Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
La nostra gent - Entrevistes | Revista 94

Entrevistem a Daniel Giraldo i Andrea Klinkert, pastors

Hem quedat amb el Dani Giraldo i l’Andrea Klinkert per tal que ens expliquin com va ser fer el Camí ramader de Marina, una transhumància que va creuar tot Catalunya. Al número 88 del Pedrís ja s’havia parlat d’ells, a més d’una manera molt encertada, ja que l’article “Una família ramadera manté la transhumància al Montsant” posa el focus en la família, no sols en el pastor; i és en família com ens reben, un diumenge al matí esmorzant xurros a casa seva, amb les nenes: l’Eçkwe i la Yu’a. El que havia de ser una entrevista es converteix en una conversa de tres hores, que agafa l’hora de munyir les cabres, però el Dani ens tranquil·litza: no patiu, això s’ha de fer bé, perquè és pel poble.

I quan el Dani diu poble, es refereix clarament a Vilaplana. Els lligams de la família Giraldo amb Vilaplana queden clars des de l’inici de la conversa. Viuen a tocar del Mas d’en Cama, ens parla de persones del poble, del Moustaki... i l’Eçkwe i la Yu’a van a l’escola del nostre poble.



Tenim entès que vau començar de pastors a Colòmbia. Com vau fer cap aquí?
Ens tirava Vilaplana, coneixíem al Gessamí Sardà i fins i tot ens havíem mirat els galliners del carrer Jaume I per muntar una cooperativa d’habitatge. El capellà, el Manel Fuentes, ens deixava la sala parroquial per fer reunions. El punt de trobada era sempre Vilaplana. A Vilaplana ens van acollir sempre bé, i ens vam assabentar del moviment que hi havia hagut, els concerts... Estem parlant de fa 13, 14 anys; abans d’establir-nos aquí vam passar per diferents llocs i diferents projectes.

A Colòmbia ja tenia cabres, però vam venir a Tarragona, on vivia la meva mare, per aprendre a pasturar amb gossos. Jo treballava de cuiner els caps de setmana i l’Andrea feia un màster, i me n’anava entre setmana a intentar ajudar als pastors per aprendre’n, però cap d’ells volia.

Com és que els pastors refusaven la teva ajuda? Era un bon negoci per ells.
És el que pensem nosaltres, tant de bo algú ens vingués a ajudar. Però mireu, cap pastor va voler-ho i això que em vaig moure, vaig visitar pastors des de Colldejou fins al Vendrell. Hi havia com una desconfiança. Per sort, en una reunió de la Cooperativa Integral Catalana, un basc ens va dir que a Granada trobaríem a qui necessitàvem: el Rafa, un pastor anarquista que feia formatge. Vam agafar les bicis. Hi vam anar per dos dies i ens hi vam quedar quasi un any.
Era un moment important perquè molts pastors no sabien què fer amb la llet, i necessitaven aprendre a fer formatge. Vam poder veure com es començava de zero, i nosaltres vam aprendre molt amb el pastor, que tenia una manera d’ensenyar fantàstica: et deixava fer, deixava que t’equivoquessis i després et corregia. El més fort era que sense haver-te vist, tastant o mirant o olorant, sabia on t’havies equivocat.

Ara que hem fet el camí de transhumància, hem vist que ningú sap realment com es fa el formatge de cada lloc, només saben el que diu l’administració i s’està perdent tota una cultura.

Abans d’anar a Granada estàveu ja implicats en projectes d’autosuficiència?
Quan vam arribar a Tarragona, vam mirar els grups de consum que hi havia: la Xarxeta, la Gent del Camp, però vam acabar bastant cremats, perquè eren propostes urbanes i anava canviant la gent, quan algú repetia era perquè estava a l’atur. Podíem dir que eren revolucions patrocinades per l’INEM. Aquests moviments no funcionen, perquè la gent es cansa aviat i torna a la vida d’abans.

Vam contactar amb un centre social, una casa ocupada. Llavors vam conèixer uns nois que vivien a Duesaigües i volien fer un hort. Jo ja tenia experiència, ja que soc Agrònom, he estudiat Economia Solidària. Vam començar a fer cistelles ecològiques, però la gent treballava molt lent, eren nois de ciutat, tardaven molt, per exemple, en calçar calçots que és una feina ben fàcil. A Duesaigües vam estar-hi quasi dos anys, el projecte funcionava, però pensàvem que necessitàvem més gent amb més empenta, i llavors vam anar a Granada i ja vam tornar amb la idea molt clara de tenir un ramat. Però ells no volien, no volien ni tenir gallines, massa feina...

I vau haver de buscar un altre lloc.
Buscàvem llocs. Posàvem cartells. I vam caure aquí. Havíem posat un cartell al mas de sota, al Manou, i els propietaris ens van trucar, que també volien fer horta ecològica i tenir ramat. Ells es volien reformar el Manou, i ja els hi agradava que hi fóssim nosaltres com a masovers. Pensaments del 2009, perquè quan va arribar la crisi, van posar-ho en venda. Devia ser el 2012, ja teníem l’Eçkwe, un projecte que estava funcionant molt bé, i era una ruïna moure’ns.
Per sort, un amic que ens venia a visitar, el Xavi, el va poder comprar i vam arribar a un acord; els propietaris es van quedar el mas i nosaltres la terra, unes 30 hectàrees.

Com us vau organitzar internament?
Ens vam constituir com associació, el Cingle Vermell, una autarquia de 9 persones fixes. Funcionàvem per assemblea. La idea era viure del que produíem aquí i recuperar oficis antics. Vam estar treballant 5 anys junts, fèiem carbó, pa, verdura, magdalenes, galetes, formatge, iogurts. Vam créixer molt, però quasi tots eren neorurals, fets a la ciutat. De les 9 persones, 7 tenien carrera, el noi que portava la verdura era alemany i guanyava més amb dues hores de classe d’alemany que pencant tota la setmana. Era un projecte social, tots recorden el bé que es menjava aquí, sempre hi havia bona teca, però les butxaques buides. En una societat de la comoditat, per què treballar tant aquí si amb un sou em puc comprar la verdura?

Llavors comencem a buscar fer transhumància. A més dels problemes interns hi havia poca pastura i poca aigua. I ens va sortir: un alemany ens va proposar ajudar a un noi que volia fer un projecte de ramaderia, a Flix. Els hi vaig dissenyar les granges, els corrals. Els hi vam ensenyar a portar les cabres, a fer formatge. Vam sortir cap a Flix el març del 2020 i la ruta va ser de 8 dies. Ens hi vam quedar 10 mesos, perquè ens va agafar el confinament. I va ser fantàstic, molt emocionant.

Es tractava d’una ruta de transhumància ja establerta?
De cap manera, no sabíem per on anar; la ruta ens la vam haver de muntar nosaltres. Primer vam trucar als ajuntaments i ningú en sabia res; ens vam posar en contacte amb el Grup de Treball de Transhumància i Camins Ramaders coordinat per la Universitat de Lleida i ens van contactar amb el Joan Rovira, que tot just es jubilava, el 6 de gener. Ens va dir: «És més fàcil que aneu al Pirineu que a Flix, ja fa cent anys que ningú fa aquesta ruta».

Llavors, en aquesta zona també es feia transhumància tradicionalment?
A tot arreu se’n feia, però és clar, depenia de la mida del ramat. Si tenies 60-70 caps, podies mantenir-les estabulades al corral; es feien les garbes del pollancre, dels freixes, en aquesta època se’ls donaven les fulles de les oliveres... Però els que tenien un ramat gran havien de sortir i potser la gent ja no se’n recorda, però els xaiets i les segalles les enviaven amb el ramat gran.

I quan vàreu tornar de Flix, què us vau trobar?
Quan vam ser fora les cinc persones que quedaven no s’acabaven d’entendre entre elles. Llavors es van reformar els estatuts del Cingle Vermell, i nosaltres vam reforçar l’associació Manou.

Qui conforma l’associació Manou?
Nosaltres i les cabres, amb els pares i d’altres parents. És una empresa familiar. Figura que aquí, a diferència d’altres països, no existeix. Aquí no hi ha forma de constituir-se com a empresa familiar, com a Famiempresa. Ara els pares viuen al Mas d’en Cama.

Com us moveu amb les nenes? I per fer el formatge?
Anem a peu, i acampem. Fem vida de pagès, ens despertem a punta de dia i de seguida fem el formatge. Portem rucs per carregar les olles, la bombona de butà, tota la intendència. Però mira, al Clot del Cirer, al Montsant, hi vam estar tres dies, i d’allí a Margalef hi ha un passador per on els rucs no passaven, i ho vam haver de portar tot al coll, sort que sempre hi ha algú que ens ajuda. Fem un formatge que li diem de transhumància, d’estovalles, de tovallons.

De diners en portem pocs, els formatges fan de divisa. Fem intercanvi, formatge per fruita, per embotits... una cosa d’abans que no s’ha perdut, si és possible torna la possibilitat. Hi ha un vincle emocional molt gran. La gent se’n recordava de les cabres, les dones esperant que acabessin de munyir, i ens deien: «què us fa falta?» I de vegades intercanviàvem aigua per llet, perquè en feia falta per les cabres.

I després d’aquesta primera transhumància, n’heu fet moltes més?
Moltíssimes, no hem repetit mai cap camí. Vam estar dos mesos a Margalef, i vam fer nexes amb el parc natural del Montsant. Ens podem quedar cada any a una cova gegant, que ens l’han donat en cessió, ja l’hem adaptat. Allí hi ha el riu al costat. Però ara està sec.
També estem en contacte amb la societat Amics de Puigcerver, i ens quedem uns dies a l’ermita, així els hi netegem el bosc. Sempre s’ha de buscar pastura, el Priorat ja l’hem fet tot, i el Pirineu és una gran opció.

I d’aquí surt fer el Camí de Marina?
Tot va començar a l’Hospitalet de l’Infant on hi havia un Centre d’estudis que volia recuperar un camí ramader de 4 km. Però per a fer-los, nosaltres, que llavors estàvem a Margalef amb les cabres, n’havíem de fer 96 i volien que ho féssim amb un camió. Al final ho vam fer per terra durant 5 dies i en aquest trajecte va venir una noia encarregada del Camí de Marina. I ens va fer la proposta.

Va ser molt complicat preparar-lo?
Vam estar tot un any demanant permisos. Sort que teníem un equip: la noia que ens va fer la proposta s’encarregava de tots els papers i el Joan Rovira del traçat de l’itinerari i les parades. Després vam anar a vendre la moto als ajuntaments. I a França va ser molt més complicat. Encara que tinguéssim com interlocutor l’Ajuntament d'Angostrina, que estava dins de l’associació, després vam tenir molts problemes de permisos per a poder entrar les cabres.

Eren molts ajuntaments?
N’hi havia 28, però se n’han afegit més i segurament el 2024 seran 36. Un ajuntament s’hi afegeix perquè el camí passa pel seu terme. L’avantatge per l’ajuntament és que ja hi ha un grup que li diu quin patrimoni té al seu territori i que s’encarrega de buscar tota la informació sobre, per exemple, un pont medieval que es pugui travessar. Qui té aquesta informació? Doncs el Camí de Marina.

La proposta que fem als ajuntaments és: jo passo amb el bestiar, he de munyir al matí, i dormirem aquí. Si em doneu un lloc per dormir, millor. Proposem activitats: fer formatge, munyir, xerrades... Amb un preu depenent de les activitats que fem. I d’aquesta manera es busquen uns recursos per a poder pagar el desplaçament.

Què és, exactament, el Camí de Marina?
El Camí de Marina neix a Poblet i Santes Creus. Són els monjos que l’any 1050 tracen el camí i el rei els concedeix que sigui públic. Eren propietaris de Les Bulloses i la Serra Madres, a l’actual Cerdanya francesa. Portaven els ramats fins a l’alta muntanya pel Camí de Marina. Després, amb la desamortització, van perdre la terra, però seguia havent-hi pastors que ja no anaven a Poblet, sinó a mar i, per això, el camí acaba a Cunit. Hi havia com a tres branques del camí, la que acaba a Cunit, la que va pel Llobregat i la que va fins a l’Empordà. I totes tres es trobaven al Lluçanès, que es transforma en una terra intermèdia de transhumància.

On el vau començar?
Vam pujar les cabres amb camió fins a la Cerdanya. Vam estar una setmana allí, a Queixans i Llívia pasturant i aclimatant el bestiar. Quan vam pujar, aquí estàvem a 38 graus, en plena onada de calor, i a la Cerdanya estàvem a 8 graus i plovent. Vam trobar un paisatge completament diferent, era com si pasturessin en un camp de golf!

Després vam anar una setmana a Les Bulloses, que era on comença el Camí de Marina. I ens en va passar una de grossa!

El dia que havíem de començar a baixar, s’escapen les cabres i se’n van al Carlit, perquè hi havia un grup de nens que anava d’excursió, i van començar a donar pa a les cabres i elles van seguir-los. Les vam haver d’anar a buscar al cim del Carlit. Tots el que havien vingut per fer la primera etapa del camí fins a Angostrina van haver de marxar sense les cabres mentre nosaltres érem a buscar-les. Vam haver de pujar a cavall i llavors vam buscar un camioner que ens les portés a Llívia. Vam arribar a les 11 de la nit i encara faltava munyir-les i fer el formatge!

Ara entenem la foto de les cabres enfilades al cim del Carlit!
De Llívia passem a Queixans una altra vegada, després anem al Pla d’Anyella, al peu de La Molina, que és un lloc de transhumància emblemàtic, que al seu moment va arribar a tenir 12.000 ovelles. Aquest any hi havia 400 vaques, uns 300 cavalls i 2.500 ovelles.

Al Pla d’Anyella, a la barraca dels pastors, ens vam aturar per fer formatge i d’allí vam anar cap a Castellar de N’Hug. A Alpens deixem el Prepirineu, anem baixant i entrem a la comarca del Lluçanès que està molt habituada a la transhumància. Fins i tot els nens volien anar amb nosaltres a caminar amb el bestiar, volien munyir les cabres. En altres llocs, en canvi, els nens sortien de l’escola a veure’ns passar i aplaudien perquè no estaven familiaritzats amb un ramat. A Santa Eulàlia vam estar a la inauguració del Centre d’Estudis i de Recursos de la Transhumància.

En aquella zona hi ha uns espais que es diuen returades que eren els llocs on podien dormir els pastors, donats per cadastre. Molts d’aquests llocs estan perduts, però nosaltres vam fer nit a un lloc d’aquests.

Arribem a Avinyó i allí ja canvia el paisatge. Un altre paisatge, una altra gent; sobretot haver de travessar autovies, la via del tren, i llavors comences a veure que el progrés no ha estat sensible amb una realitat que tens tres vegades al dia a la taula. Tres vegades al dia et recordes del pagès i del ramader, en canvi, del metge i de l’advocat te’n recordes només quan els necessites, i no pot ser que el progrés es mengi un patrimoni que és el camí ramader.

A l’escola d’Avinyó treballen la transhumància i els alumnes tenen un passaport i cada any fan un tram del camí ramader des d’Avinyó fins a Les Bulloses i els van segellant el passaport.

Com us rebien als pobles?
Hi havia tota una logística quan arribàvem als pobles. Hi havia un pastor gran que coneixia el camí i les parades, ens portava el pinso per a les cabres, si calia aigua ens les portaven les ADF i fins i tot si havíem d’anar un tros per asfalt o pels pobles ens acompanyava la policia. Per tant, a cada poble hi havia una coordinació d’entitats i de gent col·laboradora.

Hi havia llocs que no volien que passéssim per dins del poble per les femtes, i si veiem que hi havia bon rotllo, passàvem per les darreres. A vegades, si l’alcalde o algun regidor no estaven d’acord que entréssim al poble, passàvem pel mig perquè havien de saber que era part d’una via pecuària. El Joan Rovira, que és molt guerrer, deia: “Doncs ara ens fem una foto davant de l’ajuntament “ i ens hi aturàvem més temps.

Pel camí aneu parant per a menjar en algun prat perquè les cabres vagin pasturant?
Depèn. Si anàvem a poc a poc, les cabres anaven menjant. Però si passàvem per un camí pelat, llavors anàvem més de pressa i quan arribàvem a un prat o a una vora de riu amb més vegetació paràvem, esmorzàvem o dinàvem i les cabres anaven menjant. Fins i tot fèiem migdiada!

Quants quilòmetres fèieu al dia i quants dies vau tardar?
Entre 15 i 20 quilòmetres era el normal, però un dia en vam fer 26. Vam estar 23 dies per arribar a Cunit, 282 quilòmetres en total. I vam passar per 41 pobles.

Què voldríeu destacar de l’experiència?
Amb aquest projecte del Camí de Marina hem de fer que la transhumància sigui una cosa nova, no una cosa vella que faci olor de naftalina. Si ara parlem molt de sostenibilitat doncs hem de tornar a la transhumància que és sostenible i no a les ramaderies intensives. Quan fas un camí que era vell, te n’adones que cada 15 o 20 quilòmetres vas trobant els masos amb les pletes, els corrals que feien fàcil el camí. No com ara que nosaltres havíem de portar tota la infraestructura. I és que estem recuperant un camí que és mil·lenari!

Hem posat filosofia al Camí ramader de Marina. Hi ha moltes coses que es poden aprendre al camí: l’Eçkwe i la Yu’a no van anar a l’escola aquells dies, però van aprendre moltíssim sobre el territori, la vegetació, matemàtiques, cultura tradicional... Fins i tot música. Ens va acompanyar un músic i van aprendre a tocar la flauta, el sac de gemecs. Des de l’escola de Vilaplana se’ns va facilitar que poguessin fer el camí amb nosaltres perquè van saber incloure tot el que van aprendre en els continguts curriculars.

Es tracta de sensibilitat. Ens ho vam trobar a les escoles del camí: a Avinyò, ens hi hauríem quedat, els professors estaven implicats amb el territori, amb la idea, es va generar una sinergia, i tots apreníem.

Què voleu dir amb sensibilitat?
Com amb les mestres, els pastors demanem sensibilitat per part de l’administració, no ens poden demanar el mateix que als ramaders d’una integradora; a les integradores tot està sistematitzat: treballen amb la quantitat de pinso, els horaris, però nosaltres treballem amb el temps, amb la terra, i tot és variable.

Vam veure una foto de quan vau arribar a Cunit, amb les cabres dins de l’aigua...
Sí, com una metàfora: els pastors estem amb l’aigua al coll. A Cunit vam fer un manifest i ens hi va acompanyar un pastor de més 80 anys emocionat d’estar amb nosaltres que ens deia, «si l’administració no ens deixa fer als pastors els que sabem fer, estem perduts, tots estem perduts, perquè el que menjarem, és plàstic» Si una persona amb tanta experiència diu això, i ningú en fa cas, què podem fer? Pensem que el camí ha de servir no només per portar la il·lusió als nens sinó també per fer que algú s’hi enganxi, com els que ens va passar a nosaltres a Granada, que si t’agafa el cuquet de les cabres, ja no el pots deixar.

Com vàreu tornar a partir de Cunit? Perquè el camí de Marina s’acabava aquí.
Exacte, a partir de Cunit, podíem haver tornat per on volguéssim, però per altruisme volíem tornar per Poblet. Ja era diferent, no hi havia activitats per a fer als pobles i anàvem més de pressa, sense quasi aturar-nos. Precisament en aquesta tornada ens vam trobar, en el camí ral que va de Vilafranca a Montblanc, un tram preciós des de la Bisbal de Penedès fins a l’ermita de Santa Cristina que era com de pel·lícula, parets emmurallades, un camí mil·lenari, i en sec tot de ciment, la carretera de Montblanc a Valls que passa pel damunt, el camí tallat... com poden fer això? Sense ni un pas per sota. No sé... qui porta la màquina, l’enginyer que va fer això, per ètica, hauria hagut de preservar la muralla.

S’haurien de reivindicar els camins mil·lenaris.
La paraula reivindicació sona molt bé, però aquí cal mirar quina empresa va construir la carretera, tot carregant-se un patrimoni comú, però com que el camí no estava registrat... si no està registrat es pot destruir.

Així és que s’haurien de registrar els camins?
D’alguna manera ho hem fet en fer el camí ramader. Ens pensem que quan fem servir un camí hi serà sempre, com el menjar, que assumim que hi haurà pagesia que ens alimenti sempre. Però quan s’abandona un camí aquest es perd; per això l’hem marcat. Com que el progrés seguirà i no estem en contra del progrés, si fan una carretera que talla el camí hauran de fer un sota via, o almenys una alcantarilla en condicions.

Us vau trobar amb passos sota via complicats?
I tant, d’alcantarilles en vam fer moltes, però per algunes no es podia ni passar i també les hem denunciat. Per exemple, a Hospitalet ens vam trobar amb una que era una boca de rasa, un tub de 100 metres, pel qual no pot passar un ramat d’ovelles. El nostre sí, perquè són petites i estan acostumades a tot. Hi ha una normativa i com a mínim, si se’n fa una altra, s’haurà de tenir en compte el pas del bestiar.

Repetireu?
Sí, però amb modificacions. Sortirem de Poblet i passarem per més pobles. Acabarem a Cunit, però amb conceptes més clars del que farem a la platja. 3 mesos i mig amb un camió que ens farà de cuina. També marxarem més aviat, després de Sant Joan. Enguany vam marxar el 25 d’agost. I abans, a la primavera, en volem fer una de curteta, per les ermites d’aquí... les fondes ja no es poden recuperar, però les ermites fan de fonda.

D’aquesta manera fomentem la sostenibilitat. Pensem que el món rural ha de créixer, el que no pot créixer més és la ciutat. El problema no és l’Espanya buida, sinó l’Espanya plena, i nosaltres mirem com generar estructures perquè la tornada al camp sigui gradual i endreçada.

Nosaltres fem un camí transhumant amb les cabres per gaudir, perquè volem, perquè és el més harmoniós. El camí potser no és un camí de flors i violes, però és el que hem triat.


S’ha fet tard, i s’han de munyir les cabres. Llavors coneixem el ramat, tot de murciano-granadines negres, els xaiets brinquen entre les cames dels adults, i mamen quan volen. L’Eçkwe i la Yu’a en saben tots els noms. Un boc molt vell, al que li falta una banya, arrufa el llavi superior. Ens diuen que els bocs no es barallen entre ells, i que cap cabra és sacrificada per vella.


Isabel Salvat i Francesc Mariné




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Passatemps, Portada

Passatemps 95: WORLDLE quilòmetre 0

Un dels jocs més populars per internet és el WORDLE. Va ser creat durant la...
Història, Masos, Portada

Masos i cases del terme de la Mussara: Cal Rafael

SITUACIÓ Conformen un conjunt de cases entre mitgeres amb Cal Cassoles i Cal Marc,...
Història, Masos, Portada

Masos i cases del terme de la Mussara: Cal Po

SITUACIÓ És l’única casa que queda a la part sud del bassot, a...
Recerca, Cuina, Portada

€Amanida de taronja€ i €Arròs de costella de vedella€

Temps de primavera i potser algun dia de calor. Us faré un parell de receptes que no us...
Recerca, Medicina, Portada

El deteriorament cognitu en la vellesa

Quan parlem d'envelliment normal, cal considerar que aquest procés es pot donar de...
Recerca, Natura, Portada

La meva experiència amb la vespa asiàtica

Vaig començar a veure vespes asiàtiques (velutina) l'estiu de l'any 2020,...
La nostra gent, Història, Records, Història, Portada

Dones rurals. Dones del Camp de Tarragona

El dia 15 d'octubre de 2023, al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí,...
Què passa, Notícies, Portada

Celebració del 8M del 2024, a Vilaplana

Divendres, dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona. A la plaça de la Vila,...
Què passa, Notícies, Portada

Vilaplana assoleix aquest primer trimestre de 2024 el consum més baix d€aigua dels últims 15 mesos

La mitjana diària d’aigua servida des de l’ETAP s’ha situat aquest...
Què passa, Notícies, Portada

La Marató de 2023

17/12/2023: Bingo: 2.384,88 € 24/12/2023: Per Nadal, recitem, cantem:...
Què passa, Activitats, Portada

Mercat de Nadal 2023

El Mercadet o paradetes de Nadal, era habitual a Vilaplana. Enguany s'ha tornat a impulsar,...
Què passa, Música, Portada

Música per a gent exquisida

Anem de viatge a qualsevol lloc amb Iggy Pop i David Bowie Us expliquem alguns detalls...
Opinió, Articles, Portada

Manifest de l€Associació "La Vall Sostenible" en suport a la pagesia i ramaderia.

L'Associació La Vall Sostenible, volem manifestar el nostre ferm suport a la...
La nostra gent, Homenatges, Records, Portada

Homenatge a SALVADOR SABATER

Salvador Sabater: L’últim comunista Qui va ser el Salvador? Per a...
La nostra gent, Records, Portada

Lo Pedrís pel Món

Foto 1: La família Mariné-Mariné i l'Anna Miyagi a Miyajimacho, al...
Història, Història local, Portada

Palmira Jaquetti, la força de l'esperit

Qui més qui menys, sap que la vida és una cursa d'obstacles. Podem...
Història, Portada, Fem memòria

Portes de la memòria. Deportació dels republicans ampostins als camps nazis

QUAN? Recuperació d’un passat oblidat El present treball és el...
Literatura, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules: sacatapos

La paraula d’aquest número és sacatapos. Segons la classificació que...
Opinió, Articles, Portada

Pulsòmetre 95

PUJA La proposta de l’Ajuntament “Busquem fotos antigues” Ens...
Recerca, De cinema, Portada

Guardons de cinema

Comencem per la gala dels Gaudí, la primera de l’any i una mica soporífica....
Recerca, Natura, Portada

El Racó d'en Marc i la Foradada de l'Airosa

Tornem al Massís del Port per fer una clàssica, que si volem podem transformar en...
Història, Història local, Portada

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís núm. 94, va sortir el pany de la porta del número 4 del carrer...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevistem a: Marta Rodon, en versió viatgera

La visito a casa seva. Ha encès el foc i ens acompanya el Cian, relaxat a la catifa. Li...
Opinió, Editorial, Butlletins, Portada

Lo Pedris 95 (març 2024)

Pagesia... trajecte final? Hem sentit moltes vegades, algú, afirmar que......
Història, Masos

CAL PIANO

SITUACIÓ Casa aïllada. Toca al camí de les Tosques i és molt...
Història, Masos

CAL PERE RAFAEL

ALTRES NOMS La casa també era coneguda com a Ca la Roja. SITUACIÓ...
Passatemps

Passatemps 94: Pa i drogues

PA I DROGUES El mes passat Vilaplana es va despertar un dia trasbalsada per una...
Recerca, Cuina

Corona de Nadal

És tradició per Nadal en moltes cases preparar una corona de Nadal. Aquesta vegada...
Entitats, Escola

HALLOWEEN COMPETITION

Com cada any, els alumnes de l'escola Cingle Roig van celebrar la nostra entranyable...
La nostra gent, Notícies

LES NOTÍCIES DE MUSSAGATS

Sembla ahir, però el 23 d’octubre va fer tres anys de la nostra primera...