Entrevista a Jaume Virgili

El Jaume Virgili Prades va néixer l'11 de juny del 1981, fill de la Maria Cinta i el Joan Anton, nét de la Maria Rufina i el Pepito i de la Carme i del Santiago.

Del Jaume Virgili volem parlar amb ell de dues de les seves facetes més destacades, per una part de la seva vessant artística, el teatre, i de l'altre de la seva vessant professional, la cuina,

Com va començar tot, Jaume?

En relació amb la part teatral, va ser una cosa que des de jove ho vaig viure a casa, amb la meva àvia, la Maria Rufina, va ser ella qui em va introduir en aquest món des de petit.

En relació a la cuina, quan era més jove no tenia pas clar quina seria la meva professió, o més ben dit, quina era la meva vocació, però al descobrir la cuina vaig tenir clar que era per mi descobrir la vocació de la meva vida.

El teatre ha sigut i és un hobby, o més ben dit, el hobby de la meva vida, ja que des de petit hi vaig començar i mai no ho he deixat.

En relació a la part teatral quina ha sigut la teva progressió ?

Vaig començar a Vilaplana, que tal i com he dit, és on em va introduir la meva àvia Rufina, i també després a la companyia Llop's Teatre de Reus i també a la companyia de teatre La Moixera de la Selva del Camp.

 
Què destaques de tot el que has fet ?

Doncs potser la primera obra més sèria que vaig fer va ser "La filla del Mar" que la vam fer amb els amics. Com que volíem equipar el local de joves, comprar algun aparell electrònic o alguna altra cosa, li vam demanar al Jordi Mateu si ens volia dirigir i a partir d'aquí, un grup de joves de 18 a 20 anys, alguns sense cap experiència en aquest àmbit ni massa interès previ, vam aconseguir fer aquesta obra i crec que amb un més que bon resultat.

També recordo especialment el debut amb els grans amb l'obra "La importància de ser Frank", però tot i que només tenia un parell de frases, ho recordo amb certa nostàlgia.

I també has fet de director, no ?

Siíi, n'he dirigit tres. "Torna-la a tocar Sam", la primera, la recordo com una gran experiència ja que vaig dirigir els meus companys i em vam ajudar molt en tot i em vam fer sentir molt bé, "Els Pastorets" i la més recent, la que es va estrenar aquest estiu "Qui té por de Virginia Woolf?" que és un teatre més agre i amarg però molt més gratificant pels actors i també pel director.

Destacaries alguna cosa en especial del teu pas per Reus i la Selva?

Quan vaig anar a Reus, el Llop's Teatre era un grup molt actiu amb gent de totes les edats. Tot i que jo era el més jovenet, va ser una època molt divertida en tots els àmbits. Treballàvem molt la part de treball en equip, fins i tot fèiem algun "stage" i es van establir molt bones relacions .

I quan la descobreixes la teva vocació, la cuina ?

Cap als 24 anys sabia que si volia guanyar-me la vida havia d'especialitzar-me en alguna professió, i vaig començar per preparar-me per les proves de Mossos d'Esquadra. Vaig passar totes les proves, però al final no em vam agafar i a partir d'aquí vaig decidir anar a l'Escola d'Hosteleria de Cambrils a estudiar cuina, sense saber, ni molt menys en aquell moment, que aquesta seria la meva vocació, ja que ho vaig descobrir després.

Sempre dic que la cuina és com una droga, o la proves i no em vols saber mai més res o, si t'enganxa, es converteix en la teva droga per sempre.

El neguit de la cuina, l'estrès de les hores del servei, el moment final de tensió al finalitzar els plats fins que el client acaba i està satisfet del servei rebut...saps? Quan fa uns dies que fas vacances ja ho trobes a faltar !

Has treballat a diferents restaurants.....ets el que en diuen "un cul inquiet" o això forma part de la teva professió ?

A les primeres classes a l'Escola ens van recomanar rodar per tant establiments i llocs com fossin  possibles. Per cuinar és molt important, els primers anys, anar voltant per diferents establiments, per aprendre com més maneres diferents treballar; amb els ingredients, formes de cocció, etc, ja que un cuiner es fa a base d'experiència.

Com que jo vaig començar una mica més gran d'edat que la resta dels meus companys, i quan vaig tornar de les meves pràctiques de final dels estudis a França ja tenia unes obligacions personals, no vaig poder rodar tant i vaig haver de triar un camí més segur..

Tot i així, he estat treballant a Sant Feliu de Llobregat, Barcelona, Vic, a l'Alt Empordà i al Tarragonès.

Vinga, ara digue'm, què és el que t'agrada preparar més, en què ets més especialista?

Sóc especialista en aprendre.

Això és molt bonic, però ara contesta'm, en què disfrutes més a la cuina?

Doncs amb la partida de calents, carns, peixos, arrossos, els que es diu focs i planxes...  Disfruto molt marcant.

Perdona, jo no hi entenc, què vols dir amb marcant ? Doncs posar una carn o peix a la planxa o paella calenta, altrament dit "sellar". Peixos a la planxa... que sembla banal, però no ho és gent...si saps regular bé la temperatura del foc per anar fent que la pell es converteixi en cruixent...i si al final està ben marcat, et pots menjar la pell com un cruixent...i a més ho fas al moment del servei, quan tens feina, i per tant aquesta feina es converteix encara en més meritòria.

I també amb els arrossos, que es fan al moment, hi disfruto molt.

Parlem del casal, Jaume ..? Com d'un restaurant vas passar al casal del poble..

A partir d'una conversa amb el meu cunyat, a la seva festa abans de casar-se. Ell és una persona molt emprenedora i valenta, i em va engrescar a que ho agaféssim, si hagués sigut jo sol, no ho hagués pas fet. Ho vam tenir quasi dos anys i ho vaig deixar perquè el meu objectiu sempre havia sigut obrir el meu propi restaurant i es van donar les circumstàncies per poder-ho fer.

El que valoro més d'aquesta època és que el Casal em va donar l'oportunitat de conèixer més gent del poble amb la qual i fins el moment havia tingut poca relació i això els ho agraeixo molt. Però en aquests llocs també trobes de tot, i també vam trobar alguna circumstància que no ens va ajudar massa.

I ara ja has complet el somni de tenir el teu propi restaurant....?

Sí finalment ara ja el tinc, a la Selva del camp, El racó de l'hort.  N'estic content, il·lusionat, i al mateix temps, també cagat, per tot el que comporta a nivell de totes les responsabilitats inherents.

I segueixes amb el teu hobby ?

Si, a Vilaplana aquest any he dirigit "Qui té por de Virginia Woolf?" i segur que aniré seguint.

I quin altre somni et falta per complir ?

Doncs el somni nacional, que ens reconeixin la nostra identitat, i que em deixin ser el que realment sóc. I , vull i desitjo, que sigui properament !