La nostra gent - Entrevistes - Portada | Revista 104

Entrevistem a Adela Blasi, dibuixant i pintora

Ens trobem novament a Vinyols i els Arcs, al davant de la galeria ArtAMILL, on fa uns dies l’Adela va inaugurar la seva exposició: El temps de les cireres. Avui la plaça, molt més tranquil·la, tot just té quatre taules del bar acabades de posar, i tan sols de tant en tant les campanes de Santa Caterina ensordeixen la conversa. Diferent de l’ambient festiu d’aquell acte, i la gentada que s’hi va aplegar. Diu ella: “Encara estic flotant. Veia a tothom tan content!”. I no m’estranya, realment va ser una festassa.

Parlant d’aquell dia, em ve al cap allò que més d’una vegada t’hem preguntat. Per què no havies exposat fins ara?
És que per mi, pintar és una activitat íntima, de reflexió personal, que forma part del món interior. Una exposició representa mostrar-se, de fet, exposició és exposar-se. I també penso moltes vegades, a qui pot interessar això que faig. Així i tot, publico a les xarxes i no és la primera vegada que aquestes pintures es veuen, sempre ho he compartit amb els amics i amb persones pròximes. També s’han editat i publicat algunes de les meves il·lustracions en llibres de cuina escrits per la Mariona Quadrada i he participat en alguna exposició col·lectiva. Però sí, aquesta és la primera exposició individual.

Ens deies aquell dia: “Dibuixo perquè m’agrada”. Jo et faig pintora, però, en canvi, sovint parles de dibuix, més que de pintura.
De fet, penso i parlo amb les dues coses alhora. Dibuix i pintura són dues tècniques diferents, però complementàries. Sempre que pinto amb aquarel·la, abans faig un petit esbós amb llapis, molt general, i després vaig buscant la forma definitiva tacant amb color. A vegades, i depenent del tipus de dibuix que faig, perfilo amb tinta, segons el gruix, dono accent als objectes que m’interessa destacar o els que són més a prop.

De manera molt general podríem dir que el dibuix es basa en la línia i la pintura es basa en la taca, però per mi no hi ha una línia divisòria tan clara, normalment barrejo les dues coses.

Rectifica’m si m’equivoco. L’aquarel·la em sembla un medi imprevisible perquè les taques s’escapen. No sé com imaginar-m’ho, si com una baralla amb la taca escampada o deixant-la guanyar i convertir-la en part de la composició.
És cert que l’aquarel·la té vida pròpia i hi has d’entrar amb diàleg, amb ella. No és un enfrontament, és un joc entre l’aigua, el pigment, la llum, i si tu forces les coses, malament. Te l’has d’escoltar, com un músic ho fa amb l’instrument, per saber quines virtuts en pots treure.

Dius que t’agrada pintar del natural composicions tipus natura morta. Quan la penses i la muntes, què hi busques primer: la història dels objectes, la llum que fan o tenen, la composició dels objectes i dels colors?
Hi busco sobretot la composició, que en realitat ja inclou tot això que em dius. M’agrada molt pintar objectes quotidians, casolans, perquè és donar protagonisme a coses que a vegades no el tenen i, en canvi, són molt presents a la vida de cada dia, com per exemple, una olla o una cassola. També m’agrada pintar fruita en bols i plàteres. Els objectes m’agraden i em crida l’atenció el seu disseny i funcionalitat, especialment els tradicionals, que sovint tenen una gran funcionalitat i una senzillesa per a mi molt estètica.

Darrerament has entrat en la pintura acrílica. Jo a l’aquarel·la hi veig atmosfera, tot és més eteri, i a l’acrílic potser detall, fins i tot contundència. Però què et dona a tu l’aquarel·la que l’acrílic no et pot donar? O a l’inrevés.
Et comento la meva manera de tractar les dues tècniques. Per exemple, l’acrílic hi ha molta gent que l’utilitza com a substitutiu de l’oli. A mi m’agrada molt l’oli, tot i que no hi pinto. Hi ha gent que és molt capaç de matisar amb l’acrílic. En el meu cas, jo pinto en acrílic, colors plans, superfícies tancades, perquè és l’estil pel qual jo he optat, però és una opció. Quan pinto amb acrílic tendeixo més cap al cartellisme. Faig un tipus de treball més gràfic, però perquè ho vull fer així.

L’aquarel·la, tal com dius és més atmosfèrica i pot arribar a ser més etèria. Dins de l’aquarel·la mateixa, pots utilitzar diferents tècniques: pintar humit sobre el paper sec, pintar sec sobre el paper humit, pintar amb més o menys aigua i tantes combinacions com vulguis i els resultats seran diferents. Tot depèn del que estiguis buscant, no és el mateix pintar un cel de tardor que un cel de les dotze del migdia a ple estiu. La tècnica ha d’estar al servei de la teva voluntat.

Parla’m més de l’acrílic. Crec que el ritme de l’acrílic deixa rumiar més que l’aquarel·la.
Sí, sí, deixa rumiar més i, sobretot, deixa rectificar. L’acrílic és opac i deixa superposar colors: sobre colors foscos, hi pots pintar colors clars. Això, en canvi, l’aquarel·la no t’ho permet, el traç és directe, no pots tirar mai enrere, i sempre jugues amb les transparències a l’hora de superposar colors. El blanc de l’aquarel·la és el paper i el blanc del paper a més a més també és la llum. Has de preservar el blanc per donar llum.

Quan dibuixes paisatge, ho fas del natural, en plein air, o potser més a partir de fotografies? T’hem vist un munt de vegades agenollar-te a un pom de floretes per tenir-ne la imatge.
M’agrada molt fer-ho del natural, però si és així, he d’anar sola o amb altres persones que pinten. Si surto a caminar amb gent que no pinta, he de fer forçosament fotografies. De tota manera no pretenc mai reproduir-ho tal com és, sinó que és un punt de partida. Cada vegada més, i cada vegada és el que més m’interessa: fugir del realisme. Fa molt de temps que la pintura s’ha independitzat de la realitat.

Hi ha peces que t’han fet entendre alguna cosa diferent, que et van canviar o desviar les intencions o l’interès? Alguna pintura predilecta?
Així en general no et sabria dir. En aquesta exposició hi ha dues aquarel·les de les quals n’estic més satisfeta. Una és un paisatge de França, un camí amb arbres, on m’agrada molt el joc de llum i ombra. L’altra és al port de Barcelona, on els reflexos de l’aigua crec que estan força aconseguits.

No tinc una obra cabdal per mi, perquè el que és important és el procés, l’evolució, una obra et porta a una altra, què has après d’aquella obra que t’ha significat un canvi, un pas endavant. Cada obra et posa en un altre punt. Pintant, a vegades el que aconsegueixes et porta a fer més proves, a tirar endavant en aquell camí, o no.

Pintar paisatges i natures mortes és un acte molt solitari. Parles mentre pintes? Tens música? O prefereixes el silenci?
No tinc mai música, em distreu massa. I és veritat que és un acte solitari, perquè és un acte de concentració. Jo no faig meditació, però pel que m’han explicat, crec que això s’hi podria acostar. Tant en el que és l’observació com en el fet de pintar, jo entro en un estat gairebé meditatiu. Em suposa un aïllament que m’encanta, m’aporta pau, concentració i plaer.

De tota manera, alguna vegada has abandonat la solitud per compartir l’experiència de la pintura al carrer amb els Urban Sketchers.
Sí, sí, he fet sortides amb els Urbans, que són grups de dibuixants de la vida urbana, en directe, el que diríem dibuixar al carrer, però compartint els resultats. També pinto amb altres companys del taller, però el que més m’agrada és el silenci. Amb els Urbans, mentre dura la pintura, prefereixo aïllar-me, i quan acabes és el moment de comentar, però per mi el silenci continua sent fonamental.

Si haguessis de pintar un sol paisatge per explicar qui ets, sense paraules, quin seria?
Segurament seria un paisatge del Camp. Hi hauria garrofers, hi hauria molta llum, hi hauria vinya, avellaners, marges de pedra seca, també un bosquet... Em dol pensar en la situació de perill i de degradació que pateix aquest paisatge i potser per això intento dibuixar-lo, per retenir-lo.

Si ara mateix poguessis compartir aquesta taula amb una pintora o un pintor, qui voldries tenir davant?
Em costaria molt triar. Potser compartiria la taula amb cinc o sis comensals, d’èpoques i estils molt diferents.

No hi faltaria la Giovanna Garzoni, una pintora barroca nascuda el 1600 que pintava aquelles natures mortes amb insectes amb un gran virtuosisme, m’encanta!! Pintava sobre pergamí amb pintura al tremp. Va ser la primera dona a ser admesa a una escola superior de pintura, concretament la de Roma. De fet, la portada que vaig fer pel llibre Essències, on hi ha uns tomàquets i una aranya, la vaig fer pensant en ella.

També m’agradaria comptar amb el Marc Folly, un aquarel·lista contemporani que pinta amb molta aigua i aconsegueix unes textures molt subtils. D’ell també m’agraden els temes, vinculats a la vida urbana i industrial.

Per equilibrar el contrast i la conversa m’agradaria que hi fos el Perico Pastor. M’encanta la gamma cromàtica que utilitza i sobretot el seu traç, que accentua amb tinta xinesa. No sé si ho pretén, però trobo que té alguna cosa zen i molt espiritual.

Seria una conversa ben animada, crec que la Giovanna Garzoni s’ho passaria pipa i jo, per descomptat, que també.

Podrien ser allò que se’n diu, els teus referents?
No seria ben bé així. A mesura que vas coneixent l’obra d’algú, i et captiva, et converteixes en entusiasta d’aquell artista.

Considero que l’important no són tant les figures individuals. Aquest país, per exemple, té una gran tradició pictòrica, de la mateixa manera que la té musical o teatral. Això fa que hi hagi un entorn favorable per estimular a la gent que fa coses molt interessants. Aquest és un repte com a societat.

Actualment, hi ha bones escoles de pintura, arriben exposicions molt interessants, i tot això és el que hem de valorar i potenciar. Realment l’important és aconseguir teixir, com a societat, l’ambient, la xarxa perquè es puguin donar totes aquestes manifestacions artístiques.

I l’última pregunta, que potser havia de ser la primera, des que et conec et recordo en els viatges amb un quadern, però des de quan pintes?
Sempre he pintat. Hi ha hagut èpoques que he pintat més que d’altres. Potser hi ha hagut anys sencers en què no he pintat res. A casa meva el meu pare dibuixava, feia croquis de màquines i d’invents. I ara, a casa nostra, amb el Pitu i la Joana, gaudim molt de la pintura, i de l’art en general.

La Joana, Iurimeil, a les xarxes i pels seus amics, sempre ha tingut a la mà material per dibuixar, sempre hem viatjat amb un quadern i uns llapis de colors, sempre hem anat a exposicions amb ella i continuem fent-ho, no com una cosa extraordinària sinó natural.

Una anècdota: de petita era molt belluguet i quan la portàvem amb cotxet i s’adormia davant dels quadres d’una exposició, ens agradava fer comentaris sobre l’efecte sedant de l’art i els grans beneficis que aportava a l’hora d’agafar el son. Els més beneficiats érem nosaltres, que podíem veure l’exposició en condicions. Vull pensar que adormir-se davant d’un quadre de Matisse, a la llarga ha de tenir efectes positius.

En parlem molt d’art, a casa, i ella des de joveneta ha mostrat un interès claríssim, ha estudiat il·lustració i ara està estudiant restauració de béns culturals.

I així és com al final d’aquesta conversa crec que se’n podria començar una altra, amb la Joana Vilalta Blasi. La convido a fer-li una entrevista.