Vilaplanencs exteriors | Revista 4924/09/2012

Entrevista: Maria Mariné Isidro, museòloga

Cercant dades a Internet sobre Sebastià Mariner, de ca la Sibina, vaig “descobrir” la seva filla Maria Mariné als diaris, en alguna de les moltes notícies en què se la vincula al Museu d'Àvila, del què n'és la directora des de fa temps. De seguida vaig pensar que estaria bé demanar-li una entrevista per a Lo Pedrís. Finalment ha sigut possible fer-la a les darreries d'aquest setembre, quan els capaltards ja comencen a ser frescs, tot i que encara venia de gust prendre un refresc al Casal. La Maria és una persona senzilla, amable i planera, amb un currículum que crida l'atenció...

“Quan camino pels carrers del poble de vegades penso que Vilaplana al mig hi té el paisatge, el paisatge urbà. Com va dir Amancio Prada, els pagesos són els jardiners d'aquest paisatge. Com als Freginals, per exemple, on cada u hi cuida el seu espai, el seu hort, amb la mateixa cura com si tot fos de casa.”

És una descendent de Vilaplana que viu una mica lluny. La Maria "de Madrid" va néixer a la capital de l'Estat? O com va anar?
Nooo, no vàig néixer a Madrid. En totes aquestes coses moltes vegades l'orígen s'ha de buscar en els pares. El meu pare i la meva mare es van conèixer a la Universitat de Barcelona. Després el pare es va dedicar a l'ensenyança, que era el què li agradava, i la seva primera destinació va ser València. I jo vaig nèixer allà, el febrer. Abans ja havia nascut la Mercè, la germana gran, però ella no va nèixer a València, sinó a Barcelona. Era l'estiu, època de vacances, i al ser la primera filla la mare va voler anar a tenir la nena a casa de sa mare. Més tard el pare va anar a treballar a Granada i després ja va anar a Madrid. Com que el pare va donar classes durant quasi 40 anys, dels quals posem 2 va ser a València, 6 a Granada i uns 32 a Madrid, doncs se'm vincula més amb Madrid. Perquè, és clar, jo també vaig viure 6 mesos a València, 6 anys a Granada i fins els 29 anys a Madrid. I després a Àvila. Vaig viure la meva joventut a Madrid, vaig fer el batxillerat allà i, vulgui o no vulgui, Madrid ha pesat molt en mi. És el què puc dir.

Acostumada a viure a una ciutat enorme, se li va fer estrany el dia a dia a Àvila?
Sí i no. Sí, perquè a Àvila hi havia coses que semblaven d'un lloc molt petit, i no, perquè també és veritat que vivia i visc a Àvila, però segueixo tenint molta relació amb Madrid. Hi ha coses en les que hi veig gran diferència, ja que, per exemple, Madrid deu tenir uns 6 milions d'habitants i Àvila no arriba als 60 mil, posem aquesta escala, i és clar, hi ha coses que es fan més fàcils a Àvila, hi ha coses que són imposibles a Àvila i hi ha coses que son impossibles a Madrid. A Àvila pots fer tres gestions en 1 hora i a Madrid en fas mitja en 1 hora. I al revés, hi ha gestions que són impossibles a Àvila i possibles a Madrid. La gran aventatja és que estan a 100 km. Això és una gran aventatja per a mi.

Vosté va estudiar museologia. Com va ser que es va decantar per aquesta professió?
A mi sempre m'han agradat molt les coses, els objectes. Quan vaig voler estudiar no hi havia l'especialitat de Museologia a la universitat. El que es fèia era Història (jo encara soc de l'antiga Filosofia i Lletres, especialitat d'Història) i una vinculació, que va ser per on van començar les coses, va ser per l'arqueologia, és a dir, una manera de fer història, una manera d'estudiar la història, una manera d'anar construïnt la història, és l'arqueologia. Així doncs, també sóc arqueòloga. L'arqueologia el que fa es treure coses de la terra i interpretar-les i a mi el que sempre em va agradar molt és arribar a fer acabar el procés. Aquestes coses, que a vegades són d'arqueologia, a vegades són d'art, i de vegades són del que se'n diu ontologia, acaben en un museu. O sigui que traiem de la terra el document, o traiem d'una església un quadre, o traiem d'un poble abandonat una història, o un ball, una tradició o el que sigui, i ho interpretem per ensenyar-ho a la societat que ho ha creat. És a dir, tot el cercle. Suposo que és per això pel què em va agradar, per acabar el cercle. Tenint en compte que al mateix temps que fèia Història, fèia Dret, perquè quan era tan joveneta no sabía si m'agradaria més la Història o el Dret, però aviat ho vaig esbrinar. També vaig acabar Dret, però vaja, el meu és la Història i sobretot l'arqueologia i les coses.

Dedicar-se a la museologia és una feina poc corrent. En què consisteix exactament?
Els museòlegs sóm els que treballem als museus. Som els tècnics dels museus. Des que jo vaig començar, la definicio de museu s'ha anat ampliant i ampliant, perquè al principi un museu era una institució que agafava objectes, coses, les peces del museu, siguin de la classe que siguin, les conservava, les restaurava, les estudiava, les exposava i les explicava. Aquesta es la definició clássica del què és un museu. És a dir, és una institució que es defineix pel què fa, per les funcions. Però ara, com que resulta que tot és patrimoni cultural, tant el material com l'immaterial, que a més a més del patrimoni cultural hi ha el patrimoni natural, que tot pot ser un museu... Abans en un museu hi havia una distància cronòlogica entre el present i el què es mostrava als museus. Ara, com qui diu els museus ja són de futur. Hi ha museus que no tenen peces, que són museus de concepte. Tot és un museu, per tant, i ara sí que fem de tot.

Actualment vostè és la directora del Museu d'Avila i membre de la Institució Gran Duque de Alba, del Patronat del Museo Arqueológico Nacional, vicepresidenta de la Organització Internacional de Museus i membre d'alguna institució més. I encara li queda temps per escriure llibres. De la seva professió n'ha fet una passió?
Sí. És una passió, és una missió i és una visió (diu rient...). Efectivament, sí, sí, ho és.

Amb els seus escrits ha donat a conèixer, per exemple, la història antiga d'Àvila. Quants llibres té publicats?
Llibre-llibre, un, el de la història antiga d'Àvila. Després articles, no sé quants; per descomptat publicacions del museu. I la seva guía, és clar, però això ja es dóna per descomptat.

Popularment Àvila es coneix per les seves muralles i perquè va ser residència de santa Teresa de Jesús. Però sembla ser que és una ciutat que va albergar vàries cultures. Ens recomana que la visitem?
Sí, sí. Àvila la fama la té per la muralla i per santa Teresa, pel misticisme diguem, no? Però, és clar, l'època principal d'Àvila no és la mediaval, encara que ho sembli (estic parlant d'Àvila ciutat). Ni la del segle XVI, que és el de santa Teresa, sinó precisament del segle XV, el pas del XIV al XV, que va ser tot el problema dels Reis Catòlics, de la successió d'Enric IV de Castella, i és una ciutat bàsicamente del segle XV. O sigui que és una ciutat reinaxentista. El què passa és que Àvila del renaixement (del primer renaixement, no el renaixement diguem que de Miguel Àngel, sinó el renaixament precisament dels Reis Catòlics) té edificis aïllats, o sigui que el que no han conservat és la connexió entre edificis, no han conservat carrers, no han conservat barris. En canvi la muralla sí que l'han conservat sencera i llavors sembla que sigui una ciutat mediaval, però de l'època mediaval en queda molt poc ara ja. Tot i així, n'hi ha, eh? Hi ha romànic, esglesies romàniques, la catedral és la primera catedral gòtica, o sigui que és el pas del romànic al gòtic. Però el què és la trama urbana i l'arquitectura, és més renaixentista que mediaval. I sí, és clar, sí, sí, sí... Recomano que es visiti Àvila. A més a més, té altres coses impresionants. A mi la llum d'Àvila i el seu aire encara em sorprenen ara. Els visitants vilaplanencs haurien de tenir en compte una cosa quan la visitin: Àvila està en un lloc més alt que la Mussara. Àvila està a 1.130 m. O sigui que allà vivim a la muntanya i quan venim a Vilaplana també busquem el mar.

La seva professió deu ser una de les que exigeixen una formació constant...
Sí, sí i a més a més és una formació pràctica que mentre la vas fent et vas formant, efectivament. És el què t'he explicat abans: no hi havia assignatura, ni especialitat de museologia i ara sé molt més que quan vaig començar, i quan vaig començar va ser perquè els museòlegs antics com jo, ens vam formar fent o preparant unes oposicions, per ser del Cos de Funcionaris de Conservadors de Museos. I per preparar aquestes oposicions i presentar-les, no ja per tréure-les, si no per presentar-les, s'havia de fer un any de pràctiques en un museu. Un any! Era una cosa molt més que preventiva, no com després que un cop tretes les oposicions es fan les práctiques, i entens que un cop apresa la teoría fas la pràctica. Doncs abans era al revés. Era una cosa especial que només passaba amb els conservadors de museus. Precisament perquè no hi havia una formació reglada. Ara sí, ara ja n'hi ha. Així que sí, la formació és constant i aprenem cada dia. Tots, però en la meva especialitat per necessitat.

Com van veure els seus pares que es dediqués a aquesta professió?
Ah, molt bé, de fet molt bé. Els pares mai ens havien dit a cap germà fes tal cosa o fes tal altre. Els va agradar. Tenint en compte que també em rodejava una mica el fet de que tant el pare com la mare són de clàssiques i a la fi jo fèia Història antiga, i dins dels museus no m'he dedicat als museus d'art contemporani. Tot hi va ajudar. Sobretot l'ambient familiar, per descomptat.

Eren exigents els pares o la deixaven fer?
Sí, que eren exigents. A més a més tenien un gran sentit de la responsabilitat. De fet la mare encara el té. Ells consideraven que la nostre feina era estudiar i que si, per exemple, nosaltres teniem tres mesos de vacances i els treballadors de la nostre edat tenien un mes de vacances l'any, havíem de treballar a l'estiu d'una manera o altre per compensar aquest excés de lleure. Eren treballs que ara en diríen comunitaris o familiars, però que no eren inferiors a unes 2,30 hores diàries. Això tenint en compte que ho aprovàvem quasí bé sempre tot i sovint amb bona nota. Que quan hi havia algun suspens tocava treballar tot l'estiu. Ens volien inculcar el sentit de la disciplina i la responsabilitat, que en definitiva són tan necessaries en tots els àmbits.

No cal dir que el pare us devia parlar sovint de Vilaplana. ..
Sí, és clar, pero tingues en compte que tampoc calia que ho fes gaire. Pensa que nosaltres veníem cada estiu al poble. Érem una família que anàvem creixent, amb una àvia a Vilaplana i els altres avis a Barcelona, i doncs és clar, el lògic era que en vacances anéssim a veure els avis. No sols els avis, sino la resta de la família: els oncles, les tietes i tot això. Doncs veníem a veure'ls i de pas estiujavem i fèiem vida de poble i, per tant, tampoc calia que ens ho recordés el pare.

I per això continua venint cada any al poble, generalment per vacances. A carregar piles?
No, no, jo vinc de vacances. Ara vinc d'altre manera, és clar. Abans era la Vilaplana de quan era petita o jove i ara ja és una altre cosa. Ara bàsicament vinc el setembre per arreplegar les avellanes de la vintena d'avellaners que hi ha a baix de casa, que estan allí. Sempre m'ha agradat arreplegar avellanes, però també és una mica d'excusa perquè tampoc ens agrada massa l'estiu-estiu, amb massa gent per tot arreu.

Com va viure la família que Vilaplana nomenés a Sebastià Mariner fill il·lustre?
Molt contenta i molt agraïda i molt de tot. Vam viure amb molta emoció el seu nomenament.

El seu pare era un perfeccionista. Li hagués agradat com ha evolucionat Vilaplana?
Sí... Suposo que sí, no? Segur que pensaria que Vilaplana ha evolucionat bé.

I des del punt de vista de la museòloga, què opina que s'hagués pogut millorar del poble?
Tot i que Vilaplana ha evolucionat bé, crida una mica l'atenció l'Ajuntament, amb una entrada tan gran a una plaça tan petita. Però va ser fruit d'un temps en que el què semblava progressista era el que calia portar a terme, i així es va fer.

I per acabar, voldria destacar alguna cosa que no hem esmentat?
Bé... Només dir que quan camino pels carrers del poble de vegades penso que Vilaplana al mig hi té el paisatge, el paisatge urbà. Com va dir Amancio Prada, els pagesos són els jardiners d'aquest paisatge. Com als Freginals, per exemple, on cada u hi cuida el seu espai, el seu hort, amb la mateixa cura com si tot fos de casa.