La nostra gent - Entrevistes | Revista 68

Entrevista a Isabel Salvat

ISABEL SALVAT, AMB LES CIÈNCIES I AMB LES LLETRES
Per Antònia Farré
 
La Isabel té una mirada clara, atenta. Arronsa els ulls i es manté en silenci, busca en el record. De sobte, somriu, i amb una veu decidida i plàcida inicia un discurs que serà el principi d’un viatge que comença i acaba a Vilaplana, alguns en diuen Roda el mon i torna al Born.
 
Però la meva mirada se’n va a les seves mans, vitals, elegants, decidides. I és que contenen la força del seu ofici, la Fisioteràpia, a la qual es dedica amb passió des de fa vint anys. Una tasca científica reconeguda amb el Premi June Nystrom del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya. Tot i això, la Isabel és una persona molt plural, amb sensibilitats diverses, tant en l’àmbit científic i docent com en el literari.
 
Isabel, quin és el teu ofici?
Sóc fisioterapeuta i em dedico a donar classes de Fisioteràpia. Al poble em coneixen com a fisioterapeuta.
 
Però no fa gaire que dèiem anem al massatgista, anem a fer- nos un massatge, en comptes de parlar de Fisioteràpia o fisioterapeuta. En canvi, ara anar al fisio, fisioteràpia ho hem convertit en lèxic quotidià... 
Recordo que només començar a la Facultat em van demanar un article per a un diari i justament vaig fer referència a la raresa d’aquests mots: “Fisioterapeuta, fisioteràpia, paraules més aptes per jugar al penjat que no pel bon enteniment de les persones”. És cert que eren noms poc coneguts. Quan deies que eres fisioterapeuta et deien “fisio què?” Fins i tot els fisioterapeutes havíem proposat un canvi de nom. Però els esportistes han fet habitual la figura del fisioterapeuta en els mitjans de comunicació, l’han normalitzat. I no cal dir a Vilaplana, a Vilaplana en som molts, i tothom coneix el que fem.
 
Tot i això, encara em diuen: fas massatges? Llavors no sé què dir, ja que els tractaments inclouen massatges. De fet, abans d’estudiar Fisioteràpia vaig estudiar Quiromassatge, però no s’assembla gens com treballo ara a la meva manera de fer en aquells inicis. Ara hi ha pacients amb els quals el tractament és més de parlar que de tocar.
 
Com t'inicies en aquests estudis? Perquè jo diria que la Fisioteràpia no la portaves al cor...
No ho sé del cert. El fet és que vaig començar estudiant Medicina, i a mida que avançava el que més m’agradava era la part de les medicines naturals, els mitjans físics, l’aigua, el moviment. En aquells anys s’havia generat una reacció d'antimedicina, amb les medicines alternatives, i aquest corrent m’interessava. Em vaig qüestionar molt el fet d'estudiar, i com que m'ho pagaven els pares em sentia molt incòmoda. Al cap de tres anys vaig decidir deixar d'estudiar per dedicar-me a una vida que a mi em semblava més saludable, la del mas.
 
A mas de Mariner érem vegetarians, miràvem de ser autosuficients, amb l’hort, els animals... i jo em creia més conseqüent amb la meva manera de pensar. Tot i això, em sentia allunyada del món, tenia la sensació que passaven coses i que jo n'estava lluny. Aquest sentiment de pèrdua va ser una de les coses que em va fer abandonar aquest tipus de vida.
 
I vas tornar a estudiar...
Sí, volia estudiar Filologia, i en informar-me sobre aquests estudis vaig veure que existia la Fisioteràpia com a carrera independent. Vaig dubtar entre les dues, i em vaig decantar per la Fisioteràpia, perquè estava més a prop d'aquesta vida que m'agradava tant. A més jo tenia 25 anys, em sentia molt gran i pensava que em seria molt més difícil trobar feina de filòloga.
 
I ho vas encertar de ple perquè la Fisioteràpia era un nou estudi, a Catalunya no existia.
La història de la Fisioteràpia a Espanya és estranya: primer es parla de practicants que van aprendre a fer massatges. Com que els traumatòlegs veien que els pacients que passaven per les mans dels practicants evolucionaven millor, els anaven donant més responsabilitat i formació. Així es va fer un corrent de persones que no estaven titulades però que feien coses que eren Fisioteràpia. Quan aquesta formació es va poder regular, van treure una especialització dels ATS amb el títol d'ajudant de Fisioteràpia. Quina bestiesa!, perquè si no hi havia fisioterapeutes, com hi podia haver ajudants?
 
Després va ser una especialització d'Infermeria, fins que es va convertir en una carrera independent.
 
I te’n vas anar a València... Eren els anys vuitanta.
Em sembla que cap Facultat, cap Universitat no es va atrevir a fer formació en Fisioteràpia, excepte la de València, que són uns llançats. Van obrir l’escola universitària l’any 1983, la primera de l'estat. Tenia companys de tot Espanya, de Sud-Amèrica fins i tot. Ara bé, quan hi vaig anar per començar els estudis ens van dir veniu d'aquí a un mes, perquè no hi tenien cap aula!
 
Recordo sempre la teva estada a València amb molt d'entusiasme...
Vaig coincidir amb gent molt maca. D’aquells anys conservo un dels millors amics, l’Orlando Mayoral, molt reconegut a l’estat i a l’estranger. No va ser fàcil, em feia por estudiar, perquè pensava que ja no tenia cap per pensar. Són les pors contra les quals hem de lluitar, em feia molta por l’Educació Física i l'anglès!
 
Tanta por que vas ser una de les millors de la teva promoció, amb un expedient brillantíssim!
Sí, vaig tenir un bon expedient, però no vaig ser la número 1.  Va ser un basc, que era molt millor que jo en Educació física.
 
Mentre estudiaves a València vas fer una estada de tres mesos a Anglaterra. Quines impressions et vas endur?
Vaig anar- hi per tenir cura d’un tetraplègic, el Phil, que vivia en un poblet al costat de Londres. Va patir la lesió en un accident de cotxe, conduïa la seva xicota. Després ell no va acceptar casar- hi, tot i que ella ho volia. Es va quedar sol, per la qual cosa contractava fisioterapeutes que l’ajudessin. I va ser així com el vaig conèixer, a ell i a molta gent interessant del seu cercle, també molts esportistes, ja que el Phil era president (chairman) de l’associació per l’esport de les persones minusvàlides a Anglaterra. 
 
Cada matí l'havia de despertar a les 8, li portava el te. A les 9 un altre te, a les 10 un altre. A les 11 es despertava, però el seu cap s’havia despertat a les 8, com a bon anglès. Tampoc era estrany que li costés matinar, fèiem una vida molt activa. Fotocòpies fins a la una de la nit i sortides, moltes sortides. Amb ell vaig estar al millor hospital de paraplègics que hi havia al món, Stoke Mandeville.
 
Allí vaig conèixer fisioterapeutes molt bons i també un especialista de cinema que es va quedar paraplègic doblant el James Bond, em sembla que esquiant. Em va impressionar com es prenia la vida, en aquell moment feia pel·lícules amb els tetraplègics. Mentre jo hi era, es van celebrar les paraolimpíades. Recordo l'equip espanyol que desfilava fumant, mentre els altres sortien impecables! Ara, eren bons, quasi que queden campions de bàsquet. I això que els van abandonar en un entrenament en un palau d’esports i van haver de tornar amb cadira!
 
El mon del minusvàlid que vaig conèixer era totalment diferent del d’aquí. Durant molt de temps quan veia una cadira de rodes no pensava en deficiències, sinó en esport!
 
M’imagino que topar amb  anglesos de soca- arrel, i conviure- hi, ha de ser una experiència singular, si més no...
Gràcies al Phil vaig conèixer la Thatcher, cosa que li va fer molta il·lusió al pare, que em va dir: “Nena, has donat la mà a la Thatcher?”. També a la Sarah Ferguson i el príncep Andrew. Ara bé, aquest ambient era de gent molt avorrida i amb certes ínfules. El Phil sempre em deia “Para l’orella, que aprendràs el bon anglès” i un dia em va dir: “Avui no cal que facis res, t'asseus aquí que mirarem a la TELE la boda del príncep Andrew, així veuràs el que és un imperi”. Se sentien els amos del món.
 
I acabes la carrera i te’n vas a Toledo, a l’hospital de paraplègics!
Llavors es podia triar! em vaig plantejar anar a Tarragona o a Tortosa, que m'agradava molt. Però el pare de l'Orlando, que era fisioterapeuta, ens deia que treballar amb paraplègics era molt bo per als fisios. Si saps treballar amb paraplègics ho saps tractar tot, ens deia. La veritat és que la vaig encertar: al cap d’un mes d'acabar els estudis tenia plaça fixa a la Seguretat Social. Hi havia molta feina pels fisios: em trucaven i em demanaven per muntar un centre a Càceres... A Toledo treballava a tres llocs, l'hospital, a Mapfre i a un col·legi d'Educació especial. A banda d’algun domicili. Vaig tocar totes les tecles de la Fisioteràpia.
 
Què et va suposar treballar amb lesionats medul·lars? .
Va ser no només un enriquiment professional sinó personal. Recordaré sempre el primer dia a l’hospital de paraplègics, abans d’acabar la carrera. Hi vaig anar amb l’Orlando que hi feia de celador. Va preguntar a un pacient tetraplègic com estava, i li va contestar que havia estat tota la nit amb una mosca que se li passejava per la cara, sense poder apartar- se- la, i tot i que ell movia la cara la mosca hi tornava! Em vaig marejar com una sopa...
 
També recordo, al torn de tarda, un pastor d'Extremadura, que parlava molt fluixet perquè tenia la lesió molt alta i es quedava sense aire. Em deia: “Me quiero morir”. Quantes vegades ho hem dit nosaltres quan estem baixos de moral, i vaig pensar que no ho diria mai més. 
 
A Toledo hi tens un vincle especial. A part del fet que t’hi vas estar uns cinc anys, hi vas tenir el teu fill, però vas decidir tornar a Vilaplana.
Toledo és una ciutat que abans de viure- hi em va emocionar, em va donar un punt interior que em va frapar. L'Adrià hi va néixer i ara hi imparteixo cursos. Quan vaig tenir l'Adrià em vaig plantejar de canviar de feina per poder estar més temps amb ell, i vaig entrar a l'escola de Fisioteràpia de professora. Però no volia que es fes gran allí, era com tirar enrere, tenia la sensació que vivia 10 anys endarrerida.
 
De seguida en vaig tenir l’ocasió. Gràcies a una fisio que vaig conèixer en un congrés i que treballava a Tarragona, em va arribar la informació que s'obria una escola de Fisioteràpia a Reus. Quina oportunitat! Així que vaig decidir a presentar- me a la plaça de professora que s'oferia a l'Escola de Fisioteràpia de Reus i em van agafar!
 
Es pot dir que ets la fundadora dels estudis de Fisioteràpia a la Facultat de Medicina de Reus...
A la força. Quan vaig arribar aquí em pensava que seria una més, però em van dir que els havia de dirigir perquè jo tenia experiència. No era fàcil... El degà em va proposar com a vicedegana, la qual cosa va ser una bomba, perquè jo era diplomada no llicenciada. Fins i tot vaig ser degana en funcions perquè el degà va dimitir. Una diplomada!, per alguns professionals de Medicina no va ser ben vist. Va ser tot un repte perquè a la universitat les jerarquies pesen molt i que jo ocupés aquest càrrec es veia amb recel. 
 
I tornes a posar- te a estudiar!
Quan surto del deganat començo els estudis d'Humanitats, a la UOC. Compleixo el desig que se m’havia quedat dins quan vaig triar estudiar Fisioteràpia.
 
Ets una dona de Ciències i de Lletres...
Sí i tant! El que s'anomena un "corazón partido".
 
Després de les Humanitats fas el doctorat i la tesi sobre l’Aprenentatge Basat en Problemes englobat en l’ensenyament reflexiu, 2009. La teva tesi està relacionada amb la Pedagogia, no és habitual aquesta incursió en la Pedagogia per algú que ve del mon de la Fisioteràpia...
Quan jo estava al deganat sempre havia dit que necessitàvem un pedagog, sempre he entès que la docència també és una ciència. Pots saber molt de Medicina però no saber ensenyar- la... Penso que la Pedagogia és molt difícil i quan m’hi vaig endinsar vaig descobrir que no és una ciència. Potser hi faltaria un mètode científic com tenim a Medicina. 
 
El que nosaltres rebem de la Pedagogia actualment és la necessitat d’implantar noves metodologies, un dels mètodes relacionats amb el científic és l'Aprenentatge Basat en Problemes, pel qual tu has apostat a les teves classes. Penso que és un mètode molt ben pautat, que està molt estructurat...  
Hi ha estudis fets sobre l'efectivitat del mètode. El mètode científic que seguim, que potser és molt millorable, és molt valuós també. 
 
Què és el que et va fer plantejar aquesta investigació dins de l'àmbit de la Fisioteràpia? Em va fer molta il·lusió que escollissis aquest camp i que un pedagog, l'Ángel Pío, et dirigís la tesi. 
Jo ho trobo molt coherent, no és gens estrany... A més, van continuar- ho altres persones del meu equip. En una de les tesis del meus companys un dels doctors del tribunal em va anomenar com la pionera d'aquest corrent, i ho dic perquè em va fer molta il·lusió. Prens consciència de la rellevància del que has fet, i s'agraeix molt el reconeixement. Me'n sento satisfeta i orgullosa. 
 
També t'has dedicat a la investigació i tens un reconeixement important a la resta d'Espanya... 
M'he dedicat a una cosa que ha donat molt bons fruits, que és el dolor muscular, els punts gallet i el dolor miofascial... He tingut la sort d'especialitzar-me en un camp que ara mateix està considerat amb el nivell màxim d’evidència científica, la qual cosa en Fisioteràpia és molt difícil d'assolir. Puc estar contenta que els primers cursos de punts gallet es van fer a la URV amb el Dr. Robert D. Gerwin, una de les personalitats més destacades de la Síndrome del Dolor Miofascial a nivell mundial.
 
I no fa gaire has publicat el llibre Fisioteràpia Invasiva del Síndrome de Dolor Miofascial. Manual de punción seca de puntos gatillo, amb l'Orlando Mayoral del Moral, pioner en el mon de la punció seca profunda, una obra de referència tant teòrica com pràctica
L’Orlando i jo en som els editors, però hi han participat trenta sis autors. Es podria pensar que la feina estava ben repartida, però la feina d’editor es multiplica quan augmenten els autors. Hem estat 6 anys escrivint- lo! Ha estat una llàstima perquè en tant de temps s’han publicat altres obres similars i l’Orlando és qui ha desenvolupat la tècnica de la punció seca. De fet, li dic que n’és l'inventor, i se'n riu... El llibre ha costat però ha quedat molt bé, n’estem molt contens, tot i que l’Orlando ja té una llista d’errors per corregir en la segona edició. És meticulós, molt meticulós.
 
Quines altres publicacions tens?
Enguany he participat en la 3a edició del que anomenem la Bíblia dels Punts Gallet, Myofascial pain and Dysfunction. Aquesta publicació em fa molta il·lusió. Tinc articles i capítols de llibre en fibromiàlgia, en punts gallet i també en docència. Fa anys vam editar un llibre de massatge que ha tingut força difusió.
 
En canvi de la teva dedicació directa amb el pacient, no n'has fet un modus vivendi, oi?
No. Vaig començar a veure pacients a Vilaplana perquè tu m'ho demanaves, la Montse m'ho demanava... A Vilaplana ha sigut casual, però m'ha donat una satisfacció personal perquè els estudiants els tens, marxen..., de vegades algun et diu m'ha anat bé, i estàs molt contenta, però no veus els resultats immediats. En canvi, amb els pacients sempre tens retorn, a part d’anar- me bé per les classes, perquè si no confrontes les teves tècniques amb la realitat, acabes dient bestieses. 
 
La teva dedicació, doncs, se centra en la docència...
Sí. M'agrada la docència però és molt desagraïda, no té suport institucional i si la vols fer bé t'hi has de dedicar moltíssim. M'entusiasma recuperar estudiants, m'agrada l'estudiant atípic... Puc parlar- ne perquè conec molt la Fisioteràpia de tota Espanya, i l'exigència i el tracte amb els estudiants. Per exemple, La Corunya, l'escola on la nota de tall és més alta, és com un embut, tots els estudiants han de sortir com el director. Aquí, en canvi, l'estudiant entra d'una manera, amb unes expectatives i unes aspiracions i li permetem que les desenvolupi, no fem estudiants clons. És una de les coses que més m'agrada de Reus.  L'època que els agafem és una època molt important de la seva vida.
 
I què me’n dius del retorn al poble...
Molt bé! Durant l'època del mas em va passar una cosa molt estranya, era com si no fos el meu poble. I ara els companys de la Facultat se'n riuen de mi perquè jo els dic que Vilaplana és el millor del mon. Sempre parlo de Vilaplana, sóc una de les defensores del poble! Fa riure una mica... Jo no podria viure en un altre poble, aquí sóc la Isabel de cal Ritu, i ara m'agrada! També m'agrada que la gent m'aturi pel carrer per preguntar-me coses de salut. És com haver entrat en la figura de la fisioterapeuta de poble, una cosa una mica antiga i tot. 
 
És un sentiment de pertinença, d'identitat, potser més amb la terra que amb la gent... Amb la terra, amb la terra dels pares...
També amb la gent! Quan algú diu que als pobles són molt de criticar, jo els dic que a Vilaplana no. I els explico que hi va haver una generació que hi havia més objectors de consciència que la mitjana de tot l'estat, i moltes altres coses!
 
Estic molt enamorada del poble. I també de la gent, amb qui vaig tenir una relació impressionant sobretot a partir del treball d'Humanitats Si me quieres dime sí. Castellanismes lèxics en el poble de Vilaplana. Vaig descobrir gent impressionant.
 
Les Humanitats, el doctorat, la tesi, sembla que hagis tancat una etapa de la teva vida, i encetis un nou rumb. No sé si és un nou rumb, però.
Quan vaig sortir del deganat em vaig apuntar a un curs de Tast de vins i a un curs d'escriptura amb la Mercè Company, la creadora de la Nana Bunilda. No vaig escriure una ratlla en tot el taller i tothom es va creure que era una gran escriptora. A més, vaig decidir de deixar d'escriure. Tenia companys que s'hi escarrassaven i no ho feien bé, m'horroritzava ser així, potser em feia por ser-ho.
 
També vaig assistir a tallers amb Antonio Muñoz Molina, a Menorca... Jo els deia que era lectora, però desitjava escriure. De fet sempre he anat escrivint, ja escrivia contes de nens per a l’Adrià i de por quan era més gran.
 
Temps més tard, vaig acompanyar un amic a un taller d’escriptura al Laboratori de lletres de Barcelona i m'hi vaig apuntar sense cap pretensió. La professora del taller era la Bel Olid i encara recordo ara com d’impressionant va ser el primer exercici que ens va proposar. Ens va preguntar quins escriptors ens agradaven i des d'on escrivien. L’objectiu era fer- nos veure el dolor que hi havia darrera de cada escriptor, ens va dir que tothom escriu a partir del dolor. Llavors ens va suggerir que ens definíssim a través d'un conte curt.
 
El meu conte era sobre una nena que està al carrer i veu com passen les avellanes amb la pluja, es tracta d'una imatge certa. N'agafa unes quantes per donar- les a son pare quan arriba, però quan el pare passa ni la mira. La Bel va fer- los llegir i el meu li va tocar a una noia de Menorca i va dir que veia una persona amb molta imaginació. És com si ella m'hagués donat aquest do. Jo quasi que ploro, perquè aquest conte em va provocar una ebullició que encara em dura. A la Bel li va agradar molt el que jo feia, fins i tot el dia de la presentació de L’ungla i la carn va anomenar aquesta anècdota. Va ser una etapa molt bonica, el testimoni per continuar escrivint. 
 
Quant de temps vas estar escrivint L'ungla i la carn?
Tres anys potser...
 
En quin moment vas decidir donar forma al llibre, ordenar- lo. Quan s'harmonitza...
Suposo que s'harmonitza quan hi ha una voluntat darrera de publicar- lo, pot semblar vanitat, però és molta humilitat... Quan no t'exposes, quan no escrius, com jo al taller de la Mercè Company, et creus molt bona, però quan escrius no ho ets. Gens. I t'ho passes molt malament, escriure és molt difícil. En tots els contes he donat tot el que podia fer, he escrit tan bé com sabia, però sóc conscient que estic limitada i mostrar- ho a la gent és ensenyar els teus límits, també.
 
La gent parla molt bé del llibre, agrada molt. Tens una capacitat d'explicar molt en molt poc. Les teves frases contenen una força frapant en molts casos, condenses el patiment i ens el fas sentir sense ser explícita. No és gens fàcil aconseguir aquest estil narratiu, hi ha un treball molt important i molt acurat .
És la literatura que m'agrada i està fet intencionadament. Em miro les paraules, les construccions... És com si fossis un fuster, però treballes amb una matèria que ets tu. Per a mi la veritat és molt important. Aquests contes han estat revisats primer per la Bel, en el taller d’escriptura, i els que vaig escriure fora del taller me'ls vas revisar tu, i el Joan Cavallé. De tots vosaltres n'he après: el Joan que em deia d'allargar els finals, la Bel que me'ls escurçava. He  estat molt de sort que La gent del llamp me'ls vulgues publicar, a més de tot el suport que vaig tenir en la revisió final.
 
En referència a l’escriptura, més aviat utilitzes el que coneixes més que inventar- ho tot... 
Això ho vaig aprendre d’Antonio Muñoz Molina. Jo crec que l'escriptura que jo faig és molt habitual.  Agafes d'aquí i d'allà. Per exemple, la Fortunada no me la podia inventar millor perquè ja era molt bona tal com era.
 
El paisatge de Vilaplana és molt present en el teu llibre; les darreres, els carrers, els horts, el cine...
També volia fer un homenatge al cine! De tota manera, pel que fa al llibre, en cap moment s'esmenta Vilaplana...
 
De fet som nosaltres els que ho hem volgut veure així...
Ha sigut divertit perquè hi ha hagut gent que hi ha vist Mascabrers...
 
I l'experiència de publicar el llibre?
Primer em feia molta por, sobretot per la gent de Vilaplana i la meva família, perquè a la gent els costa molt separar la ficció de la realitat. Però quan ja va estar fet i el vaig anar portant a editorials i presentant-lo a premis, a poc a poc va deixar de ser meu. Totes aquelles pors que tenia, i que les vaig parlar amb la mare, el Jaume, amb la gent més propera, de sobte van desaparèixer.
 
Per cert, enguany també m'han publicat un conte dins del recull dels contes finalistes del premi Tinet. Així que puc parlar per tots dos. Publicar també ha representat molta feina i conèixer la gent de per aquí que escriu, anar a la radio i a la televisió.
 
Per Sant Jordi vaig anar a Barcelona, i cap dels nostres llibres de Reus i voltants no hi era. Ni la Margarida Aritzeta, ni la M. Lluïsa Amorós...
 
De fet la gent de Barcelona que no és la mediàtica també és invisible. Per això som nosaltres els que hem divulgar, i llegir!, els nostres llibres.
L'editorial crec que ha fet bona feina en aquest sentit. De fet, va sortir una ressenya al Mundo, escrita pel Jordi Llavina. Em va fer molta gràcia que molts dels seus comentaris coincidissin amb els de la Tieta Roser, ves per on que tenim una crítica literària al poble i no ho sabíem! Estic molt contenta, orgullosa del llibre. Fins i tot avui m’han convidat a l’institut J. Tapiró de Reus a parlar- ne amb els alumnes, m’ha fet molta il·lusió!.
 
T'has plantejat d’escriure alguna novel·la?
Vull fer contes perquè m'agrada més el conte. En tinc un de mig acabat d'històries de fora de Vilaplana, però a mi em torna el poble. També em roda una cosa amb personatges de l'edat de l'Adrià, potser barrejant dues èpoques que potser serà una novel·la, però estructurada en  capítols i cada capítol un conte. I al poble.
 
Parlant d'altres aficions sé que t'agrada molt la cuina... Què t'agrada de la cuina, quan elabores un plat, quan venen els comensals?
Aquesta pregunta teva dóna molt de si, perquè també se m'acut que escriure s’hi pot assemblar. A mi m'agrada quan penso els plats, i els penso en relació als comensals, i després quan els faig i estic en vena i canvio coses, tot sembla que lligui. I no m'agrada el moment aquell que penses que el que fas no val res, que n'has fet massa o massa poc. Després quan el menjar és al plat i la gent se l'està menjant em relaxo. És com si no ho hagués cuinat jo. Potser sí que s'assembla a escriure.
 
A més, pel que fa a la cuina, tinc una teoria: la gent que cuina bé és perquè ho fa amb carinyo.

Antonia Farré Santfeliu



+ Publicar el meu comentari