Entrevista a Joan Magrané Figueres

En primer lloc i sobretot, la nostra més cordial enhorabona pel recent Premi Reina Sofía de Composició Musical que lliura la Fundació Ferrer-Salat. Ser reconegut com a compositor, i a la teva edat – 25 anys – no és gens habitual.


Com has arribat fins a aquí? Des de quan es va orientar la teva carrera vers la composició?
Doncs des de ben petit ja vaig descobrir la meravella que era posar notes sobre un paper i poc a poc tot va anar rodat per si sol. Després de començar els estudis de percussió amb en Quim Solé a La Selva i passar també per l’Escola de Música del poble, on també vaig començar el piano, un moment clau fou l’encontre amb en Ramon Humet al Conservatori de Vilaseca. Ell fou qui m’animà a dedicar-m’hi al 100% i m’aconsellà molt i molt bé. Després vingué l’Esmuc a Barcelona i fins ara a París. És a dir, al principi l’aprenentatge fou del tot autodidacte però tot seguit han estat molt importants els professors que he tingut i el seu bon fer i generositat.

Avui potser, de totes les arts, la música contemporània és la menys coneguda pel públic. Com veus la relació entre creació contemporània i societat?
Justament estem en un bon moment per afrontar tota aquesta realitat de cert distanciament entre la música contemporània i el públic, produïda sobretot degut a la mentalitat militant dels compositors del segle XX–mentalitat per altra banda molt necessària i lògica si pensem per què sorgí, i que fou la resposta als totalitarismes i als desastres de les grans guerres que tot ho van qüestionar, inclós també el sistema tonal– però ja des de la generació dels meus professors s’estàn oblidant tots aquests prejudicis i comprenent que la música té com a finalitat principal la comunicació, si no la nostra feina es converteix en un sense sentit. També és important la reconquesta de l’emoció en front del pur intel•lectualisme, però això és un llarg camí que encara cal explorar en totes les seves conseqüències.

Després del segle XX, amb totes les seves ruptures i vanguàrdies, quins camins li queden al compositor d'avui?
Com deia, cal sobretot oblidar les “prohibicions” establertes per les vanguardies, que al cap i a la fi ja tenen més de mig segle de vida i ja no responen a la societat actual, i no tenir por de transportar a la música tot allò que et mou com a persona també receptora d’art, i comprendre que qualsevol matèria és bona si està ben utilitzada i serveix per a transmetre allò que amb una obra determinada es vol transmetre.

Com definiries la teva música? En què et bases per compondre?
Aquesta és una pregunta més que difícil! Potser cal escoltar-la per trobar, cadascú, la seva resposta... però sí que puc dir que en el meu treball hi tenen un rol molt important certes influències poètiques i també de les arts plàstiques (Pere Gimferrer, Dino Campana, Piero della Francesca, Miquel Barceló...) però també és una música molt influenciada per allò que s’anomena “música antiga”, és a dir tota aquella música que va de Lassus o Josquin, passants pels Gabrielli, fins a Monteverdi i aquesta té un impacte molt gran en la meva manera de pensar la polifonia, el timbre i la gestualitat.

Actualment estudies a París, després de passar per Barcelona i Graz (Àustria). Com orientes el teu futur?
De moment m’agradaria quedar-me a París el màxim de temps possible, ja que aquí hi ha moltes oportunitats per treballar en el món de la composició, però és evident que cal tornar i justament aquests darrers anys l’escena musical de Barcelona està canviant en positiu i ja tinc ganes de poder tornar-hi a participar del tot. Per ser més específics: una de les coses importantíssimes que fan que aquí a França hi hagi un món musical més fructífer és que, a diferència del nostre país, hi ha una molt bona llei del mecenatge que incentiva a grans i petits donadors a invertir en cultura.

Vista des de fora, com veus l'educació musical a Catalunya? Algun suggeriment a les autoritats educatives?
Jo, després de la meva experiència, només puc parlar bé del nostre sistema educatiu: la quantitat i qualitat de compositors i també d'intèrprets que actualment estan fent la seva carrera fora és realment increïble i, cosa importantíssima, amb un segell pròpi i amb coses a dir. No obstant cal que les institucions pensin que cal posar-hi els màxims recursos possibles i posar-nos on toca en l’escala de les prioritats, ja que una societat que ha perdut la capacitat de valorar allò intangible –com és l’art i allò que ens dòna– no és en absolut una societat desitjable.