 años”. Tens 177 pulsacions en màxim esforç!
He millorat últimament, hem canviat l’alimentació a una empresa catalana que ho fa tot més natural, i he notat molta millora, he baixat 2 minuts en el recorregut que faig sempre per entrenar: primer de Vilaplana a Alforja que va molt bé per trencar la suor, coll d’Alforja, que el pujo en 11 minuts, amb una mitjana de 24 km/hora, Castillejos, port de la Mussara, 36 kilòmetres en total. Faig una cadència de 70 pedalades per minut. Avui es busca més la cadència, el ritme, que la potencia.

Però de vegades fas recorreguts més llargs
Faig el tom de Prades, el de Margalef... surto de Vilaplana, vaig cap a Cornudella, coll d’Albarca, Ulldemolins, serra de la Llena, les Garrigues, arribo a Flix o trenco cap a baix fins a Margalef, Cabacés, i vaig a les Vilelles, al poble del Josep Sabater, el metge d’abans, després Escaladei, Poboleda i el Coll d’Alforja. De vegades, en comptes del Coll d’Alforja, agafo el “mama no ploris” que també li diem el “fill de puta”, una pista que surt a prop de la Venta del Pubill, enfilant cap a la pressa del pantà de Siurana, que arribes a Arbolí, amb una mitjana de pendent d’un 15% en 2 kilòmetres. A la Polar també s’hi passa. Són uns 55 kilòmetres i els faig en 1 hora, 57 minuts, a uns 27,5 km/hora de mitjana.

Quina bicicleta tens ara?
En tinc dues, la de fibra de carbó que és una Willier Triestina, italiana. Les italianes són molt aerodinàmiques i et donen molta solvència en les corbes, en tot. Pesa 7 quilos, té 11 corones, que és un 10 la pinyonera del darrere, i un 30 el pinyó més gros. El plat és de 50 i 34. Als professionals, els mecànics els hi canvien el desenvolupament en cada etapa, però jo tiro amb el compact, que va molt bé per la muntanya. Jugo amb els pinyons del darrere i la cadència. Em trobo amb ciclistes joves que van amb desenvolupaments més alts, i els avanço, perquè tinc tècnica. Jo, la Mussara, en competició, la pujo amb el plat gros i assegut.

La pujada a la Mussara, té la deus saber de memòria!
La pujo en 32 minuts 17 segons a peu coixet, però l’he pujat més ràpid. Se n’ha de saber. La Mussara és un primera; té una zona ràpida al començament, de 2 kilòmetres, després t’has de reservar fins a la font del llop, que és un moment crític, quan la passes, dones gas, et recuperes i a aguantar.

Quina ha estat la teva satisfacció més gran com a ciclista?
Competir amb persones extraordinàries. Pedalar al costat del Perico Delgado, del Miquel Ángel Iglesias, del Miguel Indurain, del Menchof. A mi em van ensenyar a no tenir por dels altres corredors, només de les lesions. M'ho prenc com un repte i llavors ho dono tot, encara que acabi empajarat. Quan arribes a un esforç màxim vas com a cec, se’t posa una cosa grisa davant dels ulls, vas molt forçat, però saps que pots.
Estar colze a colze amb aquestes figures, no té preu.



Isabel Salvat Salvat




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Recerca, Cuina, Portada

Receptes d'estiu: Crema d'albercocs

Crema d'albercocs (aubercocs) o préssecs, per 3 persones Aquesta recepta,...
Recerca, Cuina, Portada

Receptes d'estiu: Cebiche d'escopinyes

Aquesta vegada us porto un parell de receptes d’aquelles que no cal fer gaire cosa,...
Entitats, Escola, Portada

CANT€NIA

De vegades es fa difícil trobar paraules per explicar algunes emocions, i això...
Entitats, Escola, Portada

ELS CAMIONS DE LA BONA BROSSA

ENTREVISTA AL RAMON MARGALEF COORDINADOR DE SECOMSA. Aquest curs els alumnes...
Entitats, Escola, Portada

Camp d'Aprenentage de Flix

El passat dimecres dia 10 de maig, els infants de cicle inicial de l’Aleixar i...
Entitats, Escola, Portada

L€Hort escolar

Aquest curs a l’escola Cingle Roig de Vilaplana ens hem proposat de portar l’hort...
Recerca, Tradicions, Cuina, Portada

Receptes de les àvies de Vilaplana: Pastís de patates i bacallà

Per aquest número de la revista hem recuperat una recepta del llibre...
Història, Portada, Fem memòria

Descendents del Mas de Cal Ferrer

El dia 5 d'agost de 2022, vaig conèixer a la Paquita Ferran Olivé, una...
Història, Història local, Portada

CAL GRAVAT

ALTRES NOMS: També coneguda, com ca la Gravada. SITUACIÓ Cal...
Història, Història local, Portada

CAL FERRER

ALTRES NOMS: A mitjan segle XIX hi ha alguna entrada al Registre que s’hi refereix...
Recerca, Medicina, Portada

Hidratació en la vellesa: la clau d'or per a la salut i el benestar

La hidratació és essencial per mantenir la salut i el benestar. El cos humà...
Història, Història local, Portada

Visites al campanar de Vilaplana (III)

TOCS DE CAMPANA, per Gerard Masip Una inerpretació musical des de...
Història, Història local, Portada

Visites al campanar de Vilaplana (II)

L’ESGLÉSIA El temple, dedicat a l’advocació de la Nativitat de...
Història, Història local, Portada

Visites al campanar de Vilaplana (I)

Introducció L'octubre passat, al número 89 de Lo Pedrís, vam...
La nostra gent, Records, Portada

Lo Pedrís pel món

- La Colla dels vilaplanencs, a Tenerife - La Pilar i el Josep al Palacio de Bolsa, a...
Història, Història local, Portada

PALMIRA JAQUETTI i ISANT (1895 - 1963)

A començament de l'any 2020, el Jaume Salvat Salvat em va parlar de la...
Què passa, Recerca, Activitats, Tradicions, Portada

Taller per aprendre a llatar

Aquesta primavera, a Vilaplana, hem fet els tallers per aprendre a llatar (treballar la pauma...
Opinió, Articles, Portada

Pulsòmetre

Puja El tarannà reivindicatiu del poble. Davant d'una agressió cap al...
Què passa, Notícies, Portada

Sant Isidre 2023: Esmorzar i Processó

Per Sant Isidre, es feia l'Esmorzar de la Cooperativa. Per no perdre la tradició,...
Què passa, Activitats, Notícies, Portada

La Fira de Sant Isidre

La tercera edició de la Fira de Sant Isidre va ser en dissabte, el dia 13 de maig, en...
Què passa, Notícies, Portada

La reacció de la por: ATUREM EL CAMP DE PLAQUES

Fa temps un vellet entranyable que vivia atrinxerat en una vall que volien inundar per a fer...
Història, Història, Portada

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís núm. 91, va sortir el pany de la porta del número 9 del Carrer...
Història, Portada, Fem memòria

A propòsit dels deportats de Vilaplana

Fa unes setmanes vaig publicar a Lo Pedrís un article anomenat "Feixisme mai...
Què passa, Esports, Portada

Sender botànic del Catllaràs

El Catllaràs és un petit massís prepirinenc situat a la comarca del...
Literatura, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules

En aquest número em permetreu que faci una francesilla (1), perquè no em puc...
Què passa, Activitats, Notícies, Portada

Per Sant Jordi, llegim i cantem

La proposta d’aquest darrer Sant Jordi, promoguda des de Lo Pedrís, pretenia...
Recerca, De cinema, Portada

Estrelles fugaces (I)

Fama, fortuna, luxe i tot allò que la majoria dels mortals podem envejar, és el...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevistem a Francesca Mestre Anguera

Francesca Mestre Anguera (54 anys, Infermera)   “Al començament recordo...
Opinió, Editorial, Butlletins, Portada

Lo Pedris 92 (juliol 2023)

Patrimoni   Paradoxalment, ara que tot és tan líquid i se'ns fon a...
Opinió, Articles

Pulsòmetre 91

Puja 1- El Grup de Jóvens: Un any més han promogut una Cavalcada de Reis...