La nostra gent - Entrevistes | Revista 83

Entrevista: Lezhi Ferré (11 anys), Irina Mestre (15 anys) i Mireia Ferré (28 anys)

En un moment en el qual les petites coses han adquirit la rellevància que realment tenen, a poc a poc, hem anat aconseguint fixar-nos més en el dia a dia i en allò que ens és més proper, fugint paulatinament d’escarafalls grandiloqüents o d'aspiracions quimèriques, tan escampats en la nostra quotidianitat.

L'esport infantil i amateur fa molts anys que persisteix, corcó, en moltes de les nostres llars, prenent forma d’activitat extraescolar o de mera activitat física. Però l’esport femení d’equip fa relativament molt pocs anys que es va practicant de forma ordenada, sistemàtica i habitual.

Per tal de presentar-vos una lectura diferent de l’esport femení d’equip, ens ha semblat oportú de trobar-nos amb tres nenes/noies que han practicat o que estan practicant futbol de manera habitual, per parlar-ne i perquè ens ajudin a valorar inquietuds, desassossecs, valors o vivències que dibuixin una perspectiva, respecte d’un esport tan present en la nostra habitualitat, tan comentat, tan jutjat o criticat. Per això la Mireia Ferré, la Lezhi Ferré i la Irina Mestre han accedit a trobar-se per bescanviar cromos, respecte de l’àlbum del futbol femení, i mirar de treure’n algun resultat que recompensi les nostres ganes de saber i de conèixer-les i, així, poder-vos-ho explicar aquí.

Els hi hem plantejat unes qüestions perquè ens les responguin, però de ben segur que hi tindran alguna cosa més a dir...

Recordeu què us va fer decidir a jugar a futbol?

Lezhi: Perquè m’agradava! I perquè amb el meu padrí, quan em feia de cangur, jugàvem a futbol.
Mireia: Aquí al poble, a la meva quinta, tot eren nens! De fet a mi sempre m’ha agradat molt el futbol, però al criar-me entre nens i entre dos germans que els agradava molt el futbol, ha estat una cosa molt natural per a mi. Ha vingut tot rodat i no ha estat pas gens forçada...
Irina: El meu tiet ha jugat sempre a futbol (i encara hi juga) i li agradava que jo també hi jugués. Així va ser com m’hi vaig aficionar...

Encara que les més joves no ho hagueu viscut, us podeu imaginar vosaltres fa 20 anys, jugant a futbol com juguen les nenes/noies en l’actualitat? Què creieu que ha canviat des d’aleshores?

Lezhi: Doncs que ara hi ha moltes més nenes jugant a futbol que no pas abans!
Irina: Abans no estava tan ben vist que les nenes juguessin a futbol.
Mireia: Abans era més estrany... Ara ha canviat molt, això. Jo vaig començar als deu anys. Fins els dotze-tretze vaig ser aquí, a Vilaplana, jugant amb els de la meva edat. Ens entrenava l’Artur i jugàvem al Bosc de l’Olla. Jugava amb nens. Recordo la pressió de pensar que, quan fos més gran, havia de deixar de jugar amb nens i me n’havia d’anar a Reus, que ja hi començaven a haver equips de noies.

Us agrada jugar al Reus Deportiu?

Totes: Sí, molt!
Mireia: Jo, els millors anys els he passat al Reus!

En els darrers anys han canviat molt, i molt ràpidament, les coses. Com veieu el futbol femení actual?

Mireia: Home, veig un gran canvi! Tothom s’ho pren més seriosament, ja no només les noies: De fet sempre hem lluitat per tenir un lloc al món del futbol i ara ja se’ns comença a respectar de la manera que ens agradaria, plenament equiparat al futbol masculí. Hem vist molt de canvi des del moment que vaig començar i m’encanta aquest canvi! I que se’ls doni oportunitats a les noies.
Irina: Bé, veig que està començant a millorar, però que encara pot millorar més...
Mireia: Jo recordo que inclús, a nivell de motivació, al fer el salt del Vilaplana al Reus, veies que darrere hi havia tota una infraestructura (entrenadors, físios, metges, etc.) i que anaves pujant de categoria.

Sabem que l’equip de la Lezhi té previst de jugar en una lliga de nois. Veieu alguna diferència, si és que n’hi ha alguna, entre el futbol que fan els nens/nois i el que fan les nenes/noies?

Lezhi: És divertit! El què importa és jugar a futbol i passar-s’ho bé, encara que el nostre equip hagi de jugar en una categoria de nens... L'interessant, és jugar!
Jo sóc l’única nena de classe que segueix jugant a futbol. Des de P3 fins a 5è, a l'hora del pati, he jugat sola amb els nens a futbol. Cada vegada s’està normalitzant més però no del tot encara...
Irina: Nosaltres érem dues nenes a classe que vam jugar des de primer fins ara. Vam jugar amb nens fins a 5è de Primària, i ara ja fa cinc anys que ho fem al Reus Deportiu.

Tot i que, tal com van les coses, sembla que el futbol no us enriquirà més enllà de l’apartat esportiu i/o vivencial, us veieu jugant de més grans? O formant part d’algun staff (entrenador, preparador físic, etc.)?

Irina: A mi no m’agradaria. Jo el que vull és jugar! És més divertit.
Lezhi: Jo també, només vull jugar!
Mireia: Jo no m’ho he plantejat mai. També era de o jugar, o jugar! I ara fa poc que ho he deixat perquè arriba un moment en què tens una edat que t’has de plantejar el què et dóna i el què et pren i vaig decidir deixar-ho. Tot i que va costar, eh? I ara sóc feliç fent altres coses.

Què és millor: jugar a futbol o veure futbol?

Lezhi: Doncs a mi m’agrada més jugar, però si és un partit important, el miro a la tele.
Irina: A mi no m’agrada veure futbol a la tele. És diferent.. però si és important, també el miro.
Mireia: Evidentment, jugar! Però a casa sempre s’ha mirat futbol i futbol sala, i també m’agrada.

Recordeu alguna anècdota relacionada amb el futbol?

Irina: Una vegada, quan encara jugàvem amb nens i teníem un vestidor diferent, ens vam quedar tancades. Érem a l’últim vestuari i tothom havia marxat i es van pensar que ja no quedava ningú!
Mireia: Devíeu estar estona, eh?! Jo, en canvi, sempre recordo que quan l’Artur ens demanava de fer parelles de dos, jo sempre quedava sola o amb el JB!

I, és clar que recordeu alguna victòria especial o algun torneig que vau guanyar...

Irina: Una vegada vam quedar terceres en un torneig d’estiu, darrere del Barça i l’Espanyol. I també vam guanyar la Mare Nostrum Cup, a Salou.
Mireia: Jo recordo unes 24 h femenines, jugant amb les del Reus Deportiu. Van pujar totes les amigues. Però sobretot els tornejos, ja que són més intensos.
Lezhi: Naltros vam guanyar un torneig amb La Selva. Teníem bon equip!

Però no tot és guanyar! Segur que també heu tingut alguna decepció.

Mireia: Home, perdre no agrada a ningú! Però si has jugat bé, es queda només en una sensació de ràbia. Però recordo molt aquelles victòries que arriben a última hora.
Irina: Jo, com que ja estava acostumada a perdre sovint amb l’equip del col·legi La Salle, ara, si perdem amb el Reus Deportiu, molesta menys. Però sí que és veritat, que sentir l’adrenalina dels darrers minuts, m’agrada molt també!
Lezhi: Si perds, no passa res, però si passa a l’última jugada, t’enfades molt!

Què me’n podeu dir de la relació amb les companyes?

Mireia: Del meu equip, n’hi ha que segueixen jugant en equips bons, però tant amb elles com entre les que ho hem deixat, seguim mantenint molta relació.
Lezhi: Es fan moltes amistats. A cada equip que vas, coneixes persones noves.

I amb els entrenadors?

Irina: Jo de tots he après moltes coses. No hi ha hagut cap any que hagi pensat que l’he perdut per culpa de l’entrenador.
Mireia: Penso el mateix. Al llarg dels anys sempre vas aprenent, tot i que en recordo un que vam tenir que vaig acabar amb la motivació baixa. Em va afectar molt a nivell d’autoestima, fins a plantejar-me si era bona jugadora o si aportava alguna cosa a l’equip. Per sort va ser només una temporada i el següent va ser encara millor.
Lezhi: A tercer de primària no vaig aprendre res, però aquest any, al Reus Deportiu, es nota que els entrenadors ensenyen moltes més coses.

Per acabar, què podeu dir a les nenes que vinguin darrere vostre i que els pugui interessar, com a vosaltres, el futbol o l’esport en general?

Mireia: Jo voldria dir-los a elles dues, que les veig més petites, que si els agrada el futbol i disfruten, ara que la situació és més favorable i comença a millorar (Covid), que vagin “a muerte”, que ho petin i endavant! Que lluitin per això i que ho aprofitin!
I que és molt important el sentiment de formar part d’un equip i els valors de treballar en equip: el companyerisme, el sacrifici...
Lezhi: Sí! I coneixes molta gent, i t’ho passes bé!
Irina: I si surt alguna cosa malament, sempre ve algú i et diu: “Va, vinga, que no ha estat res...”
Mireia: Tots aquests valors, te’ls dóna el futbol. Fent cap finalment a un equip femení i trobar-te amb un munt de noies, amb les mateixes aspiracions que tu i compartir l’objectiu de jugar a futbol, descobreixes que hi ha més nenes que pensen com tu. Crec que elles també s’han sentit així...
Es tracta de donar-hi visibilitat i veure-ho tot plegat, com normal.

Queda tot dit! Hem compartit un matí tapadot i fred i, tot i les estretors que ens marca el confinament (mascaretes i videoconferència amb la Lezhi), totes tres ens han ajudat a veure que, allò que fa uns anys semblava que anava mutant, ara és una realitat clara i diàfana. Sembla doncs que està clar: Els temps canvien i transformen la manera de veure i viure les coses i aviat no ens adonarem que ja són habituals!