La nostra gent - Entrevistes | Revista 87

ENTREVISTA a Josep M. Puche Fontanilles, arqueòleg.

Amb son pare i son fill (2004) “Amb les excavacions de la Mussara, van poder més les ganes i el sentiment que la raó.”

Vas fer cap al poble de petit. Els de la meva generació un dia et vam veure aparèixer. I venies de Barcelona.
Bé, veníem de Barcelona i de Bonastre. Vivíem a Barcelona, però, com que part de la família és de Bonastre, hi estiuejàvem. El meu oncle tenia una casa a Vilaplana que havia heretat de la meva tieta-àvia, la Mercè de Cal Guiu, casada amb un Fontanilles de Bonastre. La casa havia quedat buida i el meu tiet ens la va oferir per passar-hi els estius. Jo tenia uns 10 anys.

I a Vilaplana et vas convertir en el Vint-i-tres...
Sí, perquè duia una samarreta de rugbi amb el número 23 i, no sé per quins set sous, tothom es pensava que em deia Joan. I ja ho vam tenir, Joan Vint-i tres! De fet, encara hi ha gent que em felicita per Sant Joan.

Ho puc constatar. Algú s’ha sorprès quan els he dit que et dius Josep Maria.
Sí, sí! En soc conscient. A Vilaplana soc el Vint-i-tres, el Joan Vint-i-tres i, per contracció, Vinti. De fet, ha tingut tant d’èxit que al meu fill, el Jan, el coneixen com en Vinti júnior! Ja hem fet una saga.

Tot era una mica silveste, però et vas integrar bé al poble.
Érem assilvestrats, però formava part de l’encant. Jo, venint de Barcelona, on tot era més “civilitzat”, en arribar a un lloc on era més fàcil trobar la teva part “natural”, vaig viure una experiència molt instructiva i molt enriquidora.

Després d’un temps de saber poc de tu, et vaig retrobar a Barcelona, en el món de l’arqueologia. Què et va fer decidir per aquesta carrera?
No ho sé ben bé. Jo sempre he tingut una relació malaltissa amb el passat i una necessitat contínua de fer-me preguntes sobre el perquè de les coses. La necessitat quasi imperiosa de conèixer l’origen i l’etimologia de les coses em va portar a estudiar Història, i clar, buscant l’origen de l’origen, vaig acabar fent Arqueologia. I perquè vaig parar, perquè hauria pogut anar encara a més enrere...

Vas acabar essent arqueòleg, però després de la carrera vas tenir experiències laborals diverses.
És una obvietat. No et fas arqueòleg esperant fer-te ric. Estudiant aquesta carrera, el més probable és que acabis fent qualsevol altra cosa. De broma, sempre diem que estudiar arqueologia et faculta per tot tipus de feina, perquè jo conec arqueòlegs que fan de venedors d’assegurances, professors i el que convingui. I sí! Jo vaig estar uns quants anys treballant en coses que no tenen res a veure amb l’arqueologia.

Vas treballar de topògraf.
Sí. Era una cosa que sempre m’havia agradat: els mapes, la representació de la terra... Fins i tot de petit faig fer un mapa molt xulo de Vilaplana, que m’agradaria recuperar. Però, per curiositats de la vida, quan estava bastant ben situat com a topògraf, aquesta professió em va ajudar a tornar a entrar en el món de l’arqueologia. Amb tota la tasca de documentació de la feina que es fa, necessitaven algú amb coneixements de topografia i arqueologia a la vegada. Va ser així com vaig poder començar la meva carrera d’arqueòleg.

I com a arqueòleg, en quins llocs has treballat?
Uf, en molts, però bàsicament a Catalunya. Moltes vegades em preguntaven si em feia un fart d’anar a Egipte o a Mèxic, però la veritat és que no. A nivell professional no vaig anar a treballar a Egipte fins a l’any passat, que vaig començar a treballar en una excavació a Saqqara. Fins aleshores, la meva àrea de treball s’havia reduït al conjunt dels Països Catalans i a Itàlia. També és veritat que, durant uns quants anys, fèiem estades d’un mes, a Tunísia i a Algèria.

Sempre dedicat al món romà?
De tot. Quan entres en el món de l’arqueologia, t’has d’especialitzar. La meva especialitat és l’arquitectura, en principi la romana. El que passa és que tots els elements arquitectònics s’assemblen i això et permet treballar amb restes númides a Tunísia, restes fenícies a Algèria... Però també he treballat en jaciments paleolítics d’un milió d’anys d’antiguitat. I he arribat a documentar edificis modernistes, que tenen poc més d’un segle. A Itàlia he treballat sobretot amb món romà, però a Egipte, tot el que no tingui almenys tres mil anys d’antiguitat, ni s’ho miren.

I a Itàlia, on vas treballar?
Vaig començar a un lloc anomenat Tusculum, prop de Roma. Amb moltes restes romanes i medievals. Hi vaig anar amb una missió espanyola del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Hi vaig estar uns quants anys, t’encarinyes d’una persona, del país... Quasi quinze anys, vaig estar a mig camí entre Itàlia i aquí, i més de dos anys vivint fix allà. Com que era autònom podia anar combinant feines que em sortien aquí i allà.

Però ara estàs instal·lat a Tarragona. Com hi vas arribar?
A la primera dècada dels 2000 es va crear, a Tarragona, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Jo ja estava una mica cansat de la meva vida d’autònom, que no t’ofereix cap estabilitat, i va sorgir l’oportunitat d’aconseguir feina aquí. Primer hi vaig entrar a temps parcial, per, finalment, tenir una feina a temps complet i guanyar la meva plaça definitiva. La perspectiva d’una feina fixa, amb recolzament institucional i econòmic al darrere, es nota a l’hora de treballar.

Has treballat en algun projecte interessant, a Tarragona?
Curiosament, a Tarragona, l’arquitectura romana, la meva especialitat, estava molt poc treballada. Fer el dibuix de l’edifici et permet conèixer-lo molt millor. M’he passat força anys dibuixant i documentant bé els grans edificis, com ara l’amfiteatre o el circ, però també la Catedral i les restes romanes que hi estan vinculades. Ho fem en col·laboració de l’Escola d’Arquitectura. Vam fer un article molt divertit que es deia “Deu anys treballant junts i encara no ens hem barallat”. Perquè hem establert unes sinergies molt interessants.
Fora de Tarragona, el projecte més interessant és el de l’estudi dels aqüeductes romans. Tothom coneix el Pont del Diable, però de la resta, se'n sabia molt poc. Fins i tot hi havia seriosos dubtes d’on sortien les aigües que els abastien. Ara els hem seguit i documentat molt bé i comencem a treure resultats preliminars molt interessants.

A Vilaplana se't coneix per l’excavació a l’església de la Mussara, junt amb el Jordi López. D’on va sortir la idea, com va anar el projecte i com us en vau sortir?
Ui! És de mal explicar, de manera políticament correcta. Amb les excavacions de la Mussara, van poder més les ganes i el sentiment que la raó. Com que fa anys que vinc bastant per Vilaplana, hi he establert un lligam emocional bastant fort, i, per extensió, amb la Mussara. I clar, allò que dèiem d’estudiar el passat, a la Mussara es converteix en un passat molt present.
Quan veus l’església de la Mussara, t’adones que hi ha aspectes que no lliguen amb la construcció d’època moderna (una arcada apuntada a un lateral, restes d’un campanar d’espadanya...). Venien ganes, d’una banda, d’arreglar l’edifici, i de l’altra, de conèixer-lo amb profunditat. Tot semblava molt difícil, però l’Ajuntament també tenia ganes d’intervenir a l’edifici per dignificar-lo, i vam parlar per tal de poder-hi treballar. Per sort, la Diputació s’hi va posar bé. Va concedir una subvenció i va fer possible el somni de conèixer l’església vella de la Mussara. Vam poder entendre perquè l’església actual és com és i vam poder documentar l’existència de l’antic edifici romànic.

Us va sorprendre la troballa?
De fet, no. Allà vam poder visualitzar una cosa que és ben coneguda: aquí al Camp de Tarragona la majoria de pobles tenien esglésies medievals construïdes en el moment de població del territori. La majoria devien ser de dimensions molt reduïdes per la migradesa de la població. Però, a partir del s. XVIII, el creixement demogràfic i econòmic de la zona empeny els pobles a construir edificis més grans i d’un altre estil artístic.
Una cosa molt curiosa és que les esglésies romàniques, com la descoberta a la Mussara, tenen orientació canònica, d’Est a Oest, amb el cap mirant cap a Llevant i els peus cap a Ponent, amb la porta, molt sovint, al costat llarg.
A partir del segle XVI, pels canvis litúrgics introduïts, l’orientació de les esglésies canvia 90 graus. Això, que està ben estudiat, a la Mussara s’observa perfectament. Possiblement amb l’església antiga de Vilaplana devia passar el mateix. L’actual configuració dels carrers de la zona dona pistes en aquest sentit. Seria un tema molt interessant de treballar algun dia.

A part d’això, hi veus alguna altra oportunitat arqueològica a Vilaplana?
I tant! Hi ha diverses possibilitats. En primer lloc, hi ha un jaciment, que es va excavar molt parcialment fa molt de temps, a la Mussara. A la bifurcació de les carreteres d’Arbolí i la Febró, hi ha restes que van de l’època romana a l’Edat del Bronze.
Salvador Vilaseca va detectar alguns jaciments prehistòrics a Vilaplana, no gaires, perquè es veu que el seu informador local es va accidentar i no va acabar d’explorar a fons aquesta zona. Segurament d’aquesta època encara hi ha coses per descobrir. A més, hi ha les pintures rupestres. Són molt significatives i, amb la quantitat de cingles que tenim, qui et diu que no hi ha més pintures amagades?
Ara sabem també que les muntanyes de Prades en època tardo-antiga (visigoda) estaven més poblades del que semblava. I, durant el període islàmic, la presència humana hi devia ser força important: Siurana en dona testimoni. I no podem oblidar el ric patrimoni que es conserva del que anomenem “arqueologia industrial”: Forns, fonts, masos, molins... que ara, per sort es comença a valorar i a recuperar de forma molt activa, a Vilaplana. De fet, fa poc, em van passar un treball de recerca d’institut sobre els molins del poble que em va sorprendre molt positivament (i soc rar de sorprendre). Per tant, no descarto cap sorpresa... ni en les troballes a fer, ni en el potencial de la gent del poble.