La nostra gent - Entrevistes | Revista 66

Entrevista a Joan Magrané Figuera, compositor de música

Al Joan Magrané Figuera (Reus 1988) el veiem de tant en tant per Vilaplana. En una d’aquestes estades, després d’escoltar “...secreta desolación...”, l’obra per la qual va obtenir el Premi Reina Sofia de Composició Musical 2013, vam tenir una conversa a la Plaça de la Riba. De fet parlar amb ell és molt fàcil. És un home culte, diria que molt culte... És poc habitual trobar-te amb persones que parlin amb naturalitat de música, de poesia i d’art, talment un artista del Renaixement que domina, a més del català i el castellà, el francès, l’alemany, l’anglès i l‘italià, les llengües de la música.

Estudies, treballes, fas classes... Es fa difícil explicar a què et dediques?
Alguna anècdota curiosa he viscut en aquest sentit. Una persona que em va agregar al Facebook em va preguntar a què em dedicava. Quan li vaig dir que era compositor em va demanar si també feia les lletres de les cançons... No és gens estrany que actualment ser compositor es relacioni més amb David Bisbal, per exemple, que no pas amb una carrera universitària... Estudio, treballo i imparteixo alguna màster class al Liceu, a Munich, a Madrid... Però en aquests moments em dedico al 100% als projectes que m'han demanat sobretot a França. El premi Reina Sofia ha estat un coixí econòmic que em permet dedicar- m'hi completament...

Nosaltres tenim els referents de què fa un pagès, un infermer... però com és la vida d'un compositor?
És molt pròxima al que és un ofici antic, com ara un cuiner que se li encomana un plat per a una cerimònia, també a un músic se li encomana una composició perquè s'ha de fer una cerimònia, potser molt més específica i estranya encara, ja que has de treballar cada dia la idea de l'obra. I això és picar pedra, retocar i sobretot anar fent a poc a poc.

L'entorn és fonamental per poder desenvolupar l'interès cap a qualsevol afició, feina... En el teu entorn familiar quin paper jugava la música?
Ningú no és músic a la meva família, però a casa s'escoltava molta música... Hi havia molts discos i m'hi vaig aficionar des de petit. Ara bé, anar a viure a la Selva, on hi ha una escola de música molt potent i activa, va ser molt important. En aquest entorn vaig trobar- me amb professors molt actius, com el Quim Soler, el meu professor de bateria. Sovint ens portava a Barcelona a tocar amb orquestres joves, cosa que ens va permetre descobrir la música clàssica. Des dels deu anys vaig formar part d'una orquestra on tocava el triangle, els plats... percussions... Vaig entrar, a poc a poc, a dins d'un repertori que em va afavorir seguir aquest camí. Vaig ser afortunat de trobar professors que més que ensenyar-me em van incentivar!

En quin moment prens consciència que és possible dedicar-te a la composició?
Vaig tenir la sort que abans d'acabar la carrera a Barcelona vaig guanyar un concurs per una composició a Madrid i em vaig adonar de la importància del món exterior del conservatori. Va ser un cop de sort, perquè sovint és difícil poder fer alguna cosa després del conservatori.

Les ganes de treballar m'han permès tenir composicions preparades. És bàsic tenir-les perquè en el moment que et demanen un encàrrec important tenir-lo fet et permet lliurar-ho al moment, amb la qual cosa passes davant de qui no ho té fet encara. Al final tot són relacions personals: coneixes els instrumentistes i si els agrada el que fas et demanen altres peces. Parlen amb altres i així se't van obrint altres relacions, pots accedir a altres premis i et vas endinsant en aquest món.

Ha de ser impressionat posar-te dins una orquestra...
Molt. Durant 10 o 11 anys he estat als assajos d'orquestra, com a percussionista. Més aviat et dediques a escoltar ja que no toques sempre, potser uns cinc minuts. Des d'aquesta posició pots veure el director com fa la feina i pots observar les personalitats dels instruments... Els violins, la corda, que estan més atents; els metalls, que necessiten tocar de tant en tant, descansar perquè els llavis els fan mal... Conèixer aquestes qüestions més pràctiques m'ha ajudat molt. Als músics els va molt bé que qui compon ho sàpiga, ells mateixos noten que la peça està escrita per algú que coneix com funciona l'orquestra. Part de l'èxit d'aquesta obra és perquè està escrita des de la practicitat

Els premis juguen un paper molt important...
Sobretot per a la música contemporània, que sense els premis és difícil de treure res per a orquestra, bé, gairebé impossible.

Et dediques exclusivament a la música contemporània?
De fet, no em sento gaire en el món de la contemporània, és massa experimental. Em veig més pròxim a un poeta, en un món una mica més personal, com et deia abans: anar fent, a poc a poc, anar picant pedra.

La música és abstracta, per definició. Crec que hi ha hagut un problema en la música dels darrers anys perquè estava molt centrada en l'abstracció, en les estructures, en processos, coses purament musicals molt tècniques, que poden ser molt interessants com a idea, com a concepte però després no s'escolta pràcticament res, justament per la complexitat. Cal connectar amb el públic, cal que s'escolti. Això m'ha portat a relacionar-me amb aspectes extramusicals, com la poesia... Cal un sentit, un context encara que sigui sui generis. No volia només una nota darrera de l'altra o que estigués encaixonada en patrons complexos.

La música és l'art de les expressions i vull transmetre alguna emoció. En l'obra que he compost per a orquestra penso en paisatges dessolats, desèrtics, vull que l'orquestra transmeti aquesta sensació de gran espai. De fet, el meu llenguatge natural és expressar-me amb la música, però el que intento és transmetre el que he sentit després de llegir una poesia.

Com es pot arribar als joves?
L'entrada en aquesta música serà una altra cosa. Pensem que és música clàssica: s'ha d'anar a un lloc, s'ha d'estar assegut, s'ha de callar, s'ha d'escoltar... No és per sentir i anar fent... És com un quadre que necessites mirar-lo tranquil·lament, però la finalitat és que arribi. Tampoc no ajuda el sistema educatiu, s’elimina la música, la filosofia perquè no són productives a curt termini, però en canvi són fonamentals per créixer com a persones. Cal comprendre la utilitat d’allò inútil.

En els concerts de música clàssica hi ha molta gent gran, i molt poca gent jove. Sembla que se'ls expulsi d'aquests llocs que també són de plaer...
No caure en una espècie de cànon musical, també és feina dels programadors. Cal programar unes quantes obres que funcionen sempre, però cal tenir present la idea de renovar per incentivar. També cal tenir molt clar on ha d'anar cada cosa, i s'ha de lligar a un públic determinat. Potser un concert de cambra de música contemporània no seria adequat a l'Auditori, es necessitaria un lloc més recollit, que el públic estigués al voltant dels músics. Estaria bé jugar amb el concepte de concert, jugar amb l'escena, amb les llums, incorporar- hi la dansa, vídeo... Fer-ho una mica més ric. Altrament, potser estem poc disposats a escoltar la música amb unes condicions excel·lents...

És cert, mai s'havia escoltat tanta música com ara, però les condicions amb què s'escoltà són ben irregulars: amb el mòbil, altaveus de baixa qualitat...
Sí, estem allunyats, de vegades, de les condicions en què s'hauria d'escoltar. Les músiques actuals són ràpides, i una simfonia dura 30'. S'ha d'aguantar i en la societat actual costa molt suportar la lentitud, el silenci, no poder sortir quan et ve de gust...

Deu ser també que la producció musical de qualitat és molt costosa...
Tot s'aguanta per subvencions. És important que l'estat vagi bé! Normalment hem de marxar a altres països d'Europa. A França mateix tenen un nivell de pressupost molt important. Aquí és inimaginable. Per això els joves se'n van per poder dedicar el temps al que els agrada, a la composició. Hi dediquen molts diners per incentivar els joves, hi donen suport.

Això explicaria que ara hagis de viure a París...
Per ara sí. Aquí podria dedicar-me a fer classes, però no tindria temps per evolucionar, almenys artísticament. Allí sempre tenen diners per fer qualsevol cosa, hi puc dur a terme els meus projectes.

Ens podries dir de quins projectes es tracta?
Són projectes grans a França amb l'Ensemble Intercontemporain*, el grup de música contemporània més important del món, creat pel director Pierre Boulez. Són dues peces, que seran dirigides pel director actual Matthias Pintscher, una d'elles amb 5 veus i petita orquestra sobre textos d'Ausiàs March. A Madrid, amb cantants, farem un text en català del poeta Francesc Garriga, un gran referent per a mi. M’ha influït molt la seva filosofia de vida, la forma d’entendre l’art, la mica de cinisme, ironia... Tot un caràcter mediterrani.

Se'm fa difícil anomenar músics contemporanis en canvi podria anomenar cuiners, futbolistes...
Aquí és impossible perquè no hi ha visibilitat... A França en canvi sí. Al centre Pompidou, on a part del museu hi ha una sala de música nova, quan hi ha algun concert, al metro hi pots veure les cares dels compositors. Ara vam estrenar amb una companyia de Barcelona una òpera a Viena i a totes les parades de metro hi havia el cartell de la nostra òpera, fins i tot davant de l'Staatsoper estava ple dels nostres cartells!

Sents que hi ha un cert rebuig cap a la música?
Fa uns anys hi havia un rebuig però ara no hi és. Ara el que no hi ha és una aposta, tot i que, en general, jo no em puc queixar perquè hi ha hagut coses que he fet fora i després s'han programat aquí. De tota manera, en general hi ha molta gent que no pot fer res...

La conversa es va allargar fins que el temps hi va posar fi. El Joan és una persona poc comuna, com la seva música. Fora de convencionalismes cal obrir els sentits i deixar-se endinsar en els seus paisatges i poemes musicals. Si hi teniu interès no deixeu de mirar el seu web http://www.joanmagrane.com on a part de la seva bibliografia podreu trobar-hi les seves composicions. Gaudiu- les.

*En una coproducció de l'Ensemble Intercontemporain i la Philharmonie de París, el 30 de març de 2017, s'escoltarà a la Philharmonie de París Genesis- creacions mundials de 7 obres pour ensemble sobre els 7 dies de la Creació segons el Gènesi. El Joan Magrané ha compost el cinquè dia.