La nostra gent - Entrevistes | Revista 80

ENTREVISTA A MARIONA QUADRADA MONTEVERDE

Que bé que la Mariona Quadrada, una de les nostres articulistes més fidels, ens hagi donat un sí rotund i incondicional perquè l’entrevistem per Lo Pedrís. I més contents estem encara si tenim en compte que aquesta entrevista, que dediquem a la reconeguda Cuiníssima, escriptora prolífica i activista política reusenca, coincidirà amb aquest número tan especial, el 80, perquè se celebra el vintè aniversari de la revista.

No us negarem que després que la Mariona hagi acceptat, ens ha sorgit el neguit de no fer-ho prou bé i, com sempre, alguns dubtes periodístics. Perquè per l’equip de redacció cada persona que us apropem és singular, única i significa un repte nou que ens esperona a superar-nos.

El primer dubte, quin ha de ser l’espai més idoni per conversar i fer aflorar les essències de la convidada? El segon, com trobarem prou distància emocional, si ens uneix una amistat llarga, que està profundament arrelada? I l’últim, quin fil conductor seguirem si és una dona polifacètica que domina mil camps de la cultura culinària, de la docència, del saber humanístic i filològic i de l’activisme polític, que concep com quelcom honest, just i eminentment humà?

De seguida hem aclarit el lloc, perquè si algú hagués de triar un dels escenaris a l’aire lliure més bonics de Vilaplana per mostrar i seduir algú que aprecia, escolliria possiblement el mirador de la Riba, és clar! La distància emocional, l’ha delimitada l’escriptora només començar, perquè té un do natural per discernir, amb esperit crític i saber estar, entre el que li dicta una memòria privilegiada i el que li brolla a doll del seu cor de magnòlia d’acer, dur i rebel, però alhora tendre i generós. I per últim, el dubte sobre quin serà el fil conductor, la mestra cuinera que és una autònoma valenta, una líder innovadora i que porta el mestratge clavat al moll de l’os, ens l’aclareix de forma clara i senzilla, afirmant que un dels seus trets més definitoris és el d’haver estat tota la vida una tastaolletes atrevida i incorregible.

Som-hi, doncs, i descobrim què s’hi cou i quina aroma destil·len les seves olles que són tan merescudament famoses com suculentes.

Com t’agradaria que et presentessin?

Com a mestra de cuina i divulgadora de les coses que he après. El que més m’ha motivat a la vida és transmetre els coneixements que tinc a l’altra gent i que retorni en forma del que sigui. M’agrada ensenyar i sobretot parlar amb la gent. La paraula mestra, ho diu tot, perquè implica la transmissió del teu mestratge amb raonament i amb una gran vinculació, molt emocional també amb la meva llengua i la meva cultura en tota la seva amplitud.

Ets una persona vinculada a la cuina, has muntat tallers de literatura, t’has dedicat a la política,... Quin seria el fil conductor d’aquesta entrevista?

Ben bé soc tastaolletes, sempre m’ha agradat experimentar en diferents àmbits de la vida, per la qual cosa m’he desenvolupat en altres camps. És cert que a la cuina m’hi he dedicat molt, perquè m’he de guanyar la vida, però tampoc amb l’objectiu d’arribar a dalt de tot.

Vas deixar una plaça de professor de Català a l’institut de Móra, per encetar altres camins. Deixar la seguretat d’una plaça fixa requereix d’una certa valentia...

Més que valentia cal tenir en compte les circumstàncies de cadascú. No vinc d’una família com el que s’entén per rica, sempre hi insistiré, però sí que érem una família amb estabilitat i per tant jo em podia permetre, potser, fer alguns canvis perquè sabia que tenia un bon suport que em permetia desenvolupar els meus projectes, cosa que no deixaré mai d’agrair als meus pares, altrament potser no ho hauria pogut fer. És a dir que no és tot mèrit de ser valenta sinó que has de veure, al llarg de la vida, quines circumstàncies t’han envoltat per poder fer el que tu has volgut.

Després d’estar treballant durant 8 anys a Barcelona en el món de l’ensenyament de nens petits i adults, vaig tenir una plaça a l’institut de Móra, però em vaig adonar que a molts alumnes els era igual el que jo els deia. Segur que si m’hi hagués quedat m’hauria motivat, però com que tenia la ceba de la cuina, que tota la vida l’havia portat dins, vaig fer un cop de cap per canviar, en part, de rumb.

En quin moment es desperta l’interès per la cuina?

La cuina sempre va ser el centre del nostre modus vivendi. Jo vaig néixer i em vaig criar en una casa on el menjar era molt important perquè estàvem vinculats amb el mas del meu avi on hi havia de tot. Teníem tota la fruita i la verdura que convenia, hi havia animals, també, i jo m’hi passava tres mesos cada any- d’aquí em ve el vincle amb el camp. Jo no he sigut ni soc pagesa, mai no em posaré aquesta medalla, però m’ha influenciat a la meva vida perquè he viscut molt de prop el contacte amb la terra i sempre hi he donat un valor des de fora. És el meu entorn, i això per a mi sempre ha tingut un significat molt especial.

Qui hi ha darrera d’aquesta afició?

Dues tietes meves que vivien amb nosaltres, i tot el dia estaven pensant quin plat farien i què hi posarien i ara m’invento això o allò altre... A mi em motivava el seu tràfec amb la cuina! També m’hi podia haver girat d’esquena, però l’èxit de la meva motivació rau en la forma de la transmissió: hi havia un canal afectiu emocional potent, el meu vincle va ser a través del sentiment.

Més amb les tietes que amb la mare...

Amb la meva mare m’hi unia un altre fil. Ella treballava a la farmàcia, la cuina no era el seu lloc de confort. Quan ella feia un sopar tot era impecable, no es donava peu a la improvisació. En canvi, les meves tietes eren més d’anar a grapats, en el sentit que la cuina era el seu entorn i hi convivíem cada dia. La meva tieta em deia nena què farem per dinar, nena escura el cassó de la crema, nena avui farem croquetes... I als 6 anys ja modelava croquetes!

Tot passava al mas o a la casa del raval Sant Anna...

Els primers records són al raval Santa Anna a la cuina de la meva tieta. Jo m’hi enfilava amb una escaleta de fusta i m’asseia en un marbre petit mentre anava fent i veia el que ella feia. Als estius s’incrementava perquè de vegades érem 20 o 25. A casa la cuina era una qüestió comunitària, el meu germà cuina, tinc molts cosins que també tenen aquesta afició, i s’hi han dedicat, alguns del tot.

La cuina porta implícita la generositat, no cuines per a tu sinó per als altres...

Per a mi el sentit de la cuina, i que m’agrada tant, és convidar gent a casa, és la gratificació. Oferir-te el que tinc, el que jo sé fer. És igual si m’ha quedat bo o dolent i si a l’altre li agrada més o menys. És sobretot compartir, per això és tan diferent cuinar per a tu sol o per a la gent, que té molt més interès.

A més, en el sentit de cuinar per als altres, la cuina i el menjar són una qüestió de cohesió familiar, sense oblidar que el menjar porta implícita una paradoxa: a part de ser una obligació, és un acte plaent, barreja la necessitat i el plaer.

Tal com ens expliques de la teva relació amb les tietes, has viscut la cuina com un espai creatiu, d’experimentació que també has traslladat a la teva vida personal. Sabem que has estat vinculada en diversos espais de creació: Taronjada Natural, les publicacions, els programes de televisió, els cursos de no catalanoparlants, el món de la restauració, el de la investigació culinària...

La meva màxima sempre que he fet xerrades ha sigut: salut, plaer i creativitat, són les tres potes en les quals m’he basat. Sempre m’ha agradat provar coses. No sé si soc molt o poc creativa, però em considero tastaolletes. He fet el que m’ha anat sortint, però sempre he anat a coses noves que de vegades m’han apartat d’altres també significatives per a mi, podria lamentar-me de no haver estat lingüista, però no ho faré.

M’he abocat a on he vist que hi podia haver elements d’innovació i renovació meva, i que la gent se’n podria beneficiar. Ho podríem anomenar moments transformadors. No ho heu pensat mai quins han estat els moments transformadors de les vostres vides? Jo en tinc presents uns quants: alguns de la meva infància (que queden molt lluny), ser escolta, anar a Barcelona a estudiar, entrar a formar part de l’assemblea de professors de català d’Òmnium (que em va fer veure i canviar un munt de coses), Taronjada Natural i tot el que se’n va derivar com Pam i Pipa... Tenir dues filles i portar una família durant 21 anys, que tot i que va ser un moment en què vaig estar més apartada de la vida social, em va permetre aixecar i posar tot el que podia de mi al tema de la cuina. També la necessitat d’escriure, fins a formar part de la CUP que ha estat també una experiència transformadora.

Sempre t’he conegut amb aquest vessant polític

Però no en actiu, Pitxi. Fins que arriben aquells moments històrics que ens van fer tornar a anar cap a la gent... Més que el món de la política és el món de la reivindicació dels drets socials , dels drets de les persones

Potser s’ha deteriorat el concepte política...

Potser, però la vida és política, és un compromís que tu adquireixes. Tant si milites en un partit com no, o si ets o no d’un col·lectiu o vas tu sol i t’afegeixes a grups o moviments que ja existeixen. Jo no m’hauria imaginat mai que acabaria militant en un partit, perquè penso que els absoluts no existeixen i que per tant no puc ser d’una cosa sol. Però va arribar un punt en què vaig decidir apostar per aquell projecte i pagar la petita quoteta per tirar endavant, treballar per la comunitat i amb gent amb qui em sento bé o amb gent diversa amb qui ens uneix un objectiu comú. Em vaig acostar a la CUP no perquè fos un partit polític sinó perquè els valors que s’hi defensen vaig sentir que podien ser els meus i era un espai on veia que podia desenvolupar-m’hi millor.

També s’hi couen coses en l’escenari polític...

Al començament va ser difícil, ja que requereix una formació que al principi jo no tenia No coneixia el funcionament de la institució. Estava acostumada a liderar en el meu entorn professional i, en aquell moment, em vaig sentir en un segon terme, va ser dur. Ara és diferent, durant aquests anys he après un pou! No només pel fet d’haver estat regidora, que m’ha permès entendre com funciona una institució, què vol dir, com és la política per dins i de poble. També ho he vist a nivell nacional... Ara estic en una posició més crítica, amb el temps també veus el que falla i per què.

Sempre he pensat que la vida és aprendre, i , sobretot, aquests últims anys he après a conviure amb quasi tothom. Soc conscient que em vaig posar en risc, he perdut algunes coses, però n’he guanyat altres, moltes altres!

Però tens capacitat de lideratge, tens autoritat, en el sentit de donar seguretat als altres per desenvolupar-se i donar oportunitats.

Tinc molta facilitat en la comunicació. L’habilitat d’atraure la gent sempre l’he tinguda. Als 8 anys les nenes del meu col·legi ja em venien a demanar consell, vaig ser delegada de curs... M’han fet sentir centre, se m’ha atorgat l’autoritat, que és molt diferent. I he de confessar que m’he sentit sempre a gust en aquest paper.

Com més gran m’he fet, aquesta autoritat l’he canviada amb la manera d’expressar-me: faig la gent molt més partícip del que feia anys enrere. Recordo que al principi a les classes de cuina deia això és així i ja està!

Saps manar...

No ho diria en el meu cas, perquè manar vol dir imposar, de vegades. Potser de jove, però no pas ara. El que penso que tinc és l’habilitat de saber-me relacionar amb tothom i el que m’agrada és engegar, donar força a coses que comencen, això és el que em motiva!

La primera vegada que et vaig veure va ser justament un dia que sorties de la Bodega...

Vilaplana sempre ha sigut un referent i a més un poble que sempre m’ha agradat, està al peu de la muntanya. Hi tens com una relació d’afecte més bona que amb altres pobles que no hi he fet mai res. Era l’època que s’havia acabat Taronjada Natural, era l’època dels vint-i pocs vam començar anar per les festes majors de pobles.... Aquí dalt s’hi movien coses!

I al fer-hi amics, va acabar convertint-se en un lloc de referència. També ho era la Selva, però on em sentiria més acollida és a Vilaplana perquè la Selva s’ha fet massa gran, és diferent...

El més curiós és que la teva família ja hi va tenir vincles amb Vilaplana.

I tant! Vilaplana ha sigut un dels pobles més anomenats a casa des que era petita, també l’Aleixar. La meva mare va passar tota la guerra i la postguerra al mas del Cobrador que era de la meva àvia i del seu germà, Bonaventura Vallespinosa, el padrí de la meva mare.
A més a més, el meu pare, i tots els seus germans, que vivien al mas d’En Perdiu, durant el temps de la guerra van haver de marxar per l’arribada de la FAI i es van refugiar a Vilaplana, a ca la M. Josepa Mariné, mare dels Mora. La casualitat va fer que es coneguessin a Vilaplana. És el que em vincula amb aquest poble, com també venir a fer-hi excursions. És l’entorn del Baix Camp.

I Vilaplana t’està agraïda perquè sempre que t’hem demanat la col·laboració has acceptat tant a Lo Pedrís com a l’escola... Mai no hem tingut un no per part teva.

Vaig fer-hi classes de cuina perquè m’ho vau demanar, com a activitat, igual que en altres pobles. Potser en un altre lloc m’ho hauria pensat, però a Vilaplana sempre vindré, i més si m’ho demana el Pitxi. Normalment amb la gent que m’hi he entès i/o estimo sempre m’hi he compromès. He dit molt poc que no!

La marca Mariona Quadrada té prestigi, ets un referent.

Doncs aprofitem-nos-en. Jo sempre he dit que si el meu nom us ha de servir, vinga, utilitzem-lo! I no es tracta de generositat que és més grandiloqüent, en aquest cas és més sentir-te part d’una comunitat que és el teu poble, que no et sàpiga greu desprendre’t de coses teves per als altres. El que em dona satisfacció és compartir els meus aprenentatges.

Amb els que formem Lo Pedrís, per exemple, ens ha passat, som gent molt diversa però hem sabut compartir els nostres aprenentatges per aconseguir un producte en el qual tothom s’hi sentís inclòs... Potser la paraula pertinent és altruisme més que generositat i tu ets una persona especialment altruista...

Cal pensar que aquestes publicacions de caire local són eines de cohesió molt fortes. Quan ets molt jove ets més unidireccional amb el que vols, després vas obrint la ment i t’adones que si no comparteixes amb la resta de la gent, res no pren significat. Llavors cada u va pel seu cantó!

I l’altruisme no xoca amb el fet empresarial? Tu has muntat diversos negocis la Cluca, la Medusa...

L’època de la Medusa per a mi és com si no hagués passat... He estat una mica flowers, empresarialment parlant: tinc una idea i penso que anirà bé, faig quatre nombres, m’assessoro una mica, però sempre pensant que allò anirà bé perquè m’arromangaré i per tant ha d’anar bé i ja està! Així ho he fet sempre. I t’adones que una cosa és fer classes de cuina a casa dels avis, on pagava un lloguer discret, i amb 6-7-8 anys en què tot allò va expandir-se, penseu que vaig arribar a tenir durant dos anys 150 alumnes cada setmana, una brutalitat! I l’altra cosa és muntar un restaurant, on necessites treballadors, crear una empresa, en definitiva. Un món que no vaig viure a casa meva! La meva família no tenia aquesta formació empresarial. El pare anava a la seva, vivint del passat. Recordo que em deia “la gent no va pel carrer parlant de matemàtiques, la gent parla de músiques, de llibres...”. Qui treballava era la meva mare que potser ens hauria pogut colgar de diners. De tot això sí que en vaig aprendre.

No tinc comptes pendents, però em vaig enganxar una mica els dits, potser vaig pecar d’una certa ingenuïtat.

Dius que per a tu la Medusa és com si no hagués existit, però per a molts la Medusa va ser un descobriment d’aromes i gustos gens habituals en la cuina d’aquella època. Després va venir la col·lecció de Cuines del món. No pots negar que va ser producte d’algun viatge...

No he viatjat excessivament. Sí que fa molts anys vaig estar pel Mediterrani i quan aquí no se sabia què era cuscús o hummus jo ja hi estava interessada. Em vaig adonar que la riba nord i la sud eren exactament el mateix i que el que les diferenciava era que per donar més gust als plats a la part nord s’usava el vi i les herbes i a la sud més les espècies.

No fa gaires anys vaig anar a Indonèsia, a Jakarta. Hi vaig fer una estada de cuina d’una setmana, gràcies a una amiga, no us negaré que m’hi vaig aficionar molt a la cuina del Sud-est asiàtic. Pel que fa a la col·lecció cuines del món, va ser un encàrrec que em van fer i em vaig documentar, i molt, per fer-los

Però bàsicament m’he dedicat al Mediterrani en contrast amb l’Europa freda, no quant a dieta mediterrània o hàbits de nutrició, sinó a la manera que té el menjar de fer relacionar les persones. Per exemple, en relació al clima, al Mediterrani tenim quatre temporades i per tant quatre estacions amb productes diferents una de l’altra, en contraposició a altres llocs que mai no hi ha sigut, tot i que no podem evitar que amb la globalització avui en dia hi ha de tot en tot moment.

Si estirem el fil de l’època de la Cluca o La Medusa, o dels curset de cuina, si tu vols, un dels atractius era aquella altra forma de presentar els plats, que no era gens habitual aquí. Vols dir que no lligava amb el temps en què vivíem? Feia poc que havíem sortit de la dictadura, era un món ple de colors i els colors havien de ser a tot arreu. Hi havia ganes de crear coses noves. Et vas avançar al teu temps...

La idea era fer una cuina més fresca, era importar idees de la Mediterrània i barrejar-les amb un producte que hi era! No he sigut mai de la cuina del Ferran Adrià, no m’ha interessat mai anar cap a la química. He de dir-ho: sempre ho he vist una mica fals, però semblava que això no es podia dir, fins que em vaig plantar. En aquella època treballava amb algun d’ells a la Universitat de Barcelona, on feia classes d’Història de la cuina, quan vaig veure que tot anava prenent aquella orientació vaig dir que a mi no m’interessava. Penseu que se’m tirava tothom al damunt quan els deia que si una mestressa de casa posava un fricandó a l’olla a pressió el tenia fet amb un quart i que era una llàstima que es bandegés una tecnologia antiga que anava tan bé. Ens deien que no era el mateix, però no era el mateix perquè no ho sabien fer bé! No sé si em vaig avançar al meu temps... Això ho saben els lectors!

Però has fet escola i tots els espais en els quals t’has desenvolupat són intergeneracionals.

Per a mi és fonamental. La gent jove sempre m’aporta, necessito saba nova i saber què pensen els joves. Ho he heretat de la mare, que sempre va necessitar tenir contacte amb gent de tota mena i de totes edats. Jo també i m’ho passo molt bé...

M’interessa aquesta cosa col·lectiva. Un exemple són els pobles, on abans com a mínim tothom anava a l’hora, tothom anava a tot arreu: es feia una festa popular i tothom d’una manera o altra s’hi implicava, tothom pel carrer... Tots barrejats i això és igual amb el menjar, com en la vida...

De quines fonts t’has nodrit?

Amb la cuina la família, ja ho he comentat. Però després que naixés la Gemma, la meva filla gran, em vaig formar molt. Vaig dedicar-me a llegir sobre gastronomia i cuina i estudis de recerca sobre la història i l’entorn social de diversos llocs. Sobretot llegint! Molt de cuina francesa i fent molta combinació d’una i altra. També sobre cuina catalana. Tot plegat em va portar a fer un treball per al II Congrés Català de Cuina on vaig presentar la ponència El Paisatge de secà, que és una de les coses més satisfactòries de la meva vida, juntament amb els dos contes que vaig escriure, perquè vaig posar-hi molt de part meva. Vaig fer un estudi sobre els hàbits i la cuina de les comarques del sud de Catalunya, entre les quals les nostres.

Altres referents són la gent amb qui he conviscut, els amics i les amigues que he tingut. El grup d’amics nostre ha estat molt de la cuina, tots fan el menjar boníssim. Sempre hem tingut aquestes ganes de compartir el menjar no en un restaurant sinó cuinant a casa de cadascú.

Has escrit contes, has fet recerca i has publicat abastament sobre tradició de cuina, has creat espais literaris i ara et trobarem dins l’escena teatral.

Es tracta d’una proposta que el Pau Ferran va fer sobre el poema inacabat de Gabriel Ferrater. Hi hem treballat aquests dies de confinament. Jo el que he de fer és trobar un plat que mostri que la cuina és un lloc de trobada. Aquest plat s’anirà elaborant al llarg de l’espectacle. No em ve de nou, ja vaig fer una col·laboració amb escarlata Circus amb el Jordi Aspa, la Bet Miralta i el Sergi López, també a l’obra de La Carpa Devoris causa i en una altra ocasió vaig anar a Olot a fer el sopar de Pedres d’Escarlata Circus, amb Josep Pedrals, on cuinava un menú tot relacionat amb pedres: musclos de roca...

I els teus plans de futur estan relacionats amb la cuina?

Mireu, hi ha de tot, també estic treballant en un altre projecte, de relats curts amb un fil conductor il·lustrats per l’Adela Blasi. He tornat a treballar a normalització lingüística amb els cursos del SOC, vaig fer tres setmanes de classe, però el COVID ho ha aturat tot. Era com una reconciliació amb el meu passat: classes de català al matí i cuina a la tarda! Amb l’aturada per la pandèmia he vist moltes pel·lícules i he llegit molt, i no m’ha permès concentrar-me gaire per pensar com es redireccionarà tot plegat. De moment he començat les classes de cuina, la XXXIV edició del curs d’estiu i els tallers vermut de dissabte.