La nostra gent - Entrevistes | Revista 77

ENTREVISTA A JOAN HUGUET FERRÉ DE CAL MORENO

El Joan ens ha convidat a fer l’entrevista al tros de la Devesa. Estem davant de la caseta asseguts plàcidament al voltant d’una taula rodona i sota d’un vell cirerer. És mitja tarda i fa aquella fresqueta agradable de finals d’estiu. A la façana, just damunt de la porta, hi ha gravades les inicials: R i M. i a sota l’any 1970. Ens envolten tota mena d’arbres: avellaners, ametllers, olivers, fruiters, alzines... i una parada d’horta, on ara hi té plantades tomaqueres i carbassoneres. Just darrera de la caseta hi ha una bassa petita plena d’una aigua neta i freda que tremola tímidament. Se’l veu content i satisfet quan ens explica el seu fort vincle amb la terra. S’entusiasma i li brillen els ulls quan ens parla de trossos, cultius, caça, gossos, partions, camins, fonts, boscos i del foc. Com a experimentat guaita forestal, es coneix el terme com pocs. Ens ho diu orgullós, però sense vanitat. Se li nota que li agrada i que domina la seva feina. Des de ben petit, l’avi i el pare li van transmetre els seus coneixements per una forma de vida pagesa, lligada íntimament al territori. I ell, el tercer Joan de la nissaga Moreno, va agafar el seu llegat com una llavor fecunda que s’arrela fort a la terra i que anhela seguir cultivant.

“EM CONSIDERO PAGÈS, CAÇADOR I GUAITA D’INCENDIS FORESTALS. LA MEVA VIDA ÉS LA MUNTANYA, LA CIUTAT EM CANSA”

Hola, Joan !
Hola, Marta i Pitxi !

Joan, com recordes els teus primers passos en el món de la pagesia?
Mireu, de ben petit, quan jo tenia uns sis o set anys ja començava a anar al tros amb el padrí Joan i amb el papa. Als deu ja tenia una aixadeta. M’ensenyaven a arrancar patates, a esporgar avellaners, ametllers, a fer verdura, a sembrar fesols, a veremar... Em feien fer una mica de tot. Recordo que quan sortia del col·legi o ja tenia les vacances, el que més m’agradava era anar a caçar amb el meu pare, anar al tros amb l’avi Joan o escapar-me al riu amb els amics a jugar-hi i a pescar crancs. Ara bé, podríem dir que vaig començar a fer de pagès més en serio cap allà als setze anys.

En quines escoles vas anar abans de fer de pagès?
Primer vaig estudiar a l’escola de Vilaplana fins a 8è d'EGB. I mentre feia l’EGB vaig fer el comerç mercantil amb el Mario Juanpere per poder fer d’administratiu o alguna cosa semblant. Però ja vaig veure ràpid que no era el meu. Tot seguit vaig anar al mas Bové de Reus (IRTA) a estudiar durant tres o quatre anys. Però no em va agradar. Suposo que perquè era el principi que es feien aquells estudis reglats i no m’ensenyaven el que a mi m’hauria agradat, que era aprendre a com cultivar bé el camp. Recordo que hi anava amb l’Angel Díaz i que ens feien fer de tot, netejar, pintar, penjar quadres... No vol dir que no hi hagués alguna cosa que estigués bé, com quan ens ensenyaven tipus de rec, a fer empelts, classes d’adobs i quin sulfats calia aplicar, mecànica sobre tractors ... Potser si després hagués anat a Lleida o a Saragossa a fer enginyer agrònom hagués estat millor. No ho sé, però el fet és que no vaig seguir estudiant.

I després d’anar al mas Bover què vas fer?
Primer vaig treballar a la cooperativa de Vilaplana, on hi havia de president el Pepito de cal Mengol. Recordo que llavors es va comprar una de les primeres màquines de netejar avellanes i que jo la feia anar. Les dones treballaven a la cinta transportadora i triaven les avellanes. Després les emmagatzemàvem i les baixàvem a la Cooperativa de la Unió de Reus. Hi vaig treballar una bona temporada. Encara que també ho combinava amb la feina de pagès a les finques de casa nostra.

Teníeu moltes finques a casa vostra? I què cultivàveu?
Sí, en teníem forces. Encara que amb el pas dels anys vam anar portant menys terres. També recordo que alguns anys fèiem conlloga amb les terres del tiet Albert, el germà de la meva mare, i del meu avi matern, el Jaume Virella. Sobretot quan plegàvem les avellanes amb els meus cosins, el Jaume i el Pepal. A casa, teníem finques on s’hi cultivava de tot: avellaners, vinya, ametllers, olivers, fruiters... Fèiem tot tipus de verdura. Però, a poc a poc, i amb el pas dels anys vaig anar arrancant les plantacions més velles, que estaven molt barrejades, i les vaig anar uniformant. Vaig convertir-les en plantacions on predominés el monocultiu. Era la tendència que seguia tothom i em semblava que havia de ser mes fàcil i rendible.

Com t’expliques la crisis enquistada del pagès d’aquí, tot i que heu optat per millorar les finques i fer monocultius?
Penso que depens massa dels preus, del mercat, de les exportacions, del clima.. En fi, de massa coses que no pots controlar i que ningú t’havia ensenyat. Abans amb dues aixades i una bona mula n’hi havia prou. En aquesta societat globalitzada del primer món, no han volgut que fossin rendibles els productes de la pagesia d’aquí. A més, no és el mateix treballar a Vilaplana que tot són marges i terres de secà que a Riudoms o a Cambrils, on és molt més pla que a la muntanya i tenen aigua a dojo. La culpa potser la tenim una mica entre tots: d’una mala planificació a nivell global, dels preus baixos, de l'especulació dels comerciants, de les multinacionals que importen fruita seca més barata, de la poca ajuda de la Generalitat, d’una nul·la planificació del Govern estatal, de l’individualisme del pagès, de la poca força del sindicats...

Potser si poguéssiu comercialitzar el vostres productes seria més rendible viure de pagès?
No pot ser perquè ni tenim la mentalitat comercial, ni la formació suficient, ni les infraestructures per poder fer-ho bé. Viure del camp és una forma d’entendre la vida que vaig mamar de petit. Per a mi, tot això que veieu aquí al tros de la Devesa és com un jardí. Hi tinc el que necessito: avellaners, fruiters, alfals pels animals, verdura. Aquí hi cullo les peres, les pomes, les cireres quan maduren. Faig el recapte per casa.

Ho fas sol o t’ajuda algú?
Abans com t’he dit anava amb el meu pare i el meu avi Joan. La meva mare sempre m’ha ajudat i encara m’ajuda en el que pot en les feines del camp. També es cuida de netejar i cuinar la carn que porto de la caça. La Maria, la meva companya, amb la que porto dotze anys, és el meu suport i li agrada tan com a mi la vida al camp i el contacte amb la natura. M’ajuda a fer verdura, a tenir cura dels gossos i de la resta dels animals. Li agrada plegar bolets i m’ajuda a embotir xoriços, llonganisses, hamburgueses... En fi, és una grandíssima sort comptar amb el suport i l’ajut de la Maria i de la mama.

Quin futur veus a la nostra pagesia ?
Em sap greu dir que ho veig tot perdut i abandonat. Pensa que la cooperativa s’està acabant. El pagès més jove té prop de cinquanta anys. La majoria més de seixanta o setanta. En deu anys no hi quedarà ningú. Ja ho deia el papa fa vint anys que els esbarzers arribarien a l’església i els jabalins vindrien a menjar al poble. Tothom se’n reia i deien que estava boig, però ja ha arribat. Els jabalins ja arriben a Constantí i a Tarragona.

Encara segueixes caçant porcs senglars ?
No, ara em dedico a la caça menor: conill, perdiu, tords, el que surti.....vaig passejant amb els gossos tranquil·lament i si s’aixeca alguna cosa disparo. Tinc sis gossos. Ja no vaig amb la colla de caçar jabalins des que el papa s’ho va deixar. Ara, de vegades, m’agrada sortir fora del poble per anar a caçar en algun coto d’algun altre terme. Fins i tot, a d’altres comunitats, i la Maria sempre m’acompanya.

Quan i com comença la teva afecció per la caça?
Diria que des de sempre, dels onze o dotze anys quan anava amb el papa a caçar. Ell m’ho va fer agradar. Però no només caçar sinó tot el que ho envolta. Conèixer el terme, els senderons, respectar quan és l’època que crien i no es pot caçar, els llocs per on passen els animals, on van a beure, a reconèixer el rastre. Recordo que vaig començar a caçar amb el jaio Vermell, el Ceferino, el Joan Txacono, l’Esteve Txacono, el Tià Gori, l’Alfredo de ca l'Olla... i el meu pare. Jo tot el que sé de fonts, partions, rovelloneres, coves, cacera major i menor, plantes, herbes medicinals i per menjar ho he après d’ells. Ells sempre deien: si no t’ho explico a tu, tot això es perdrà. Diria que em conec la majoria dels pujadors del terme, les partions i els propietaris de totes les finques d’aquí. Em sembla que bona part dels pagesos de Vilaplana no saben les partions del seu propi bosc.

Ara que dius que el bosc ja arriba el poble i es van perdent camps de conreu i camins, què en penses de la afecció actual pel senderisme i per córrer per la muntanya.
Els caminadors i el corredors de muntanya no han obert camins. La muntanya, els camins i les coves ja hi eren.Com a molt els han netejat de brossa. Primer ho van fer els caçadors i després els caminadors. D’arreglar no arreglen res, més aviat aixequen pedres i si passen motos fan malbé els camins del tot. No tenen mirament amb els propietaris dels boscos, es posen per tot arreu i no cal dir quan és l’època del rovelló o quan fan curses de cotxes, bicicletes.. Ho deixen tot perdut i en general no respecten res. Encara que també he d’aclarir que hi ha alguns caminadors o agrupacions excursionistes que respecten els camins i l’entorn.

Com afecta la sequera i la pèrdua de terres de cultiu a les fonts i boscos del nostre terme?
De fonts en queden molt poques que ragin. A l'abandonar les finques creixen arbres molt grossos. Si les arrels es posen on neix l’aigua ho taponen i la font s’estronca. A la mina les arrels fan gandalla i la mica d’aigua que hi ha perquè plou poc s’estronca. Moltes de les fonts que hi havia s’han anat perdent. Els boscos és impossible tenir-los arreglats perquè el 80 o 90 per cent són de particulars i els camins també. Els propietaris no poden mantenir-ho net perquè no viuen del bosc com abans i és massa car netejar-los. Les administracions haurien de planificar bé que cal fer amb la massa forestal amb més programes d’ajuts al pagès i més inversió pública.

Quines mesures proposes per minimitzar els riscos d’incendi a la zona?
Com a mínim hauríem de tenir els camins nets pels accessos de vehicles de bombers per si hi ha foc. El dia que es posarà foc no pararà de cremar perquè no hi ha cap accés. No hi cap lloc que hi pugui entrar un camió. I els bombers no poden estirar una mànega de 3 km per un lloc impracticable. És gairebé impossible. Quan hi va haver els aiguats l’any 94, des del Colomet, les Guilletes, fins al mas d’Anguera hi va haver uns 14 o 15 escòrrecs naturals que van provocar grans aigüeres de 40 a 60 metres d’ample. Llavors hagués estat un bon moment per mantenir aquells tallafocs naturals. Però no es va fer i espero que no n’haguem de pagar per no haver-los mantingut nets. De moment penso que és imprescindible arreglar el camí dels Masos, el camí del Masdemins i el dels Garrigots per poder entrar els camions i les mànegues dels bombers.

Quan i per què vas començar a fer de guaita forestal?
Recordo que a principis dels 90, l’Agustí Mallol, que llavors era batlle, em va dir que hi havia places vacants per apagar foc i jo m’hi vaig apuntar. El primer any estàvem ubicats als vivers Sant Francesc de Reus. Quan hi havia algun incendi l’helicòpter ens portava a fer una intervenció immediata. De vegades venia un enginyer forestal que ens indicava què havíem de fer. A finals del 91 es van desfer les brigades d’intervenció amb helicòpter. Mes tard, al 93 es va jubilar l’Eugeni Huguet que estava de guaita a les antenes dels repetidors de la Mussara. Em vaig examinar i em van donar la plaça perquè vaig aprovar els exàmens de guaita forestal. Vaig estar als repetidors de la Mussara del 93 al 95. I desprès, l’any 96, em van traslladar al lloc que estic ara, el Puig d’en Cama, que s’ubica a la Serra de Sant Pere de la Selva del Camp.

I després què vas fer?
L’any 2000 els guaites forestals que depeníem d’agents rurals vam passar a pertànyer al ministeri de l’interior junt amb els bombers de la Generalitat de Catalunya. Jo vaig fer unes oposicions a Cerdanyola. Les vaig aprovar i vaig passar a tenir una plaça de fix discontinu. Reconec que amb molts més avantatges que les persones que entren avui en dia i que ocupen una plaça d’interins. En altres comunitats de l’Estat espanyol, quan s’acaba la feina de fer de guaita forestals, ells poden seguir treballant ja que les seves administracions els fan fixos. Així poden mantenir bé les instal·lacions on treballen o fer altres feines de manteniment, relacionades amb el seu territori. Això propicia que segueixin treballant durant molt de temps gent amb experiència. Aquí a Catalunya no passa perquè només els contracten a l’estiu que és quan hi ha més perill d’incendis. I aquesta manca d’inversió en guaites forestals experimentats provoca que alguns canviïn de feina per la manca de futur i seguretat laboral. El resultat és que no hi ha personal per netejar camins o fer-se càrrec de les pròpies instal·lacions.

Quina feia fa un guaita forestal ?
La feina nostra és avisar i concretar el lloc i el perímetre que es pot cremar, si és massa forestal , si és conreu, si és un foc a la ciutat... Un tant per cent molt alt són provocats per la mà de l’home. Des de la meva torre de guaita del Puig d’en Cama, que està a 717 metres d’altitud, controlo el territori amb els prismàtics, des de Miami, a Vandellós, a Colldejou... Albiro les comarques del Baix Camp, del Tarragonès, l’Alt Camp, part del Priorat, una petita part de la Conca de Barberà i del Baix Penedès. Tenim tot el material necessari: prismàtics, anemòmetre, emissora i mapes. Controlo el foc forestal, crema de edificis, cotxes ... Si veig foc, fum, o pols de la terra, tinc prou experiència per saber distingir el color i la forma del fum i saber el què pot cremar i si és important o no. Això és vital perquè evito als bombers que facin sortides a la poca.

Com i amb qui et comuniques ?
Em comunico per l'emissora central de bombers. Ens comuniquem amb l’alfabet internacional, perquè no hi hagi confusions. Tenim diferents codis. Els guaites ens anomenen Indis. Començo el meu servei diari dient sempre el mateix: -Control central, aquí India 516, comunico inici de servei. El lloc on estic jo o els altres companys guaites forestals és el punt de referència i el que serveix com indicatiu. Jo informo del fum o el foc, però primer discrimino si és foc, fum d’incendi o simple pols de tractor. La pols d’un tractor o d’una pedrera es dissipa quan s'aixeca a l’altura i la del fum del foc no. I aviso de la situació on es troba l’incendi. Si és afirmatiu el fum d’un incendi ho dic al control i ells coordinen les sortides de vehicles terrestres o aeris, si es necessari. Mireu si és important l’alfabet internacional en què ens entenem que una vegada vaig haver de comunicar-me amb un conductor d’helicòpter que era polonès. Ell sabia sempre on anaven per l'alfabet internacional. Nosaltres els guaites som l’epicentre del mapa, a partir del nostre punt o mirador on estem observant es fan els mapes que han de servir per controlar el foc del territori.

I les instal·lacions de la torre de guaita i el seu camí d’accés com estan?
La veritat és que força malament. Si un dia veniu al meu lloc de guaita del Puig d’en Cama només arribar veureu que les baranes de fusta per on pujo estan malmeses, que les bigues tenen esquerdes, que les trapes estan mig trencades i que els porticons no ajusten bé i s’hi cola l’aigua fàcilment. A més, si no teniu un tot terreny no podeu venir amb cotxe utilitari perquè el camí està impracticable. Sort que jo pujo amb Jeep. En fi, penso que és lamentable que les administracions locals, comarcals, estatals, les que siguin, no tinguin la voluntat d’invertir més mitjans i diners públics en tenir les torres de guaites forestals endreçades i que no tinguin més cura a l’hora de mantenir el camí d’accés en bon estat. Ens hi estem jugant el futur dels boscos i del medi ambient del nostre territori. Un bé col·lectiu que, sens dubte, caldria preservar per la memòria dels avantpassats i pel futur dels qui ens han de precedir.