La nostra gent - Entrevistes | Revista 93

Entrevistem a Miquel Romans, director de cine. En lluita per la memòria històrica

Vam conèixer el Miquel Romans a la presentació d’Un cel de plom, al cine de les Gavarres de Tarragona. Aquell mateix dia, després del col·loqui amb el públic que omplia la sala i on hi havia força gent de Vilaplana, vam tenir clar que havíem d'entrevistar-lo per a Lo Pedrís.

Avui és un matí calorós d’agost, més apropiat per un vermut en un refugi fresquet de la muntanya que per una entrevista al pati de Cal Sastre. Però només obrir la porta el Miquel ja ens ofereix una rialla.

-Tot això em preguntareu? - diu, quan veu els papers. I torna a riure.

Pels qui encara no saben de tu, què hi fem aquí, a Vilaplana, entrevistant-te? Quin és el vincle que hi tens?
Doncs mira, vaig conèixer a la Paula Juanpere (filla d’en Salvador) el juny del 2004, a la Universitat. Aquell mateix any ja vaig venir a Festa Major a conèixer la família i des de llavors venim aquí de tant en tant.

Hem de donar-li les gràcies al Salvador perquè ens va fer d’enllaç per poder tenir-te avui aquí, interrogant-te. I si ens ho permets, comencem a tafanejar. Des del punt de vista professional, d’on vens?
Molta gent em diu que aquest primer llargmetratge uneix les meves dues línies professionals, Audiovisuals i Història. Primer vaig fer Cinema, però els pares insistien amb una carrera universitària i vaig estudiar Història. Sempre m’ha interessat la vinculació entre aquestes dues disciplines, de fet abans ja havia fet un documental sobre els últims catalans que havien passat pel camp de Mauthausen (Mauthausen 2030).

Quines altres coses has fet? Tens algun curtmetratge?
El món de l’Audiovisual et permet tirar endavant fent publicitat, vídeos per empreses, etc. i, per tant, he treballat força en aquest camp. També he fet tres curts i, tot i que el format del curt no arriba a considerar-se professional, és cert que et permet aprendre i adquirir experiència per poder enfrontar-te a una peli com aquesta, que per ser el primer llargmetratge era un repte majúscul.

Un cel de plom tracta sobre una part de la vida de la Neus Català, activista antifeixista, lluitadora contra el franquisme, supervivent de camps de concentració, icona exemplar de la lluita contra l’oblit. Com comença l’interès per fer-ne una pel·lícula?
Us explicaré la història. La meva filla Agnès va néixer el 14 d’abril del 2019. El dia abans, mentre érem a l’hospital, la meva mare va comentar que havia mort la Neus Català. Uns dies després, ja a casa, em va portar el llibre Un cel de plom. He de dir que me’l vaig llegir en dos dies i vaig pensar: Això és una pel·lícula.

En realitat donaria per una sèrie.
Sí, sí, efectivament, de dotze capítols. De fet, a l’inici ja es va plantejar la possibilitat d’una peli completa, però era un projecte massa ambiciós i jo tenia molt clar que volia fer la part que girava entorn de la fotografia que la Neus es va voler fer amb el vestit de ratlles de presonera, per no oblidar.

I a partir d’aquí? Contactes amb l’autora del llibre, la Carme Martí? Amb els fills de la Neus?
En una setmana em vaig posar en contacte amb l’editorial per aconseguir els drets, però vaig haver d’esperar un temps perquè la mort de la Neus era molt recent i calia encara gestionar aquest tema amb la família. Després vaig parlar amb la Carme i finalment li presento el projecte a la Margarita, filla de la Neus, aprofitant que als estius venia a Els Guiamets. Va agradar-li i comencem a escriure el guió amb la Lydia Zimmermann, però al cap de tres mesos ens enganxa la pandèmia, amb tota la incertesa de no saber com ho tiraríem endavant.

Ningú els hi havia proposat res semblant anteriorment?
Sembla que a l’editorial els havia arribat alguna cosa que la família no havia acceptat, però realment sorprèn que no s’hagin fet massa coses per destacar una vida tan potent com la de la Neus Català. El període de temps que relata el llibre és extraordinari, però és que després aquesta dona va continuar lluitant per la memòria, fins al final. Arrel d’aquesta peli molta gent em comenta que és incomprensible que no s’hagi fet més sobre una figura tan destacada. Què hi ha? Una entrevista de la Montserrat Roig, la biografia de l’Elisenda Belenguer, un programa d’El Convidat de l’Albert Om, una Creu de Sant Jordi... Però la major part del reconeixement és gairebé dels darrers deu anys.

On es va rodar? Quines són les localitzacions?
La història transcorre a França, Alemanya i l’antiga Txecoslovàquia, però està tota rodada a Catalunya i Aragó. La Neus va estar al camp de concentració de Ravensbrück i després la van traslladar a Holleischen, un camp de treball on s’elaboraven armes, que en realitat era una granja adaptada i convertida en presó.

Havíem de reproduir aquests espais. Vam trobar una granja d’animals a Terrassa i la fàbrica on treballen fent bales per les armes és en realitat una fàbrica abandonada de mantes dels anys seixanta a Terol, que tenia una estètica perfecta pel que necessitàvem. Ens calia també un bosc de tipus continental, nevat i el vam trobar a Bronchales, que li diuen la Suïssa aragonesa. La part de França la vam rodar a una masia del Maresme i també a la Garrotxa vam poder reproduir el paisatge de la Dordonya francesa. Tot és una qüestió de recursos...

Quin ha estat el teu objectiu en aquesta peli? Què volies ressaltar de la història de la Neus Català? Què t’agradaria que en quedés?
Jo del que volia parlar a la peli era de la memòria històrica i de la lluita contra l’oblit. La foto que es fa la Neus amb el vestit de presonera a l’octubre del 45, sis mesos després de ser alliberada, és un acte simbòlic de memòria històrica brutal. Ella no vol esborrar el que ha passat. Ella vol mantenir-ho en el record. I la pel·lícula gira entorn d’això.

A les projeccions i als col·loquis que fem trobem un públic molt sensibilitzat, que és el que omple les sales, però a mi m’agradaria que pogués arribar al jovent. N’hi ha molts que desconeixen l’existència de personatges com la Neus, que no són només un referent de supervivència sinó de consciència social i política.

Extraordinari el paper que fa la Nausicaa Bonnín, capaç d’interpretar perfectament l’esperit combatiu de la Neus però també la sororitat i la tendresa entre les deportades.
Per mi, la Nausicaa està espectacular. El moment més bonic de tot aquest procés va ser quan els fills de la Neus van veure la pel·lícula. Em van dir que abans d’estrenar-la a sales els agradaria veure-la. Van venir des de París i estaven òbviament expectants. Quan va acabar la projecció la filla, la Margarita, em va dir: “He vist a la Nausicaa i he vist a la meva mare”. I això és el millor. Crec que la Nausicaa ha sabut combinar molt bé el caràcter fort i la tendresa. Ella mai havia representat un personatge real i realment va ser un treball intens el que va fer. No tothom acceptaria un paper com aquest.

Jo al principi estava una mica obsessionat amb què no s’assemblava físicament. La Nausicaa té els ulls blaus, però en realitat tampoc és important perquè no se sap cóm era la Neus de jove, l’hem vist sobretot de gran o en la foto icònica en blanc i negre.
A la peli es barregen diferents llengües en les converses, sobretot entre les deportades. És un detall força atrevit.

Doncs mira, aquesta va ser la meva gran batalla. Ningú hi creia i vaig haver de lluitar molt. La gent entenia que els alemanys o les franceses parlessin el seu idioma, per no caure en allò que fa el cinema americà en que tothom parla en anglès. Però el que costava molt era, per exemple, que entre les actrius una parlés en francès i l’altra li respongués en català. Però jo crec que la realitat devia ser així, les deportades barrejaven llengües, s’entenien com podien. Estic content perquè finalment ha funcionat, ha agradat molt i per mi és una de les coses boniques de la peli.

I de la banda sonora, què ens en dius?
La música és del Joan Pons, compositor d’El Petit de Cal Eril, un grup català que m’agrada molt. A banda ell és dissenyador i enginyer de so i em va fer una proposta, tenint en compte la temàtica, d’una música sense instruments, molt neta, només amb veus. I com idea em va agradar. Les veus són d’un duet, les Tarta Relena. Ell introduïa les veus a l’ordinador i les convertia en un so, que en realitat és una veu distorsionada. La música ha tingut molt bones crítiques.

També sobre la música hi ha una cosa curiosa. Jo volia fer servir una cançó antibèl·lica de l’any 45, Què se n’ha fet d’aquelles flors?, que més tard Bob Dylan l’havia cantat contra la guerra del Vietnam. També l’havia cantat la Marlene Dietrich en francès i aquí el Xesco Boix. Jo volia aquesta cançó pel final, però era massa costós aconseguir-ne els drets, que eren del Pete Seeger. Llavors vam fer un cover, que és una cançó inspirada en una altra, es diu Le rire des enfants. La banda sonora de la pel·lícula es pot trobar a Spotify, on hi ha una selecció de vuit cançons.

Explica’ns quin recorregut ha fet la pel·lícula fins ara.
Es va estrenar el 22 d’abril a la Secció Oficial Competició del BCN Film Festival. Després, el 28 d’abril als cinemes, i ha estat sis setmanes a sales. Nosaltres pensàvem que serien tres setmanes i per tant estem molt contents. De fet és molt difícil que una pel·lícula com aquesta aguanti més temps perquè cada divendres s’estrenen pelis i la competència és gran. S’han fet molts passis especials i ara anem a Amposta, a la Mostra FRONT (Mostra Internacional de Cinema de Conflicte i Pau). Hem estat també al FICCAT (Festival Internacional de Cinema Català) a Roda de Berà i al Festival de Cinema d’Ager.

Acabem de guanyar el Premi a Millor Film en Català del Festival de Cinema de la Cerdanya. Al setembre s’estrena a un Festival a Polònia, i comencem així el circuit internacional que esperem que tingui també bon recorregut. A finals d’any es passarà al cicle Gaudí, que fa programacions per tot Catalunya.

I ara que aquesta pel·lícula ja està en marxa de ben segur deus tenir alguna cosa entre mans. Quins són els nous projectes?
Estem preparant una pel·lícula també històrica, situada al 1905 a Catalunya. No és sobre cap personatge real, és ficció, en ple Modernisme, una època interessant, però també difícil. Esperem poder començar a rodar cap al 2025. Fer una peli, són mínim 4 anys. A veure si tot va bé i podem estrenar-la aviat.

Acabem l’entrevista amb el Miquel felicitant-lo pel seu primer llargmetratge, agraint-li la bona estona que hem passat en la conversa i desitjant-li molta sort en els premis cinematogràfics de l’any.
Des de Lo Pedrís estarem atents al recorregut que pugui fer encara la pel·lícula, a la seva propera projecció a Vilaplana i també, en el futur, a l’estrena del nou projecte que té entre mans.

Actualment ja es pot veure Un cel de plom a Movistar plus, Filmin, Rakuten TV, Amazon Prime, Apple TV i Orange TV. El 2 de febrer s’estrena a TV3.