La nostra gent - Entrevistes | Revista 67

Entrevista a Francesc Cerro-Ferran, un home de teatre

Conversar amb Francesc Cerro- Ferran és fàcil, però no és gens senzill practicar les regles de cessió, manteniment i petició de torn. No pas perquè aquest home de teatre imposi la seva paraula, sinó perquè l'auditori que l'escoltem bandegem la conversa per donar pas a un monòleg amè, rigorós i apassionat per part del Francesc. Així flueix una agradable vetllada amb aquest director i dramaturg de les nostres comarques, que quan parla de teatre traspassa l'entusiasme i l'encomana. Com una dansa, les mans acompanyen les seves paraules i les matisen. En suspensió, les atura, s'atura i et mira en silenci. És vehement en les seves afirmacions i somriu quan es referma en algun aspecte de la dramatúrgia.

El Francesc va néixer l'any 1973, a Reus, i és llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia.

Com t’hem de presentar a la revista?
Com un home feliç. (S'atura i reconsidera la seva afirmació). Sóc un peó, un treballador de la cultura, del teatre. Un amic de les arts, un amant de la música...

Amb què et guanyes la vida, Francesc?
Escrivint, traduint, dirigint teatre. També he impartit diversos cursos i tallers com a professor en Interpretació de text, direcció i dramatúrgia i guió a la COT de Tarragona i a la FURV.

La dramatúrgia és el teu pa de cada dia, i sabem que has escrit un bon nombre d’obres de teatre, fins i tot musicals. Com ho fas per escriure teatre?
Com que tinc un pensament musical, per escriure utilitzo un metrònom i escullo el tempo segons el tipus de text que he de realitzar. Cada personatge té un tempo, un ritme, uns són més rítmics, altres més repercutits. Concebo la peça teatral com una simfonia, amb els instruments de vent, de corda, metall, percussió, tots conflueixen entre ells. La lectura final del text és una festa musical.

Com vas arribar al teatre?
Quan jo tenia 3 anys, el meu tiet Josep M. Vernis, director del Centre catòlic, l’actual Bravium, em prenia a mirar teatre. Ho he mamat de petit. Veia herois i déus en la gent que feia teatre amateur. Pujaven a escena amb la copa i la señorita i treien el text impertèrrits. Gent normal i corrent, que els veia com a superherois, perquè eren capaços, sense capa ni antifaç, de fer en condicions normals una cosa extraordinària.

Vaig créixer en un món adult entre converses sobre política, teatre..., per la qual cosa vaig desenvolupar un pensament més crític abans d'hora. Recordo que amb 9 anys ja sabia qui era Harold Pinter, a través de Qui a casa torna, una versió traduïda pel Quim Mallafrè que Salvador Forès va proposar per representar.

De tant que m’agradava el teatre, fins i tot em feien recança les vacances d’estiu perquè el teatre restava tancat!

No vas dubtar gens que aquest seria el teu camí?
Vaig deixar tot el que feia per treballar- hi. Sempre m’havia volgut dedicar a la direcció i dramatúrgia, però per altres circumstàncies, primer vaig estudiar Dret. Més tard, em vaig assabentar que hi havia una llicenciatura, per la qual cosa vaig decidir de presentar- me a les proves de l’Institut del Teatre per fer direcció. Em van seleccionar per ocupar una de les 9 places de l'especialitat de dramatúrgia i direcció, entre els 800 aspirants que ens hi presentàvem. Per a mi allò ja era un somni!

En aquesta època, treballava de director comercial de publicitat al matí i a la tarda anava cap a l'Institut, només esperava acabar per anar a Barcelona. Arribava a casa a quarts de 12 i m’estava 2 o 3 hores, escrivint i somrient! Els professors m'ho reconeixien; sovint em deien “véns de Reus, has treballat tot el matí, quan arribis a casa hauràs de posar- te a escriure i fas cara de bleda solellada!” És que era feliç!

Vaig gaudir del mestratge de professors com Lluís Solà- poeta, dramaturg i literat, Jordi Coca- escriptor i dramaturg... Grans veus del món de les lletres d’aquest país que em van encomanar el plaer de l’escriptura! Recordo que hi havia classes amb el Lluís Solà, el Lluís Solà!, que érem ell i jo sols.

Comences a dirigir només acabar l'Institut del Teatre? Quina va ser la teva trajectòria?
Vaig ser dels pocs alumnes que fent segon a l’Institut va tenir la sort d’estrenar com a director i dramaturg en un teatre professional de Barcelona.

A tercer, vaig entrar d'ajudant de direcció al teatre Nacional de Catalunya, i a quart el professor Marius Hernández (actualment a La Riera) em va animar a escriure. Així va sorgir Vida d’un artista (2003). Van fer- hi d’actors el mateix Màrius i Víctor Álvaro, que la van voler interpretar sense cobrar res. Era la primera obra que escrivia i va sortir bé! Em va servir de tesina de final de carrera. Durant dos anys tot el que vaig escriure es va representar a l'Obrador de la sala Beckett. També vaig tenir l'oportunitat de fer una estada amb els Joglars, amb Albert Boadella de mestre, un puntal en la meva formació.

L'Albert Boadella... No sé si suma o resta...
Jo sempre el reconeixeré com un gran mestre. Aquest senyor, artísticament parlant, continua sent a dia d'avui mestre de mestres, El que amb ell vaig aprendre en una hora, de vegades no s'aprèn ni en quatre anys amb cursos. Boadella et donava les eines, les claus, et transmetia coneixement i passió a la vegada, i quan s'ajunten, surten guspires. Em vaig sentir molt afortunat de formar-me amb els Joglars. Vaig poder interactuar amb persones com en Ramon Fontserè! Feia 4 o 5 anys que l’havia vist fent Columbi lapsus i també La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla al Fortuny... Jo el veia allí a dalt, tenir- lo al costat en l'essència pura... era el súmmum.

Tal com deies tot suma, i fins i tot multiplica!
Hem de separar el pensament artístic del pensament polític. El pensament personal és secundari si m’interessa el que algú em pot ensenyar. La cultura és una concatenació de coneixements que es van perpetuant en el temps, ell em passa una informació que jo necessito i jo la traspassaré. Aquí rau la generositat en el teatre, no serveix de res guardar-se una cosa perquè en visqui només jo. No va així!

En aquest pas d'aficionat a professional, hi té a veure l’atzar o és un pas natural... picant pedra?
No, la sort se la fa un mateix. És molt fàcil dir "oh, és que he tingut mala sort...”. Com ho vaig fer? Treballant, llegint molt, no només obres de teatre, també entrevistes a directors com Lluís Pasqual, Peter Brook, José Luís Gómez, Fernando Fernán Gómez, Josep M. Flotats, escoltant els grans professionals... Veient molt de teatre, assistint a assajos, fent d'ajudant de molt bons directors! I sí, finalment, vaig tenir la sort que dues persones importants en el món del teatre es fixessin en mi, una d’elles Ricard Salvat, una de les grans veus del teatre a nivell internacional. En aquell moment ell havia acabat de fer Ronda de mort a Sinera al teatre Lliure, estava a dalt de tot!

I el teu vessant d’actor, l’abandones?
Més aviat sóc un actor de pensament i director d’obra. Vaig fer d’actor a diferents capítols de Nissaga de poder. Però el gust per la lectura em va anar despertant un cuquet en relació als textos. A poc a poc, em vaig adonar que no volia ser actor, tot i que formar- me com a tal m’ha permès fer d’intèrpret d’allò que escric, m’ha facilitat la comunicació amb l’actor i dirigeixo posant-me al seu lloc.

Acabes els estudis a l’Institut del Teatre i ja treballes com a director...
Jo era l'ajudant de direcció del Xavier Berraondo en una companyia que es deia Escènika. En Xavier era el director de Nissaga de Poder, i jo ja feia tres anys que dirigia diversos projectes. Amb un col·lectiu jove d'actors, entre els 18 i 20 anys amb una força increïble, vam estrenar al Bravium In Dividus, una peça de 30' de teatre gestual; en vam arribar a fer unes vuitanta funcions. El ressò de l'obra va arribar al Lluís Homar -que en aquell moment era el director del Teatre Lliure-, i es va interessar per la nostra obra! A poc a poc vaig anar abandonant el teatre gestual per passar al teatre de text.

Se’t considera un expert en Shakespeare, de fet has participat en el cicle de conferències i recitals que va organitzar l'Institut d´Estudis Medievals (UAB) a la Biblioteca de Catalunya juntament amb l'exposició de fons bibliogràfics, amb motiu dels 400 anys de la mort de Shakespeare. Va ser en aquest moment que vas incorporar Shakespeare a la teva vida?
He de dir que en aquella època, quan tenia 25 anys, el considerava un avorriment i ara no concebo el teatre sense Shakespeare. Totes les peces teatrals rellevants d'avui en dia tenen reminiscències de Shakespeare, dels grans del teatre com Marlowe, Corneille, Racine, Marivaux, Molière... No es pot escriure si no es tenen referents!

Com va ser que vas començar el Mussart?
Em va venir a buscar el Xavier Mariné, exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Vilaplana i un dels participants a l'obra el Martiri de Sant Sebastià que vam fer a Vilaplana. La intenció era donar un gir professional al que en el seu dia va iniciar la Isabel Olesti. He de dir que la proposta em va fer molta il·lusió perquè a la Mussara hi anava amb la secció d'Astronomia del Centre de Lectura des de l'any 1994-95.

Com a vilaplanencs ens en sentim molt orgullosos, del Mussart, i també de la Mussara. De fet com a espai escènic té a veure amb l'amor i la mort, és un lloc que estimem molt i el deixem morir...
Justament intentem copsar aquesta energia i transformar- la en poesia, i compartir-la, altrament no serveix de res.

I sents el suport de l'ajuntament?
Totalment. Tant de bo tots els ajuntaments tinguessin la inquietud cultural que té l'Ajuntament de Vilaplana.

La majoria d’actors i actrius que convides al Mussart estan a la primera línia de la plana teatral del país, és difícil convèncer- los perquè vinguin en aquest llogaret?
Els conec pràcticament a tots de fa anys. Però més enllà que puguin venir des de l'amistat, vénen perquè els atrau el projecte.

Acostumes a dirigir professionals molt coneguts i reconeguts. És fàcil imposar- los el teu criteri?
Jo no m'imposo, plantejo el meu objectiu com a director, que en definitiva és el que vol conèixer l’actor. Elaboro un quadern de direcció molt minuciós, en què qualsevol observació que em faci l’actor hi queda reflectida. Molt poques vegades he de cridar ningú a capítol.

La qüestió rau en l’autoritat, en una suma de factors com la saviesa, el coneixement, la pedagogia i la capacitat de transmissió de conceptes. Si aconsegueixes aquesta màgia i alhora els actors veuen que estàs segur del que vols, ells et segueixen.

Un director s'ha de fer càrrec de tot el que implica posar a escena una obra de teatre pel que fa a l’escenografia, els diàlegs, els actors...?
Depèn del pressupost. El director compta amb l’escenògraf, l’il·luminador... Però jo treballo sol, i m’agrada molt imaginar- me tot l’espai escènic. M’agrada el món de l’art i forma part de la meva vida personal. L’art m’era molt proper especialment a través del tiet, l’escultor Ramon Ferran, que em deia que era un nen renaixentista.

Ara bé, la matèria prima important és l'actor, perquè, si cal, sense tenir res a escena s'ha de fer imaginar a l'espectador el que s'està dient.

Potser en el fons és el teu segell d'identitat, perquè despulles de tot el que és superflu per centrar- te molt en l'essència... A les teves obres, especialment al Cicle Grans Mestres que podem veure al teatre Fortuny de Reus, fins i tot el decorat és auster; l'interessant és com fas entrar l'espectador en el que es diu...
Vull que tot entri “per la vena”, no només per la mirada. Els ulls enganyen, són mentiders, l'oïda no i el cor tampoc.

Ens fas concentrar en una cosa, no dónes lloc a la dispersió, a la distracció...
El teatre és metonímic, tant l’escenografia, que ha de ser austera, com el text representen una part del tot. Aquests recitals per a mi signifiquen tornar a l'essència del teatre, en la qual l'actor ha de demostrar si és o no és bo, perquè no té cap altre element més que li doni suport. La virtut, la professionalitat, el savoir-faire del gran actor rau en la interpretació d’un bon text, jo plantejo un bon text i un bon actor, sense res més!

Has publicat diverses obres en català i castellà, i has adaptat-traduït-versionat al català diversos autors clàssics i contemporanis (Shakespeare, Sèneca, Sòfocles, Dostoievski, etc.), per la qual cosa has estat considerat per la crítica com el “Christopher Hampton català” (un dels millors traductors/adaptadors a nivell mundial dels clàssics de la literatura universal). Fins i tot a l’any 2015 la prestigiosa publicació cultural-digital britànica Chainy, et va incloure en la llista de “ U.K. Impressive Directors” (Directors sensacionals del Regne Unit) , “U.K. Talented Directors” (Directors amb talent del Regne Unit), i “U.K. Skilled Directors” (Directors més experts del Regne Unit). Què hi ha d’interpretació en la traducció? Procures ser fidel o quan tradueixes interpretes?
Per ser fidel primer hauria de conèixer l'autor. A l'hora de traduir he de buscar l'essència de cada escena, resumeixo l’escena en una paraula. Per exemple, a l’escena primera li dic por, i l’actor ja sap cap a on ha d'anar tot. És molt important trobar aquesta essència i traslladar- la a la llengua final amb el 90% del sentit del que volia dir l’autor.

Es tracta d'una adaptació. M’agrada més parlar del concepte tradadaptador, que s’estila des de fa 7 o 8 anys, que no pas del de traductor. Transmetre la idea que tradueixo i adapto en el context on jo visc.

I com aconsegueixes aquest domini de l’anglès?
Em ve perquè els meus pares em van posar una professora per aprendre anglès, era de Cambridge i la tenia tres dies a la setmana. A casa no hi havia inquietuds, però els pares sempre van valorar molt la cultura.

... la qual cosa t’ha permès viatjar fora de Barcelona. Has estat a Anglaterra a Nova York...
A Nova York m’hi van convidar l’any 2009 per impartir una conferència a la New York University sobre la dramatúrgia contemporània. No em podia creure que jo, “un xiulet de poble”, pogués pronunciar una conferència a la ciutat de ciutats del món, i davant d'un auditori especialitzat. Vaig sentir que em reconeixien un itinerari professional, si més no. De fet, no és garantia de res anar a Londres o New York, però a mi m'ha servit per obrir la mirada.

Aquí encara som molt provincians. Ens agrada molt mirar- nos el melic, aplaudir- nos a nosaltres mateixos. D'aquí a cent anys, no!, deu anys, ningú no es recordarà de nosaltres!, i més amb l’excés d'informació d’aquesta societat.

Francesc, poques vegades es parla del director, més aviat queda en un segon terme, i el reconeixement també hi ha de ser...
No m'ho he plantejat mai, perquè no necessito que em reconeguin. Em reconec a mi mateix, perquè sé quan una cosa l'estic fent i el que m'ha costat. L'artista no ha de fer les coses per esperar un reconeixement. Treballar en aquest ofici pensant en el reconeixement no és un bon camí. Els artistes han de treballar per fer descobrir i transmetre coneixements, crear móns, apropar sentiments, entretenir i educar, servir com a eina de reflexió, etc. A mi m'agrada estar a l'ombra. Un director no ha de buscar la fama, ha de buscar el prestigi; com més brillin els seus actors, més brillarà ell. Personalment, em sento un espectador privilegiat.

T'agrada la cuina, oi?
Massa!, “primo manducare dehinde philosophare”.

Abans parlaves d'una obra de teatre com si elaboressis una recepta de cuina.
La cuina és recurrent en les meves obres de teatre. És una litúrgia, en la qual cap objecte no està de per se en l'obra, com passa amb els ingredients.

I la cuina ha de ser creativa?
M'agrada molt la nouvelle cousine... Penso en la barreja d'un món tradicional amb un món nou. M'interessa molt el món clàssic, perquè és on hi ha la modernitat. Els clàssics van ser, són i seran. Un clàssic continua tenint una gran vigència, perquè parlen de la guerra, de la mort, de l'amor, la injustícia, la venjança, que són preguntes que s'ha fet l'home i que sempre han mogut la societat i continuarà sent així. M'interessa la modernitat, com a capacitat d'adaptar valors, essències històriques a l'època actual.

El Francesc Cerro- Ferran, a més de ser conegut com a director artístic del Festival de Literatura i Música MussART, és un professional adscrit al Centro Dramático Nacional (Laboratorio Rivas Cherif) en la categoria de Dramaturg i Director d’Escena. També és director artístic del cicle "Grans Mestres al Teatre Fortuny de Reus. Del 2005 al 2008 Coordinador Artístic del Projecte 9s Creadors, a Barcelona, una iniciativa de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), per on han passat noms tan rellevants com Àlex Brendemühl, Aïna Clotet, Marta Marco, etc.

Forma part del grup de directors teatrals que han estat escollits per estrenar les seves propostes al Festival Internacional de Peralada. Treballs seus s'han pogut veure a teatres nacionals i internacionals com el Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya -aj.dir.-, Festival Internacional Susanna Alexander de Mèxic, Festival de Teatre de Marraqueix, Sala La Cuarta Pared/Madrid, Festival Internacional de Teatre Visible de Madrid, Teatro del Abasto a Buenos Aires, Uruguai, etc. Al 2006 va obtenir el Premi Bambalina com a millor dramaturg i premi a la millor direcció per l’espectacle Tenesse (W) al teatre Melpómene, de Mèxic (2013) on va fer estada dos mesos.^.