Primet de tot, volia fer esment que sempre hi ha un lligam que uneix a totes les persones a les quals hem tingut l’oportunitat de fer l’entrevista a Lo Pedrís, què és Vilaplana. Què ha representat per a tu ser de Vilaplana ?
Per mi Vilaplana és com “casa” quan jugues al parxís, només que de vegades desitjo treure tres sisos als daus per tornar. Sóc afortunada de tenir un lloc on pertànyer, d’on conec totes les pedres i les portes i d’on guardo records a cada racó. Però sobretot em sento afortunada d’haver crescut en un lloc on les persones es coneixen pel seu nom perquè tot i l’haver crescut trepitjant els mateixos adoquins i sentint les mateixes campanes, penso que això és el que més ens uneix i ens dóna aquest sentiment de pertinença.
Tots hem tingut somnis de petits i pensat què voldríem ser de grans. En el teu cas, sempre vas tenir clar que la teva vocació seria la medicina ? I el camí fins arribar a on ets a nivell professional, ha estat dificultós i dur ?
La primera cosa que recordo haver volgut ser de gran és carnissera! Em penso que m’agradava veure com les botifarres penjaven i que la Montserrat i el Victu em deixessin pujar en una cadira que tenien guardada per veure millor com tallaven la carn. Vaig agafar un altre camí però..!
Quan comences la carrera de Medicina el primer que et diuen és que el recorregut serà llarg, anys i anys d’exàmens . Ningú t’explica, però, que el més complicat vindrà després i és que és molt el pes que portes a les espatlles quan comences a exercir. En el dia a dia has de prendre moltes decisions difícils i només el convenciment de que el que fas serveix per ajudar als teus pacients és el que t’empeny a continuar. En la nostra professió t’has de convèncer que els dies bons pagaran pels dolents.
El que segur que no et pensaves és que viuries de primera ma una pandèmia com la Covid-19 de la qual encara no ens n’hem sortit del tot. Pel que sabem per les notícies, la feina del personal sanitari ha estat molt dura, horaris molt llargs, falta d’equips de protecció, i una situació emocional molt complexa. Com ho has viscut ? Com ha repercutit entre els companys? Uneix, desuneix més?
Tots vam viure l’inici de la pandèmia amb un punt d’incredulitat i de cop les coses van començar a canviar de manera vertiginosa. Es van haver de suspendre totes les activitats programades dels hospitals i es va haver d’augmentar la seva capacitat per acollir malalts amb COVID que es duplicaven dia a dia. D’una setmana a l’altra es va haver de canviar tota l’organització del meu hospital i la majoria de nosaltres vam passar a treballar en l’atenció dels malalts de COVID.
A mi, donat que a cardiologia tenim experiència en el malalt crític em van destinar a la Unitat de Cures Intensives. Allí vam treballar colze a colze personal del servei de Medicina Intensiva, Anestesiologia i Cardiologia formant equips mixtos i fent torns de 12h combinant horari diürn i nocturn. Les jornades de treball llargues i intenses i treballar tantes hores seguides amb els equips de protecció es feia difícil. Tot i així, si alguna cosa m’admira i m’enorgulleix d’aquest episodi va ser la forta cohesió que va demostrar tot el personal sanitari: darrere les mascaretes i sota les ulleres hi trobaves mirades amigues de recolzament i força que ajudaven a tirar endavant. Si totes les monedes tenen dues cares jo em quedo amb aquesta.
Quan arribaves a casa amb la situació de confinament que hem viscut (sols, sense amics i sense la família al costat), com et separaves del que havies viscut al llarg del dia quan possiblement has hagut d'acompanyar a la mort a persones encara que no els coneguessis i allí tu eres tot el que tenien?
A nivell emocional va ser molt dur, vivíem una situació que no tenia precedents. El fet que es tractés d’una malaltia contagiosa comportava que en moltes ocasions en una mateixa família hi hagués més d’un infectat en estat greu i també complicava la comunicació amb els que havien d’estar confinats.
Per mi un dels punts més difícils del dia era la trucada que fèiem a les famílies per donar informació. Notaves el patiment que hi havia darrere el telèfon i tot i que intentaves donar tot el teu escalf de vegades les paraules eren insuficients i la barrera del telèfon era devastadora, sobretot quan havies de comunicar les males noticies.
Segur que ara fa temps que no pots venir a Vilaplana i fa temps que no pots veure la família. Com has viscut aquest distanciament ? Segurament patien més ells que tu...
He de dir que el personal sanitari hem viscut el confinament d'una manera particular. En el nostre cas durant aquesta època hem hagut de treballar moltes hores i el poc temps que passàvem a casa era per descansar i dormir, així que potser hem viscut menys la sensació d'aïllament social.
Tot i així, he trobat molt a faltar els de casa, sobretot en els moments difícils, però al mateix temps m’alegrava que estiguessin lluny de tot això.
Què li demanes al teu futur, quins son els teus somnis professionals i personals?
La veritat és que no m’atreveixo a demanar massa. Si tot va bé en un any acabaré l'especialitat de Cardiologia, l’últim esglaó de la meva carrera, i espero poder continuar ajudant a les persones dins d’aquest àmbit.