La nostra gent - Entrevistes | Revista 82

Entrevista a la Jéssica Bonet Bonet

Un dia, a la Carnisseria, comentaven que la Jèssica estava corrent una Marató als EEUU. Vaig pensar que li havíem de fer una entrevista. Ha costat quedar, en part perquè mai he anat a córrer i no sabia massa què preguntar. També perquè la Jèssica viu a Cornellà i com veureu, té una vida molt ocupada. Ha estat una conversa molt agradable.

Has dedicat la teva vida a l’esport. Com és el teu dia a dia?
M’encanta l’esforç físic i fer exercici ha estat una necessitat tota la meva vida.
El meu dia a dia, tant en l'àmbit professional com en el personal, gira al voltant de fer esport: Treballo a Barcelona de professora d’Educació Física, de 9 a 5, i abans d’entrar, vaig a fer entrenament a Empreses que valoren, com un fet positiu, que els seus treballadors facin exercici.
A les tardes, tinc el meu grup d’entrenament en l’empresa que he creat, que es diu Run4you. Són gent totalment amateur, d'edats compreses entre els vint i els seixanta-cinc anys, que volen córrer per estar millor, per tenir millors marques o per viatjar i córrer. Arribo a casa cansada, a quarts de 10 de la nit, però contenta també perquè tinc la sort que faig coses que m’agraden. La meva feina no és una obligació, és una passió, per tant jo m’aixeco encantada de la vida a les sis del matí per anar a treballar i encara que arribi a casa a quarts de 10 de la nit cada dia, em sento molt afortunada de fer el que m’agrada. L’esport no és només fer exercici. Es tracta d’un estil de vida on és molt important el menjar saludable.

Quan parles de menjar saludable, a què et refereixes?
Dir menjar saludable és molt ampli. Jo diria que moltes vegades la gent pensa en una dieta per estar més prim. No, això no és un estil de vida saludable perquè tu estàs deixant de menjar unes coses perquè et vols aprimar i aquí l’objectiu seria un altre. L'objectiu seria: Intentem menjar una mica de tot perquè volem estar sans, no perquè volem estar prims. Aquesta és la diferència. Veure que pots fer àpats equilibrats perquè et sents millor, perquè menges a gust i perquè et veus millor, però no amb l’objectiu d’estar prim, sinó amb l’objectiu d’estar sa. Estar prim no és sinònim d’estar saludable. Hi ha gent prima que té colesterol, la tensió arterial elevada... Per tant hem de fer un canvi de xip en aquest sentit. Per exemple, jo evito menjar alguns aliments que molts estudis científics han demostrat que no són aconsellables, com per exemple, menjar molt sucre, productes refinats... Pensa en allò que feien les nostres àvies. No anaven a comprar croissants a la pastisseria. En tot cas, es feien un coc a casa i ja està. Intentar menjar molta fruita, molta verdura, el que seria una dieta mediterrània, on hi hagi proteïnes, hidrats de carboni i greixos, que són molt importants per absorbir, per exemple, algunes vitamines.

Que és el que has fet en la teva carrera com atleta?
Com atleta el més que he fet és guanyar el campionat d’Espanya de Cros per equips, quan tenia uns vint anys. Vam quedar tres anys consecutius Subcampiones, Campiones i Subcampiones. Després, en l'àmbit personal, Subcampiona de Catalunya de 3000 m obstacles.
I ara, que m’he passat a fer Maratons a un nivell no tan seriós, l'any passat, el 2019, vaig fer la Marató de Sant Sebastià i vaig quedar novena i primera espanyola baixant de 3 hores que començaria a ser una bona marca per una persona que no s’hi dedica al cent per cent. Vull dir amb això que no sóc una atleta professional, però dins dels amateurs no em puc queixar dels resultats.

N’estem segurs.
I això que vaig sentir que estaves a no sé on, fent una Marató. És una forma de viatjar?
La gràcia de fer esport és que hi ha moltes opcions i una de les opcions és que et permet viatjar. Aquest abril, pel tema del coronavirus, no he pogut acabar les 6 majors, que són les 6 Maratons més importants del món que són T`quio, Nova York, Chicago, Berlín, Boston i, aquest any, hauria d'haver fet la de Londres i és la que em queda. Em feia molta il·lusió fer-la.
Amb el grup d’entrenament que vaig crear hi ha gent a qui també li motiva viatjar i intentem organitzar un parell de viatges l’any, per exemple, aquest gener vam fer la Mitja Marató de Marràqueix. És una manera de fer turisme, fent una mica d’esport, i et permet veure la ciutat perfectament. És una manera de poder fer dues passions en una, viatjar i córrer.
La meva parella ha sigut jugador de beisbol professional, esportista d’elit, un nivell molt més alt que el meu. Ha competit en campionats d’Europa i del Món i fa uns anys ho ha deixat. Ara també corre, segurament no amb la mateixa intensitat que jo, perquè li agrada fer molts altres esports, però també li agrada això de fer curses pel món i és perfecte perquè així els dos compartim una mateixa passió i podem viatjar i fer maratons.

Com es veu Vilaplana des de lluny?
Home, Vilaplana ara que he estat uns quants mesos sense poder venir pel tema del confinament, es troba a faltar, perquè és casa. És el lloc on t’has criat, on has crescut, on has viscut molt de temps, on hi ha la família i on hi ha gent que t’estimes molt i, per tant, és un lloc on a mi m’agrada molt estar i on s’ha de tornar sovint.
A mi m’encanta ser de Vilaplana i tothom que em coneix sap d’on sóc. No és allò de dir. Sóc de prop de Reus. No, no. SÓC DE VILAPLANA. Em sento orgullosa de ser d’aquí.

Aquests dies vas per aquí a la muntanya també?
Sí, una de les coses que fa que m’agradi estar per aquí, és que puc enredar el meu germà per anar a córrer. Per tant, fantàstic! I sí, sí, m’encanta sortir a córrer per aquí, cap a l’Aleixar, cap a la Mussara.

Ja has vist com ha crescut tot això. Ve molta gent de fora a córrer.
Això està molt bé. D’una banda, la filosofia aquesta de què la gent vulgui fer exercici i cuidar-se em sembla fantàstic, per altra banda, em sap una mica de greu que molta gent que ve a fer això no té cura de l’entorn on està i em fa molta ràbia pujar a les Tosques i veure ampolles o trossos de plàstic o de paper per terra. Dius home, a veure, tot això s’ha de cuidar. Em sembla fantàstic que la gent vingui perquè és un entorn preciós on desconnectes moltíssim. Vas a La Mussara corrent i et recarregues les piles. Una cosa és fer exercici i l’altre és massificar un lloc i a sobre deixar-lo brut. La gent que ens estimem la muntanya intentem cuidar-la. Amb el que surts a la muntanya, és amb el que has de tornar.

Físicament, no et casques molt?
Està claríssim. Les articulacions pateixen.
Sé que probablement d’aquí a uns anys tindré més mal als genolls. És un risc que sé que existeix però crec que és important que quan tu surts a córrer sàpigues ajudar-te d’una alimentació adequada i també treballant la teva musculatura, ja que si només li fas l’impacte de córrer, tenim el risc de lesionar-nos.
Quan ens fem grans la musculatura es va debilitant i és molt important fer un bon treball muscular, i també de mobilitat abans de córrer i estiraments en acabar.

Mentalment, que fas quan corres?
Riu! Això és tot un món, perquè cada u fa coses diferents. Però jo, si corro jo sola puc sortir de casa i arribar al pi del Fernando i no haver-me'n adonat perquè és desconnexió total.
Per mi és el moment de desconnexió màxim per un costat i per l’altre. De vegades surten bones idees perquè com que no estàs amb res en concret de cop i volta et poses a pensar en una cosa i en el moment en què estàs fluint amb tu mateix et venen bones idees. Pensar coses positives, disfrutar del paisatge i gaudir del moment.
Córrer estimula les endorfines. Aquest moment de felicitat. Això és el que enganxa.

Per acabar, alguna cosa del que no hem parlat i t’agradaria.
Doncs sí. M’agradaria dir que vaig introduir-me en el món de l’atletisme gràcies a la Noemí Aymamí, que quan tenia set anys ens va proposar a uns quants del poble anar a fer crosos i a la santa de la meva mare, que m’hi portava tots els diumenges. Una mica més gran, quan ja vaig començar a córrer per Espanya, l’Eduard i la Matilde feien quilòmetres amunt i avall per portar-me a Campionats d’Espanya.
És molt important l’estimulació i el suport de l’entorn familiar. També vaig tenir la gran sort de trobar un gran entrenador a la Universitat, el Josep Maria Padullés, que a més d’entrenar-me, em va despertar la passió per la investigació i amb una mica de sort espero acabar el doctorat en Fisiologia, ben aviat.

Segur que l’acabes. Ha estat un plaer aquesta conversa. Moltes gràcies.