La nostra gent - Entrevistes | Revista 88

ENTREVISTA A LA JUANITA DE CA L’OLLA

El 14 de desembre del 2021, la Joana Huguet Ferré, més coneguda com a Juanita Olla, va complir cent anys. I per celebrar el seu centenari, encara que sigui amb retard, hem pensat que seria un detall entranyable fer-li una entrevista on pogués repassar alguns dels records més vius que guarda al rebost de la memòria. Com potser sabeu, no fa gaire va marxar de Vilaplana per anar a viure a Premià de Mar amb la seva filla Montserrat. Des de la nova llar, i amb l’ajut inestimable de les seves dues nétes, la Mercè i la Cecília. La Juanita, sempre alegre i cordial, ens ha anat responent les preguntes que li hem fet. No ha estat fàcil anar desenredant i teixint el fil conductor de la seva vida centenària. Una vida marcada per moltes dificultats, dolor i pèrdues ineludibles, però, sens dubte, molt rica en alegries, coneixences i amor als seus.

Quin és el primer record que et ve a la memòria, Juanita?
No ho sé, se’m barregen molts records. Però ara em ve present la mina que teníem a ca l’Olla. Era joveneta i recordo el soroll d’aquells avions de la guerra i que després corria a amagar-me dins de la mina junt amb un nen petit, que no sabria dir qui era ni com es deia. Només sé que el dos teníem por i que jo cridava a la mama, perquè entrés amb nosaltres. Però ella, pobreta, anava tan enfeinada que no hi podia entrar.

On era aquesta mina?
A l’hort de casa nostra. La mama m’explicava que la mina havia estat a ca l’Olla de tota la vida. A casa es deia que l’aiguardent de ca l’Olla havia estat el millor licor del poble perquè l’aigua que brollava de la mina era molt freda i perquè servia per refredar el serpentí de l’olla on es feia l’aiguardent. La mina estava cap al final de l’hort.

I d’aquí ve el renom de ca l’Olla?
Sí, almenys això és el que m’explicaven.

Que interessant! I què hi havia més en aquest hort?
A més de la mina, hi havia el pou i dues basses amb dues piques cada una. Una bassa servia per regar amb l’aigua bona i l’altra, que venia del rec d’aigua de la bassa de la vila, la fèiem servir per regar la magnoliera. Recordo que el jaio de cal Cama deia que un dia portaria una destral i la tallaria. Llavors el papa li deia: - Sí, sí, porti una destral que la tallarem. Ho deia rient. També hi havia tres redones fetes de pedra tosca on teníem plantats tres arbres: una magnoliera, una palmera i un arbre que no recordo. Hi havia una glorieta on hi teníem instal·lada una taula rodona. I uns fogons que havia fet el papa perquè poguéssim sopar allí fora a l’hort. Però si hi havia massa mosquits, ell ens feia entrar cap dins de casa. A l’entrada, hi havia un taronger i feia unes taronges bordes, que no les volia ningú. A l’altre costat, hi teníem plantats tres tarongers nàvel que feien unes taronges molt bones, però un es va morir. I com que el papa sempre havia estat caçador també teníem una gàbia on hi guardava un furó que s’enduia quan anava a caçar conills.

Com es deia i què feia el teu pare, Juanita?
Ceferino Huguet Rabascall. Sempre li va agradar molt la cacera, com tots els homes de casa. Era pastisser com ho havia estat l’avi Policàrpic Huguet Mariné, que estava casat amb Rosa Rabascall Munté, que era la meva àvia paterna. L’àvia Rosa era germana de la mare de l’oncle Xacó i crec que es deia Teresa. L’avi Policàrpic havia anat de jovenet a aprendre de pastisser a Reus i després va engegar el forn de ca l’Olla. El papa va seguir l’ofici de l’avi. Ell compaginava la feina de pastisser amb la de pagès i es cuidava de l’hort de casa. Quan jo era petita, em ve present venent entrades en una tauleta per entrar a ca la Narra, ja que ell n’era soci. També el recordo quan se n’anava els dilluns a Reus i portava flors del temps a la mama, perquè a ella li agradaven molt les flors. Era detallista i li feia cosetes d’aquestes i això a la mama li encantava.

I la teva mare?
Es deia Matilde Ferré Bigorra. Era filla de Joan Ferré Mestre de cal Fum i de Teresa Bigorra Mestre, els meus avis materns. La mama sempre va ser el pilar de casa nostra. Era molt bona dona, treballadora i una cuinera excel·lent. Ella, a més de fer les feines de casa i criar-nos, ajudava a la pastisseria. Feia unes coques amb unes voretes primetes, molt ben fetes. Eren boníssimes. Les va ensenyar a fer a la seva jove, la Maria del Carme de cal Damo. La meva cunyada també tenia molta traça a fer les vores de les coques, com la mare. Jo, en canvi, era més sapastre i no les vaig saber fer mai tan bé com elles. Quan era més gran, recordo a la mama fent dinars pels amics de l’Alfredo que eren caçadors com ell. Quan feien trobades la colla de caçadors, ella els feia conill i vedella. Ho coïen al forn i s'ho menjaven allà, dins de la botiga, amb una amanida de bacallà. El Joan Moreno li deia: - Recollons, Matilde, quins dinars més bons que ens fas. I ella, satisfeta i contenta, somreia.

Que maqueta, continua parlant-nos de ta mare.
Resulta que durant la guerra civil, la mama tenia el papa a fora lluitant al front i ella va cuidar-me a mi i al meu germà Alfredo. També es fa fer càrrec dels nostres cosins germans el Jaume de cal Corraló (fill d’una germana de la Matilde, la Mercè Fum) i l’Ernest de cal Fum (fill d’un germà de la Matilde, el Pep Fum), com si fossin fills seus. Ells tenien els seus pares lluitant a la guerra i el marit de la Mercè va estar empresonat. D’aquí ve que sempre hi ha hagut una gran amistat per part de les famílies Ferré. Sempre va ser molt valenta i, com us he dit, li agradaven molt les plantes i les flors. Per això a ca l’Olla sempre van tenir l’hort tan ben cuidat. Feia molt de goig.

I com era per dins ca l’Olla?
Abans, quan jo era petita, a ca l’Olla, tot just entraves, hi havia a mà dreta un taulell gran de fusta. Damunt d’aquest, hi havia unes balances grosses i a la paret hi havia penjat al mig un rellotge d’aquells antics, que estava aturat i mai no tocava quarts ni hores (I mentre ho explica es posa a riure). A l’altre costat, hi havia sacs de segó. També teníem unes balances per mesurar i vendre a pes. Al costat hi posàvem la farina en un finestró que donava dins al quarto i a l’entrar hi havia les capses del pa. Dins al pastador, hi havia un armariet i, al costat mateix teníem el taulell de pastar pa, el forn i la màquina de pastar. També hi havia sis o set caixes per posar el pa acabat de fer. En total hi cabien vint-i-un pans a cada una. Un dia les vaig entrar totes jo sola perquè l’Alfredo i la Maria del Carme no hi eren. Ho recordo bé perquè aquell dia va néixer el meu estimat nebot Xavier. Devien ser a l’hospital de Reus.

Quin record tan tendre, Juanita. I així era el forn de pa?
Sí, sí, el forn estava just a l’entrar. Després quan anaves cap a dins hi havia la casa on vivíem.

I com recordes la casa?
Recordo que hi havia un recambró a la planta baixa que feia de rebedor. Podies anar cap a la comuna o bé cap un quartet on hi guardàvem la gerra de l’oli. Després ja entraves cap el menjador. Al fons, hi havia una porta per on entraves al quarto del papa i la mama. Allí hi dormien. De petita, jo dormia en un llitet de ferro fins que em vaig fer més gran. En un costat entràvem cap a la cuina, que era econòmica. També hi havia el pis de dalt que s’hi pujava per unes escales. Darrere de la porta hi havia un penja-robes on hi penjava una escopeta o altra. El tiet Josep i el papa sempre van tenir alguna escopeta rondant per casa.

Recordes si a ca l'Olla hi havia pintades les bodes de Canà, com explica Oleguer Huguet al seu llibre Anecdotari de Vilaplana?
No ho recordo gaire bé. Parleu de molts anys enrere. Però sí que sé que a la paret de la sala havíem tingut unes pintures o frescos de les bodes de Canà que havia pintat l’oncle Xacó (Francesc Pàmies Rebascall). Però quan el Xavier va fer la primera comunió ho van pintar tot blanc perquè les pintures estaven bastant malmeses. Recordo més bé que al sostre de l’habitació del mig també hi havia unes flors i uns rams molt macos pintats per l’oncle. Era un gran pintor i a casa seva havia pintat els apòstols i l’últim sopar de Jesucrist. Però quan hi va haver la guerra civil ho va haver d’esborrar.

Potser ell va pintar les bodes de Canà pel miracle de Jesús de convertir l’aigua en vi bo i a ca l'Olla fèieu molt bon aiguardent.
Potser sí perquè l’oncle Xacó coneixia molt bé la Bíblia, però no ho sé del cert.

Tu també treballaves al forn de ca l’Olla?
Sí, de jove ajudava a fer el pa i després m’agradava molt anar a ballar. Però tot just un any que feien sardanes a la festa major no vaig poder anar a ballar-les perquè havia de repartir coques. Em vaig enfadar molt, però què hi podia fer! En el fons, sabia que havia d’ajudar a casa a tirar endavant. Llavors hi havia moltes necessitats.
Als estius anava a repartir pa a ca les Quimetes, una casa gran que hi havia davant de l’església. Crec que eren viudes i que es deien Sra. Júlia i Sra. Juanita. Quan hi arribava, les cridava des de fora al carrer i elles em deien: - Entra maca, vine cap aquí a l’hort. Tenien un hort gran i maco i estaven molt contentes que els portés el pa. Portava el pa a moltes altres cases del poble com a cal Modesto, que fins i tot tenien minyones. O a ca la Sra. Antònia, a ca l’Assumpta, al costat de cal Jaumet del cafè, a cal Domingo... Cada setmana els portava una rova/arrova de pa i recordo que m’ajudava la filla de l’Emília. També anava a casa d’una dona soltera que tenia uns morros grossos, que li deien la Saramenya, perquè plegava les peres saramenyes de cal Manyà.
Cada dia anava a buscar cafè a ca la Narra i el portava a ca la tia Sió i a ca la tia Elvira. La tia Sió, que estava casada amb l’oncle Sisquet Xacó, em donava els cèntims justos i la tia Elvira, que estava casada amb aquell armatoste de cal Peraire, em donava cinquanta cèntims, en comptes dels quaranta que valia. O sigui, deu cèntims per a mi. I jo més contenta que unes pasqües.

A més de les sardanes, què més ballàveu?
Ballàvem de tot. Tangos, valsos, pasdobles, xarleston. Anàvem a ballar a les festes majors d’Alforja, l’Aleixar, la Febró... Aquí al poble, si no era per la festa major, ballàvem els diumenges amb la música d’un manubri. Recordo que tocaven molt La Cumparsita, un tango famós de llavors. Aquest tango el ballava sempre amb l’Octavi de Cal Sagal perquè ens aveníem molt. Recordo una cançó molt maca que solíem cantar i que deia així: Yo te diré / Porqué mi canción / te llama sin cesar / Me faltan tus risas / Me faltan tus besos / Me falta tu despertar... ( I se la posa a cantar fort i clar. Es nota que li encanta). La cançó es deia Yo te diré. Era una havanera que canten en una escena d’una pel·lícula antiga. Penso que es deia Los últimos de Filipinas. La protagonista és una jove molt maqueta que la canta darrere les reixes de la presó i tots els presoners es queden embadalits a l'escoltar aquella veu tan preciosa.

I què més fèieu de joves?
Què voleu que us digui, una mica de tot. Gent jove, pa tou. Jugar, anar al cine, cantar, ballar, anar a berenar a les fonts de per aquí, anar de festa major. Un any, per la festa major d’Alforja, vam anar a veure una pel·lícula molt maca que es deia Escuela de Sirenas. I també recordo aquella tarda que, només sortir de l’escola, vam anar a berenar a la font del Llop, la Maria Manyana, la Montserrat Viudo i jo. També anàvem cada any a menjar-nos la mona amb la colla d’amigues.

I quina era la teva colla d’amigues, i on anàveu?
Érem força colla: La Pilar Bidó, l’Encarnación Teodoro, l’Adela Olla, la Pilar Pip, la Mariana Gori, la Maria Manyana... i d’altres que ara no em venen.
Als estius anàvem a banyar-nos a la bassa de cal Savall cada dia. I el dia que no podíem, anàvem a la bassa del Domingo o a la bassa de cal Carletes, on també hi rentàvem el dia que no teníem aigua a casa. Hi anava amb la tia Rosa i la padrina Fum.
Una vegada vam anar a menjar la mona al camp de Vaques de les Quimetes i aquell dia la mama ens va fer canelons i rostit. Allí ens vam entretenir a collir un pomet de flors i tot. Se'ns va fer tan tard i anàvem tan de pressa de tornada per aquell camí ple de bonys i pedres, que el Sebastià Viudo, que era coix i venia amb nosaltres, quasi que cau.
Un any vam anar a berenar a una font que hi ha a prop de la Febró. Ara no recordo el nom. Anàvem la Provi, el Rosendo, la Sra. Asunción, el Sr. Manuel i jo. Resulta que de tornada hi havia tanta boira que ens vam haver de posar la roba damunt per poder-nos veure una mica entre nosaltres. Jo em vaig haver d'arromangar la faldilla i el viso de sota, que era blanc. El Rosendo amb les estovalles a l’esquena i les altres també amb alguna cosa al damunt. I el Roberto, amb qui ja festejava, crec que també va venir.

I parlant del Roberto, quan i com vau començar a festejar?
Era pels vols de Nadal, tot just el dia de Santa Llúcia. Me’n recordo perquè el papa aquell dia havia anat a Reus a la fira. El Roberto era a l’entrada de cal Ritu. S’hi posava sovint junt amb tota la seva colla d’amics. Si passaves per allà sempre et deien coses. Aquell dia jo venia de cosir i vaig sentir un rebombori entre ells. Vaig pensar, què deu passar? Llavors em vaig girar i vaig veure com el Roberto deixava la colla i venia cap amb mi. Algú de la colla li havia aconsellat que em deixés córrer, perquè li deia que ja havia sortit amb el Samuel. Li deien que jo no l’escoltaria. Però ell no els va fer cas i va acompanyar-me fins a la porta de casa. Ens vam quedar allí plantats xerrant. Resulta que feia un moment que havia arribat el papa amb el cotxe de línia. I al cap d’un minut surt el meu germà petit, l'Alfredo. Ve cap a nosaltres i diu: M’ha dit el papa que vinguis ràpid, si no, et vindrà a buscar ell mateix amb un bastó.

I... què vau fer?
Doncs, com que a mi m’agradava el Roberto, li dono un bona empenta i el foto cap dins al portal de ca l’Olla. Al cap de no res, ja era dins de casa amb mi. Llavors el papa ràpidament li va dir: - Mira, Roberto, si vens de bona fe, ja pots continuar, però si vens, com va fer el teu oncle, el Pep... el Pepet Cóbit, que anava amb la tieta Mercè i se la va deixar, no cal que tornis mai més. El Roberto li va dir al papa que anava “en serio” i que es volia casar amb mi. El bo del cas, és que a casa seva, a ca la Martina i el Josepet Aymamí, els meus futurs sogres, no en sabien res. Vam festejar quatre anys.

I com segueix el festeig?
Al cap de quatre anys ens vam casar a l’església Santa Maria de Vilaplana. Era el dia 16 de novembre del 1946. Vam anar a viure a la placeta, a ca la Martina. Però primer vam anar de viatge de nuvis amb l’ajut dels pares i dels sogres. Quan vam tornar del viatge ens van preguntar que quants diners ens havien sobrat i el Roberto, que era una mica tou, va tornar els diners que no ens havíem gastat.

I quan i on va arribar al món la vostra filla Montserrat?
Després de casar-nos va néixer la Montserrat a ca la Martina, que era la casa dels sogres on vam anar viure. Recordo que em va assistir el doctor March, però abans de parir i com que el part anava amb retard, i no estava prou bé, recordo que a casa em van donar un plat de rovellons i un tall de carn. Deien que m’aniria bé, però jo no m´ho podia empassar de cap manera. Vés! Tal com estava, com havia d’entrar tot allò! I com que la nena no sortia de cap manera, el papa i el sogre Josepet Aymamí van dir que m’havia de prendre ruda. És una planta que fa una pudor que fa esgarrifar. Ells la van anar a buscar allà on hi ha els rentadors. Jo els havia dit que allí n’hi havia. Ells em van fer una beguda de ruda per accelerar el part. Era la cosa més dolenta del món. Llavors, sigui pel que sigui, el doctor March va poder assistir-me i acabar la feina. I en plena collita de l’avellana, per fi, vaig poder parir la nena. Era el 25 de setembre del 47.

I com era ta filla?
Per nosaltres, és clar, era la nena més maca del món. Però potser també la més ploranera. Mireu si ho era, que un dia el Roberto va dir que si en comptes de sa filla fos un gat ja faria dies que l’hauria tirat per la finestra. ( I mentre ho explica riu amb ganes).

En quines cases has viscut?
Ui, ui, en moltes. Déu n’hi do, quan hi penso. Abans de casar-me, a ca l’Olla, després, a la placeta de la Riba, a ca la Martina, la casa dels sogres, després al carrer major a cal Guiu amb qui érem parents, a cal Fum del carrer de l’Era perquè teníem molt bona relació amb l’Ernest Fum, a cal Jaume del Corraló també hi vam ser una temporada i per últim vam anar de lloguer ca la Bàrbara, al carrer Jaume I. I ara, com veieu, després de complir els noranta-vuit anys, lluny de Vilaplana, a Premià de Mar amb ma filla Montserrat. Vaja, que he donat més tombs que un ventilador.

Has anomenat sovint el renom Fum de part de la família de ta mare, saps d’on prové?
No ho sé del cert. Però a casa es deia que l’avi Joan Fum, quan renegava, el renec més gros que solia dir era: Mecagon fum o Mecagon refum!

Tens una memòria estupenda i és molt enriquidor el que expliques, però s’esgota l’espai d’aquesta entrevista. Per tant, com t’agradaria acomiadar-te?
Recordant i agraint la solidaritat de l’oncle Xacó, que era del bàndol dels vencedors. Ell em va deixar estar a casa seva mentre hi havia perill de represàlies pels que érem fills de republicans o perill per ell i els seus perquè ajudava als “altres”. I recordant amb afecte el coratge i la bondat de la mama, la Matilde Fum. Ella era del bàndol dels vençuts i en temps de guerra va ajudar tant com va poder als seus familiars quan més la necessitaven. Gent com ells, tot i la guerra, les pors, la misèria i les pèrdues doloroses, m’han ajudat a veure la vida amb alegria i amb millors ulls.