Entrevistes | Revista 54

Entrevista amb Josep Mª Anguera Mariné ( Vilaplana-1931)

Recordo que la primera vegada que vaig començar a jugar a futbol jo tenia 11 anys. Vam fer un partit amb els de l'Aleixar i vam perdre per 4 a 1.

- I encara te'n recordes?
Vam perdre per 4 a 1 i jo vaig fer el gol de penalti.

- Estàs parlant de l’equip dels grans del Vilaplana?
No, dels petits. Tenia 11 anys i encara devia anar a La Salle.

- Doncs, que hi havia futbol base, al poble?
No, però vam jugar els joves.

- I on vau jugar?
Allà al camp. Me'n recordo que jugàvem el Pep Sastre, el Pepito Serro, el Jaume del Corraló, l'Eugeni de cal Olla, el Mallol, el Pitxi, el Jaume Gori, el Pep David, el Sabater, el Pep Sofia, el Victo, un que pujava de Reus, que ja és mort, el Celestino que va jugar amb el Reus i tot i l'home de la germana de l'Amadeu del Xalet. I teníem de mànager el Ramon Cándido que ens feia unes fregues terribles.

- I de porter qui teníeu?
El Pep Sastre i algun dia el Sebastià Victo.

- Vosaltres no éreu la primera generació que jugava, ja havien jugat moltes més generacions abans.
Sí, és clar. Abans ja jugava molta gent. Jo me'n recordo del Lluís Cendrós, el Valentí era allí a la porta, l'Anton Rabassa feia d'àrbitre, el Sebastià Vermell, el Quimet, el Carletes.

- Tu has vist les primeres generacions que van començar a jugar aquí dalt?
No, les primeres no.

- Al Pubill, per exemple, del qual hem vist una foto seva, com un dels primers porters del Vilaplana, el vas veure jugar?
Ni al Pubill, ni al Pep Potecari.

- Dels records que tu tens, hi havia algú que tingués traça jugant?
Aquí, a Vilaplana, per a mi, el Pere Valentí ha sigut el més bo. Encabat, el Pep Potecari. I llavors, qui jugava molt bé amb naltros era el Pepito Serro. Els altres hem anat fent tots.

- El Pepito Serro era de Barcelona o era d'aquí?
Era d'aquí. Es va fer gran fent pedres per aquí dalt a les pedreres. Després va marxar cap a Barcelona. Vivia allí on ara hi ha la Tartrana, hi havia dos o tres pisos i vivia al pis de baix.

- Vosaltres, la teva generació de futbolistes, quan éreu petits, on jugàveu?
Jugàvem al carrer, de la barana de la Riba a la placeta. Jo anava allà a l'hort i portava un grapat de taronges i allò era la copa.

- I les pilotes, com eren?
Les pilotes eren de drap. Se les fèiem naltros de drap ben embolicades, ben lligades i ja està, no hi havia res més.

- No hi havia ni pilotes de cuiro, ni res semblant?
Van ser encabat, però no en teníem naltros.

- I d’equipació que en teníeu?
De cop no, però encabat sí.

- Els primers colors del Vilaplana, recordes quins eren?
Blau em sembla. I els pantalons blancs.

- Abans, i per les fotos antigues que hem vist, el Vilaplana també portava una camiseta blau grana com la dels Barça. Això devia ser quan tu eres jove?
Sí, sí.

- I a tu qui te la va fer agafar l'afició al futbol? Sempre l'havies tingut?
Sí, des dels set anys, més o menys. Jugàvem. Veia jugar el Pepito Serro, aquell noi que es va morir, l'Alau Bové, l'Anguera que va morir de la pendis.

- El teu pare ja era aficionat?
Que va, no, al contrari. Lo papa m'hauria pelat.

- Al no haver-hi televisió, escoltàveu els partits per la ràdio?
Bastant per la ràdio. A Cal Ritu i anàvem els diumenges. El Valentí es posava al davant i tots allí a escoltar el Barça i a l'Espanyol.

- Tothom et coneix com un gran seguidor de l’Espanyol, però ja ho erets de petit?
Jo des dels set anys. Em vaig equivocar però bueno.

- No hi havia ningú a la teva família que fos de l'Espanyol?
Ni del Espanyol, ni del Barça. El papa hi havia dies que em fotia unes òsties perquè jo jugava a futbol. No em deixava jugar. Però, se'n van donar compte que no hi havia manera.

- I tu, de què jugaves?
Jo jugava de davanter centro.

- I feies gols, o què?
Tinc l'honor de dir que estic segur que des de la meva època cap aquí no hi ha hagut ningú que hagi fet més gols que jo. Ara jugant n'hi havia de més bons que jo. El Pitxi ho era més bo, tenia molta vista per jugar a futbol.

- O sigui que hi havia molta afició perquè tothom anava al camp.
Sí home, i tant, llavors podíem fer casi dos equips.

- I també van baixar els del campament a jugar amb el Vilaplana, no?
En van baixar uns quants de bonets. Un que jugava bastant bé que es deia Solé. Un altre que es deia Anglada que jugava amb l'Espanyol, que jugava com els àngels.

- El camp de futbol vell dels Espinets, tu el vas conèixer ?
Jo no.

- En quin any es va fer el camp de futbol de casa vostra, el del Bosc de l’Olla?
El camp de futbol era de la tieta de les Borges, que es deia Maria Huguet Vinyes. La padrina meva i la mare de la mestressa del camp de futbol eren germanes. Al camp abans hi havia ceps. El nom li ve perquè era de cal Olla. El pare de l'Alfredo i el Prudencio, el pare de la Maria Olla, eren cosins germans. El pare de l'Eugeni Mendizabal i la tieta Maria eren cosins germans. Son pare era el pregoner del poble. Va morir el pare de la tieta i es va quedar sola joveneta amb sa mare. El meu pare les va acollir i a la tieta li va tocar la caseta de l'Olla.
El Quimet, el Valentí, el Lluís Cendrós, el Carletes, el Pep Cama, el Sebastià Vermell, l'Anselmo, el Vicenç Vetes van ser els pioners. Tots aquells nois van anar a veure la tieta per demanar-li que els hi deixés fer a la parada un camp de futbol. I ells, després de treballar, sortien al vespre i amb una aixada cadascú i una vagoneta que la van treure de la pedrera, van aconseguir fer realitat el seu somni de fer un camp de futbol. Quan el van tenir fet, per la Festa Major es va començar a jugar a futbol. Van inaugurar el camp amb una festada i va anar, fins i tot, una orquestra.

- De quin any estem parlant?
D'abans de la guerra civil del 36. Aquell equip jugava bé, en sabien. El Sebastià Vermell en sabia, era valent. Aquella temporada tenien bon equip, això ho sentia a dir jo.

- El camp era de la vostra família i estava cedit per jugar a futbol?
Era de la tieta de les Borges i quan van marxar el papa els hi va comprar.

- Per tant podríem dir que hi havia un acord tàcit, sense que quedes firmat amb paper, que el camp era de la vostra família, però que estava cedit d’alguna manera u altre al poble perquè hi jugués a futbol.
Bé, diguem-ho així. El segon tomb, jo ho vaig armar perquè es jugues el futbol al poble, tot i que el papa no volia. Jo li vaig dir: - Treballo cada dia com un animal i ara m'has de fer perdre el jugar a futbol, no home no! Encabat es va enredar com es va enredar.

- Doncs, què va passar?
Recordo que em va venir a veure tres o quatre joves que jugàvem al Vilaplana. Em van dir que volien fer un torneig federat i s'havien de fer uns vestidors. Jo els hi vaig dir que sí, però que ho havíem deixar per escrit, perquè si es feien uns vestidors d’obra, a lo millor, ja no seria nostre. De totes maneres, els vaig dir que ja ho preguntaria a l'advocat. I després em venen al cap de quatre o cinc dies i em diuen que: “El poble ha acordat que el camp de futbol és del poble". I vaig pensar: Ara ja l'hem ben fotuda. Perquè jo els hi vaig dir podeu fer els vestidors. Però fem un paper per tal que si jo algun dia em convé vendre el camp, els cèntims que han costat els vestidors jo se'ls donaré. Perquè si el venc el vendré bé. I d’aquesta manera, se’ls podré tornar.

- Ara, i vist des de la distància, s'entén la vostra postura. Per molt que ho arreglessin era una propietat particular cedida, i per tant era vostra.
Sí, era nostre, però també entenia i entenc el valor simbòlic del camp de futbol i l’esforç i la història que hi havia darrera. Però penseu que a casa meva, ni al meu pare ni al meu fill els agradava. Finalment, vam anar a veure l’advocat per aclarir el tema, i ens va donar la raó.
Tot i així, jo no volia que es perdés el futbol. Ja us he explicat que sempre l’havia deixat, encara que el meu pare no ho volia, ni tampoc l’home de la tieta Maria, la propietària, que volien cobrar per la cessió del camp. Però, jo els deia què vols que et paguem si no hi ha un duro.
Però tornant al tema del conflicte del camp, i com que veia que s'hauria acabat malament, perquè el meu noi no afluixava i els altres tampoc, vaig intentar acostar posicions. Ja sabeu que es va llaurar el camp per no jugar-hi. Per això, quan va venir l’Agustí Mallol, l’alcalde de llavors, per parlar del conflicte, em vaig voler entendre de seguida. Llavors vam anar a Tarragona per arreglar-ho amb papers. I al final, considero que més que vendre’l, el vaig quasi bé regalar per un preu molt econòmic, concretament, un milió i mig de pessetes . Penseu que feia dos anys d’aquell problema, que un tal Balcells, el de les excavadores, me'n donava quatre milions ja que hi volia fer xalets.

- Gràcies, Josep Maria, per ser valent i aclarir un tema que havia generat tants problemes i molt mals entesos. Però, canviant de tema, els de la teva generació, jugàveu federats o no?
No. Naltros només jugàvem a l'estiu.

- Si et sembla bé, parlem dels Mores.
Jo amb els Mores, ja no hi vaig jugar.

- Ja es veia a venir que serien tan bons jugadors?
El Mora porter, el Pere Valentí, jo m'ho hauria jugat tot que havia de ser bo. Al Mora, li vaig fer agafar l'afició jo. Cada dia el tenia i passàvem hores tots dos, bim, bam, bim bam. I son pare li semblava que el gran, havia de ser el bo. I li vaig dir: Josep Maria, d'aquest en faràs cèntims, d'aquest altre no ho se. Encara que el Mora gran també va ser un bon jugador. De fet, va jugar al Reus Deportiu, al Lleida, al Oliana que era una categoria notable. Però l'altre ja es veia que tenia un gran futur. De jove, amb 12 o 13 anys era una cosa que no n'hi havia gaires. Ja jugava amb els grans. El Pere Valentí era molt bo i ho va ser molt bo. El que passa és que potser no va estar de sort. El secretari tècnic de l'Espanyol era el Balmaña i li vaig fer una carta dient: Veniu a Vilaplana que hi ha un noi que us anirà molt bé. Ni em va contestar. Al cap de set o vuit dies de passar això, son pare va fer el tracte amb el Reus Deportiu.

- I del Reus, cap al Barça?
Al Reus li van donar cinc-centes mil pessetes i va anar al Barça. Hi va guanyar. Encabat el que potser li va fer mal va ser que el van fer anar massa tard a la mili i el va retrassar.

- El Pere va anar a les olimpíades de Mèxic, el 1968?
Sí. Però, la primera vegada que va ser internacional va ser a Anglaterra.

- Amb Espanya?
Amb Espanya, amb els juvenils, i va ser el millor jugador de tots els que hi havia, era molt bo, tenia 16 o 17 anys.

- Quants anys hi va ser al Barça?
Primer va ser al Condal (Barcelona Atlètic), encabat va estar cedit a l'Elx, i l'Oviedo dos anys, i al primer equip hi va ser 5 anys, del 72 al 76. No va jugar gaire, uns quants partits. Va estar de pega contra l'Espanyol, que li van fer 5 gols. Al Barça hi va ser uns 10 anys, encabat el van deixar al Rayo.

- I a la família no t'ha seguit ningú amb això del futbol?
No. Ni el pare, ni el fill. El papa m'hauria pelat. Sempre em deia: Si no fos aquesta merda de futbol et faries ric. Però només penses amb aquesta merda i no hi ha temps en pensar amb el demés.

- I com tu de la teva època, a qui li agradava molt?
A l'Agustí Mallol, al Pitxi i a qui li agradava més era al Pep Sastre. El Pep Sastre el dia que perdia el Barça no sopava i jo li deia: que arribes a ser burro eh!

- Que hi havia més gent de l'Espanyol aquí a dalt a Vilaplana?
Quan Catalunya era Catalunya i el futbol era el futbol. Del Barcelona n'hi havia cinquanta i de l'Espanyol n'hi havia quinze o més. Era gent catalana que era de l'Espanyol abans. No és el que hi ha ara. Ara és una porqueria tot. Per exemple jo vaig estar abonat al Mundo Deportivo potser 50 anys però llavors el dia que l'Espanyol jugava a casa les quatre o cinc primeres pàgines del diari eren de l'Espanyol, a l'altre setmana l'Espanyol jugava a fora, doncs de cop lo Barcelona. Ara tot és del Barça. Com vols que jo compri el Mundo Deportivo, no el puc comprar, no hi surt mai res. He de comprar l'As per força. Del Madrid no n'hi havia cap ni pensar-hi. La gent era del Barça o de l'Espanyol dels grans. Aquí de l'Espanyol hi havia el Rosendo, el Cisco Picón, tots els bons, érem molts, el Morenet, el Pep Bidó, el Feliu, el Jaume del Corraló. Llavors era una cosa normal. Ara no.

- I aquí a Vilaplana, et sap greu que no es jugui a futbol? No creus que es podria fer un bon equip o no veus que hi hagi prou afició a la joventut?
No hi veig prou afició ara i potser hi ha més poca gent. Aquests xiquets amb el futbol sala juguen com els àngels, n'hi ha molts de bons. Juguen més bé que naltros. Ara la canalla han vist moltes coses, veuen jugar cada dia i veuen com es passen les pilotes. És clar que es podria fer però hi ha d'haver algú que ho empenyi. Costa bastant això, val cèntims i la gent no té prou ganes de tirar-ho endavant.
La meva néta, la Mercè és de l'Espanyol però com que tothom la burxa i només fem el ridícul, doncs algun cop no vol dir que ho és en públic. Però, tot i així, ella em diu que l’Espanyol és el seu equip.
El Barcelona fa més mal que bé pel futbol. A Madrid hi ha el Madrid, l'Altlètic, el Getafe i el Rayo Vallecano. Aquí l'Espanyol quasi que no hi és, i només hi ha el Barça. La gent s'apunta al carro del guanyador i la política ajuda molt.

Dolors Joanpere i Pitxi



+ Publicar el meu comentari